Darrerament tinc la sensació que hi ha massa coses d’un passat concret que s’estan acabant. Aquest final colpeix tant les coses banals com les essencials. No sé si són els signes del temps, si hi ha la manifestació d’una transformació que s’ha anat covant al llarg dels darrers tres decennis, o bé si realment només m’estic fent vell.
D’una banda, la històrica botiga JBP de Barcelona va anunciar el desembre passat als seus clients fidels que les samarretes de ratlles acolorides que havien estat fabricant durant 40 anys es deixaven de fer. L’empresa va adduir els alts costs del cotó i el fet que una pujada de preus de la roba seria insostenible per al negoci. Tenia 19 anys quan vaig comprar la meva primera samarreta de ratlles. Vaig estudiar a l’Autònoma, s’ha d’entendre. Amb els anys, ha acabat essent l’única peça de roba que vesteixo de forma regular.
D’una altra, els qui orgullosament vam estudiar a l’escola pública i avui tenim nens que voldríem que anessin també a l’escola pública veiem amb horror com l’escola catalana és la fàbrica d’ases més gran de l’estat espanyol i possiblement de l’Europa occidental—amb el permís de les regions absurdes d’Itàlia i les banlieues franceses. No calen informes PISA per veure com els nens de la pública no saben absolutament res: amb prou feines saben llegir, escriure, o les matemàtiques més elementals. En alguns instituts de secundària que reben alumnes d’escoles que apliquen el model Escola Nova 21 han llançat la tovallola i desisteixen a estandarditzar el nivell dels estudiants i els de l’Escola Nova 21 són posats en grups especials ja només d’arribar a primer de secundària. L’esfondrament de la qualitat de l’ensenyament de la pública ha naturalment arrossegat moltes escoles concertades i privades a fer un festival de les rebaixes. Són molt poques les que han preservat un nivell educatiu acceptable. I ja no parlem de les escoles que són ghettos i zones d’exclusió social.
Per acabar, la zombificació de Barcelona progressa adequadament. Un quart de la seva població ja és d’origen estranger. Aquest “estranger” no comptabilitza els altres estrangers, que són la colònia espanyola de Barcelona que els successius governs espanyols ens han endinyat de manera esplendorosa per destruir el pes demogràfic del català ètnic. Així, Barcelona és anorreada per dues classes—potser tres classes—d’immigració amb finalitat esborradora. D’una banda, tenim la immigració colonial espanyola, la carn de canó de la pobrissalla d’antany emprada pels espanyols per tal de subjugar Catalunya a llarg termini. D’una altra, tenim la immigració neoliberal globalista, que es pot dividir en dos tipus. Hi ha la nova pobrissalla, l’explotació extrema de la misèria del sud global a fi d’imposar una diversitat fictícia i ahistòrica en societats eminentment nacionals com les europees. L’aliança entre el neoliberalisme i l’esquerra—ara woke—en aquest punt ha estat la pinça letal del nostre continent, però a Catalunya aquesta pinça ha simplement enterrat el país. Després tenim la immigració rica i pròspera dels expats, que cerquen les bondats del clima, l’estil de vida reposat, i el baix cost de viure a Barcelona. Raticides com són els expats, xuclen tots els recursos, impacten els mercats laboral i immobiliari, i viuen en bombolles igual de detestables que la immigració de la misèria. Entre uns i altres, ens hem venut el país a trossets i ara ja no tenim país. No és d’estranyar que els convergents cínics, ells sempre atents, ara treguin l’espantall de la immigració de la manera més grotesca possible. La situació actual és també plena responsabilitat seva, de Jordi Pujol i la seva herència. Ara CiUx vol fer electoralisme, per bé que és cert que alguns convergents tenen cuques genuïnes: són igual de culpables.
I en aquesta situació, celebrem que som 8 milions en una terra que només en podria sostenir 4 en condicions òptimes. Tant li fa el desastre ecològic que covem i el fet que els serveis estan tan col·lapsats que res funciona: continuem predicant el creixement continu i il·limitat. Després hi ha els suposats partidaris del decreixement que alhora defensen la Catalunya dels 10 milions d’habitants. No es pot ser anticapitalista i ecologista i defensar el col·lapse humà i ecològic de la nostra terra. Ens diuen que no tinguem fills, però que omplim Catalunya de mants immigrants, com més millor.
Som tenallats pels purs i pels hipòcrites. Els qui hem abraçat amb la mateixa fermesa tant el retrofuturisme com l’edat del mischling sabem que tots els discursos i les dinàmiques existents són falsos. Són igual de falses les boutades d’Aliança Catalana com les de les CUP. Com que la veritat no és ni per demà, ni per demà passat, ens refugiem en la nostàlgia del passat recent, tot cercant el consol de llocs comuns i coneguts que ens reconforten en un present desconstruït i desintegrat per la fi de tantes coses. És cert que tenim la certesa que la nostra demiürgia pot redreçar i reconstruir el que ens proposem. La tasca, tanmateix, és tan titànica que ens sobrepassa en la nostra migradesa individual i individualista. El somni no pot ser personal i personalíssim, ans col·lectiu—nacional.
Emperò, qui somnia o pot somniar sota el jou de la Catalunya colonial de la derrota, dels nens analfabets funcionals, de les migracions de riquesa i de pobresa, i del col·lapse social i ecològic? Mentrestant, jo continuo duent samarretes de ratlles d’un passat improbable, quasi impossible.
