Joan Enric Barceló fa el salt de la cançó a la narrativa amb Morir sabent poques coses (Periscopi, 2023), un recull de relats que explora noves maneres d’explicar històries, retalls de vida i quotidianitats protagonitzats per personatges que intenten entendre el món però també a si mateixos. En una de les moltes entrevistes que li fan, Barceló comenta que Morir sabent poques coses és una mena de conjunt de “cançons que no hi cabien, a dins d’una cançó” i, de fet, per a aquells que estem acostumats a seguir-li la pista en el panorama musical, a escoltar les seves cançons, ha estat fàcil identificar-hi el segell d’Els Amics de les Arts i ha estat bonic, també, poder entrar en aquest seu món interior deslligat de la música.
El músic, i ara també escriptor, ha creat un univers propi i molt genuí que es va repetint al llarg dels onze contes. Encara que siguin independents l’un de l’altre, és fàcil trobar-hi connexions i lligams que de tant en tant et deixen amb la boca oberta o et fan sospirar. Aquell “ah” atzarós que et surt de dintre quan descobreixes que, ostres, resulta que aquest personatge és el mateix que el de la història que vaig llegir abans-d’ahir, o els ulls com taronges quan t’adones que aquella mare és aquella altra, a qui abraçaries tota l’estona i no deixaries anar.
Morir sabent poques coses té un leitmotiv clar: la mort. A tots els relats la mort i el dol hi són presents, de forma directa i sense embuts o d’una manera més subtil: el pas del temps, unes flors, l’espera, unes llàgrimes galtes avall… Barceló hi explora les emocions, totes, des de l’enuig i la ràbia, passant per l’alegria, l’enveja i també la tristesa: “Plorar és una inversió emocional, i si m’he de trobar millor després, jo estic disposada a invertir el que faci falta”, una frase que no em puc treure del cap des que la vaig llegir. I és curiós perquè, malgrat el dol tan present i bategant a cada pàgina, no podia evitar llegir tots aquests contes amb un somriure als llavis. A vegades de tendresa, a vegades d’humor, a vegades per tot allò entranyable que hi copsava.
No sé si m’atreveixo a mullar-me i dir-vos quin ha estat el meu preferit, perquè penso que tots destaquen per algun motiu, especialment els primers i els últims. “Homenatge”, que enceta el llibre, és el més llarg i també un dels que més enganxa pel que fa a la trama. “We end” és un altre d’aquests que et deixa expectant, fins i tot arriba a treure’t de polleguera. “Atenció al client” és una mena d’experiment que d’entrada trobes macabre i cínic i al final t’adones que potser realitat i ficció no disten gaire. “Els últims onze dies” està protagonitzat per un personatge d’aquells que entendreix el cor i estova l’ànima. A més, hi fa servir un vocabulari i una variant dialectal amb la qual em sento del tot identificada, i això m’ha permès connectar-hi encara més. I “Nosaltres, les flors” també és un relat molt especial. Hi parlen les flors, protagonistes de tants moments importants per a tothom, tristos, alegres o esperançadors, i aquí, què voleu que us digui, m’hi ha ressonat Rodoreda.
Joan Enric Barceló encapçala el recull amb una citació de Pere Calders i, mentre avances, és innegable que l’humor refinat i la subtilesa del contista per excel·lència han fet pòsit en el seu imaginari literari. Barceló, per a mi, té el mateix caràcter observador del seu entorn que Calders. Tot un voyeur. Una mirada neta cap a la realitat i la quotidianitat i una habilitat única per retratar la condició i l’absurditat humanes. Que bé, ara també fer-li un lloc al costat dels llibres!