Quan entrem a la petita sala de teatre, l’actriu ens espera vestida només amb unes sabates de taló. Asseguda a terra amb les cames obertes, obertament ens ensenya la vulva. Un per un, mira als ulls tots els espectadors mentre menja xiclet amb un posat altiu. Amb aquest «I ara què?» començava Hit me if I’m pretty , l’espectacle que la Juana Dolores Romero Casanova va representar l’estiu passat a Barcelona.
La major part de l’espectacle, Juana Dolores s’esgargamellava tot descrivint la seva concepció del que hauria de ser la líder del moviment feminista -el príncep- que havia de prendre el poder. A més, entre d’altres accions menys doloroses, l’obra incloïa la projecció d’un vídeo de contingut sexual explícit protagonitzat per ella mateixa i una bona quantitat de fortes i autoinfligides bufetades als pits nus, a les natges i al rostre . A la fi es va tornar a asseure per llegir diverses denúncies que ha interposat els darrers anys a les comissaries de policia. En totes denuncia maltractament d’homes contra ella, incloent-n’hi una per la publicació i distribució no consentida del vídeo sexual que acabava de reproduir a mida gegant. No sabem si en algun cas s’ha fet justícia. Tot plegat, 100 minuts de representació duríssima per a públic i intèrpret.
Em va trasbalsar. Despullar-se per donar un missatge ja no és modern ni trencador. Ella va anar molt més enllà encarnant el seu «príncep». Els homes ja l’havien maltractat, avergonyit i humiliat. Ja li hem dit puta, pobra i ximple. Enlloc de fer-se petita, però, sembla que ha optat per ignorar el que li podem dir i emprar tot el que té i sap que ens fa por per dominar-nos. El compromís de Juana Dolores amb el que fa, diu i pensa és total, pràcticament inèdit al nostre món del self-improvement.
Un parell de mesos més tard, a Londres, Elena Garrigolas exhibia en solitari la seva pintura plena de cossos femenins convertits en objecte a la galeria Saatchi Yates. Garrigolas fa una mena d’expressionisme on sovint tracta l’alienació i cosificació femenina actuals. Però també tracta relacions humanes contemporànies, especialment familiars. Té una traça particular per presentar, explicar i desemmascarar capes i capes d’hipocresies i opressions en una sola imatge. L’impacte inicial de cossos grotescos i òrgans sexuals el segueixen expressions facials aconseguidíssimes en ambients densos i opacs. En aquesta línia ha exposat aquest mes de març a la Sala d’Art Jove de Barcelona amb «Mi mamá me mima».
Garrigolas no s’ha fet famosa fent-se entrevistar als mitjans generalistes del país. La imatge ho té més senzill per creuar fronteres i no li caldrà fer la mona. Igual que passa amb Juana Dolores Romero Casanova, sobrepassa de molt la categoria de meme i provocació a la qual les volem encabir contínuament. Tenen esforç, formació i qualitat com per produir un art compromès i que acompleix plenament i original el seu sentit més primari: fer-nos arribar un missatge, encara que aquest no ens agradi. Navegant entre riscos, incomodant quan diuen la seva veritat, formen part de l’avantguarda creativa internacional.
El 8 de març passat, cap a migdia, els tambors amb ritme ràpid marcaven el compàs de la manifestació de les adolescents en motiu del dia de la dona que baixava per la Via Laietana de Barcelona. Cridaven i cantaven proclames amb les seves veus clares i determinades, s’enfilaven les unes sobre les altres i lluïen enèrgicament els seus rètols i pancartes de protesta contra agressions sexuals, les limitacions arbitràries que els suposa el masclisme de cada dia i, sobretot, a favor del seu dret a viure sempre amb l’energia, la llibertat i la il·lusió que compartien en aquell moment sense haver de patir ni por ni represàlies arbitràries.
Com passa sempre que passa alguna cosa a Barcelona, les gravaven com per apropiar-se de la vivència els estaquirots habituals de la nostra capital; això és, la patoleia d’estrangers econòmicament viables tan ben adaptats al segle XXI que veuen qualsevol expressió aliena al circuit del consum com un fet pintoresc i a reportar en vídeo, format smartphone de 16 megapíxels, amb qui sigui que s’avingui a fer de testimoni necessari per validar aquestes vides plenes d’aventures i experiències Oh my God, that’s amazing. Als oficinistes locals que circulàvem per la zona se’ns barrejava l’enveja de no ser mai més part d’una manifestació tan engrescadora amb l’orgull per aquesta joventut catalana il·lusionada i lluitadora, com bé ho ha estat sempre. D’aquell doll de força només en recelaven els quatre amargats de sempre, tan nostres com el caganer del pessebre, i un guàrdia alt i exageradament musculós que es tapava la cara mentre resistia, amb posat entre intimidant i intimidat, les burles de les adolescents que per primera vegada a la vida se sabien segures davant d’aquesta mena d’espècimen de crit i cop. Quin goig la vitalitat de les nostres en comparació amb els visitants!
Algunes de les adolescents del 8 de març ja han petit les violències i discriminacions que han ferit fondament les artistes aquí mencionades. Juntes, encara tenen la convicció que podran viure plenament i lliure malgrat saben que no els ho posarem gens fàcil. Són la vitalitat del nostre segle, la veu actual del manifest groc, les que volen esprémer l’existència, el vehicle del progrés.