Perdre’s per la natura i sortir a respirar aire fresc és un dels grans plaers i necessitats que tenim els éssers humans. Trobar-nos al bell mig del bosc ens fa sentir una mica més salvatges i despreocupats. És com tornar a on tot va començar. Una guineu, un rierol d’aigua cristal·lina i gelada —ara tan escassa— que baixa muntanya avall i ens esquitxa l’ànima, el cant d’un ocell, una flor que ens anuncia l’arribada de la primavera… que poètic i idíl·lic, tot plegat. Però realment sabem llegir tot el que ens vol dir el bosc? Sabem captar-ne l’essència? Tinc els meus dubtes que siguem capaços de valorar-ho prou.
Potser per aquesta raó, per sentir tot això que és tan primitiu i brutal, de tant en tant va bé endinsar-se en llibres que ens recorden d’on venim i per què és tan important conservar-ho. El país dels sabirs, d’Oriol Canosa (Comanegra, 2022), és un d’aquests llibres. Breu i intens, l’Ivan Vània, un topògraf de l’Exèrcit Imperial, ens descobreix i es descobreix a si mateix la màgia d’una terra única i ignota: la taigà, on habiten els sabirs, un indret recòndit ple de detalls indescriptibles i amb una aura especial. En Vània de seguida queda captivat per la taigà i els anys següents farà mans i mànigues per retrobar-se amb aquest raconet de món i la seva gent.
Al país dels sabirs hi regnen el silenci, la quietud i la puresa d’allò essencial. El primer estiu, en Vània hi coneix l’Agàfia, una anciana que és tot saviesa i experiència, l’àvia entranyable que tots voldríem a prop. I la Mä, la natura personificada, un esperit que campa lliure pel bosc i que ens fa la vida més interessant, amb aquell toc d’irracionalitat que ho fa tot més màgic. De mica en mica aniran agafant-se més confiança i l’Ivan aprendrà a conviure-hi i a fer-se seu un espai que li era desconegut i estrany. Vet aquí la màgia de la pertinença d’un lloc que no són els teus orígens però que t’acull i es converteix en llar.
Arribarà un moment de la història que ja no sabrem si allò que estem vivint és fantàstic o real. Jo, que soc amant de les històries terrenals i racionals que exploren la quotidianitat, he quedat meravellada amb la subtilesa i la naturalitat amb què l’autor hi introdueix elements sobrenaturals. Hi queden tan integrats que ni t’arribes a plantejar si somies o ho perceps de debò. Aquest realisme màgic tan ben treballat i el punt de faula i rondalla —per alguna banda s’havia de notar la trajectòria literària d’Oriol Canosa en la literatura infantil i juvenil— encara fan més especial el que s’hi explica. Potser per tot això tothom em deia que si m’havia agradat tant I del cel van caure tres pomes, també m’agradaria aquest. A la taigà tot és tan terrenal i rústic que agafa una altra dimensió, se’ns hi qüestiona què és veritat i què és mentida i ens preguntarem per què cal diferenciar-ho si podem tenir-ho tot. El que importa de debò és defensar la terra i qui l’habita, és per això que faran els impossibles per protegir-la d’aquells que la volen arrasar, que aparentment són molts més i més poderosos. Però, ai!, no es pot subestimar mai el poder de la natura!
El país dels sabirs ens ensenya la importància del respecte a la natura, a la convivència i a les altres cultures. A valorar la diferència i preservar-la. És un clar exemple que els llocs ens defineixen i que fins i tot l’acollida a un indret desconegut pot ser tan bestial que acabes sentint que et pertany. No fa falta haver-hi nascut, només cal aquell toc de curiositat i interès per entendre’l que té l’Ivan Vània i que t’arrossega a quedar-t’hi. Crec que tots voldríem perdre’ns-hi alguna vegada i, alhora, mantenir la descoberta d’aquests boscos en secret perquè tots sabem que massa ulls que observen pot ser devastador.
