La vida està plena de contradiccions. A vegades és quasi paradoxal que quelcom inert com un paper i el rastre d’un carbonet adquireixi, com per art de màgia, vida. És la tensió entre extrems – vida i mort, caos i ordre, llum i foscor… – el que ha sigut i és motor de creació en l’art i la literatura; una tensió que és inherent a la vida diària i que tots experimentem tard o d’hora, i que només alguns individus tenen la capacitat de, mitjançant l’alambí sublimador de la creativitat, convertir la contradicció en art. Helena Basagañas és un d’aquests individus singulars, i el passat divendres 22 de gener va ser la protagonista de la nova exposició del jove espai AnGram de la Revista Mirall.
Després d’un inici sonat i plenament satisfactori amb el Caos Normatiu de Gorka Piñol seguit de diversos actes com el magnífic recital poètic d’en Pere Vilanova o la xerrada Refugiats: origen i destí sobre la crisi humanitària que assota Europa i Orient Mitjà, calia en aquesta ocasió consolidar aquest pocs passos amb un nou pas ferm i decidit endavant, i així va ser. El gracienc carrer de la Granja va tornar a testimoniar com curiosos de totes les edats i àmbits – artistes, gestors culturals, periodistes, cineastes – i fins i tot pensionistes! – s’endinsaven pel recorregut entre les tosques i blanques parets de l’espai AnGram per contemplar l’obra de Basagañas, que hi romandrà durant els mesos vinents.
Per aquesta mostra, titulada La Llum Fosca, hem vist l’encara flamant espai de la Revista Mirall sota un nou prisma: més obres, més relacionades amb l’entorn… En certa manera podríem parlar d’una mise-en-scène més madura i meditada, combinant la clàssica acumulació d’obres de totes les mides als murs amb troncs i branques secs a tall de sòcol, conferint una unitat orgànica que posa en comunió les línies serpentejants i vívides de les obres de l’artista i les dels branquillons morts jacents al terra de les estances. A més, el recorregut culmina a la sala de reunions de l’espai AnGram on trobem – a més de la reserva de cava per a esdeveniments cortesia de Mas Codina – una il·luminació tènue, una llum fosca, que fa la perfecta picada d’ull al títol de la mostra.
L’obra de l’Helena Basagañas és curiosa: produeix en l’espectador – com a mínim en mi – la sensació d’estar mirant quelcom que ja has vist en algun moment de la teva vida, però des d’una perspectiva diferent, que t’ho fa semblar nou. S’instal·la en un territori ambigu, entre la no-figuració i la no-abstracció, una mena de penombra artística en què reminiscències japonistes de les peces més petites es troben amb la foscor d’un Goya tancat a la Quinta del Sordo a les obres de més grans dimensions. És una obra molt i molt visual, que entra pels ulls sense la necessitat de passar pel filtre de la ment, arribant directa als sentiments i al més profund de l’espectador. De fet, així es va poder percebre en els comentaris que se sentien entre els assistents a la inauguració, que entre bombolletes de cava anaven assentint i admirant les peces, sovint amb molt bones paraules cap a l’obra de l’artista barcelonina.
En qualsevol cas, el que s’ha pogut comprovar – a més de la qualitat artística de l’Helena Basagañas – és que l’espai AnGram gaudeix de bona salut i avança amb passos petits però ferms tot i la sequera cultural que fa anys que assota durament el panorama nacional. Potser al final Antonio Gramsci tenia raó, i a través de la lluita es pot arribar a una nova cultura que ens permeti veure i sentir el món d’una altra manera; cal seguir lluitant, sempre, però petites engrunes de positivitat com és el fet que una iniciativa com la Revista Mirall pugui fer exposicions com La Llum Fosca, fan aquesta lluita molt més lleugera i agradable.