De tant en tant, el teu camí es creua amb el d’algú especial, potser només durant uns instants, i aquests et marquen profundament. A tothom li ha passat, aquell desamor, aquella situació extremadament bella; però són molt pocs aquells que són capaços de sublimar aquestes experiències vitals i convertir-les en quelcom que va més enllà, en poesia. Jo tinc el plaer de conèixer-ne algun d’aquests individus fantàstics, i puc dir que el passat dia 27 de novembre en vaig descobrir (i fins i to vaig acabar abraçant-ne) un altre: en Pere Vilanova.
Poc més d’un mes després de l’apertura de l’espai AnGram, la Revista Mirall continua navegant per les denses aigües de la cultura barcelonina, aquest cop presentant al seu buc insígnia una nova activitat, de ben segur menys multitudinària que la inauguració amb el Caos Normatiu del pintor Gorka Pinyol però no per això de menor qualitat, com és el recital de poesia – que va esdevenir concert en privé – a càrrec d’aquest poeta barceloní.
La tarda era freda, però tot i això els carrers del voltant del nounat espai gracienc bullien amb l’activitat pròpia d’un divendres a la tarda. Tanmateix, a AnGram hi imperava una gran calma, i a poc a poc s’hi va anar reunint un grup de persones, que com sempre, arribaven amb comptagotes: ara un, ara un parell, ara un altre… Quan hi va haver quòrum, un jove menut va agafar la guitarra que hi havia a una cantonada de la sala i es va enfilar al tamboret que hi havia a l’extrem oposat de l’estança, i va ser aleshores que em va quedar clar qui dels assistents era en Pere (ja que jo no el coneixia).
Un cop fets els parlaments institucionals – curulls d’agraïments mutus com no pot ser d’altra manera en un entorn tan familiar – en Pere, quasi amagat rere la caixa de ressonància de la seva immaculada guitarra acústica i les seves ulleres de pasta de color terrós, va explicar-nos de manera tímida que ja que recitar poemes no és el seu fort, la seva idea era cantar-los acompanyat de la rotunditat sonora que sempre aporta la guitarra. Tots hi vàrem estar d’acord, i tot i que jo penso que de ben segur que aquell jove tímid de dalt el tamboret sí que sap recitar poesia, redéu com me n’alegro que ho fes amb música.
Espero que els lectors sàpiguen disculpar-me si en aquesta ocasió escric de manera més íntima i personal que com ho acostumo a fer, però parlar de poesia és parlar de sentiments, i els sentiments no es poden explicar en tercera persona. Des de la Revista Mirall es defensa una nova cultura que proporcioni a l’individu prismes nous a través dels quals mirar la realitat, i tot i que si alguna cosa no són els sentiments és nous – més aviat al contrari – aquests sembla que a vegades quedin congelats dins l’univers de l’art. Hi són presents de manera inequívoca però descafeïnada, indirecta, tàcita: sense ser-hi realment.
Si bé això és vàlid per una sèrie de discursos i pràctiques artístiques les quals ara no cal entrar a dirimir, al meu entendre l’obliteració dels sentiments – parcial, encoberta o diguem-li com vulgueu – és un crim quan apel·lem a un determinat tipus de poesia i/o música: la que parla de la realitat més propera al lector de manera directa i senzilla (que no simple). Aquesta proximitat, sumada a la destresa retòrica i la veu agradable que té el jove barceloní, són el que fan d’aquest un creador singular, que molt encertadament va iniciar el seu recital amb “el mur era un mirall” i que va anar clavant als assistents a la cadira cada cop més amb les successives cançons, que van esdevenir alhora botxí i bàlsam per ànimes i pensaments amb el testimoni de luxe de les pintures del també barceloní Gorka Pinyol.
Deia Rimbaud – a qui Vilanova ha traduït recentment – que el veritable poeta és el lladre del foc, aquell Prometeu que es responsabilitza de la humanitat, de la flora i la fauna i que s’ha d’assegurar que les seves imatges poden ser olorades, sentides i acariciades: ha de trobar la manera d’afrontar aquest desafiament i fer que el lector, a través del llenguatge ho senti tot. En aquest sentit, doncs, aquell jove de dalt el tamboret no és altra cosa que un gran lladre de guant blanc, que amb la seva perícia ens porta als seus lectors/espectadors les imatges que ell mateix ha viscut o que ha vist i ens les fa viure en carn pròpia.
Queda ben clar doncs, que un cop descartades la resta de les possibilitats, l’únic que queda – per increïble que sigui – és la veritat, i aquesta és que en Pere Vilanova és un lladre. Un gran lladre. Un cleptòman que a tort i a dret furta experiències, les digereix i les treballa amb passió i afany per després exportar-les a un públic que ho pot gaudir com ho vàrem poder fer el passat dia 27.
