La passada setmana es va fer oficial la xifra: es calcula que més d’un milió de refugiats vaguen per Europa. La gran majoria, famílies sirianes –amb bebès i ancians a coll-, però també afganesos, iraquians, somalis, sudanesos, pakistanesos, i un llarg etcètera. Les dades i les imatges ho diuen tot: Europa viu la crisi humanitària més gran des de la II Guerra Mundial, però a ulls de la majoria de la ciutadania no deixa de ser un altre drama més que es reprodueix de tant en tant per televisió.

Després de veure i comprovar de primera mà la situació a l’illa grega de Kos i a la ruta occidental dels Balcans que emprenen diàriament milers de persones sense rumb ni respostes, em vaig adonar que la magnitud del drama és molt major i pitjor del que ens imaginem. I el més greu: aquesta vegada no succeeix en llunyanes guerres, sinó davant els nostres propis ulls. En les costes de poblats grecs en fallida, o en remotes viles de l’antiga Iugoslàvia, encara deprimides per les ferides d’una sagnant guerra, les ferides de la qual encara no han cicatritzat.

De nou, Europa i la fal·làcia que la sustenta s’enfonsen. Els meus pares sempre m’ho van recordar: els líders europeus no fan més que parlar en va i donar lliçons carregades de cinisme. Així va ocórrer quan Hitler va desplegar les seves arpes i les grans potències del vell continent li van donar via lliure per conquistar; quan la guerra i el genocidi van esquitxar els Balcans i des de Brussel·les es va observar de reüll la carnisseria; o en l’actual crisi dels refugiats, on els drets humans més elementals són vulnerats i l’Europa de les llibertats està més en qüestió que mai.

És un assumpte delicat, i per descomptat no disposo d’una fórmula màgica per solucionar aquest complex problema. L’arribada massiva de migrants destapa pors i fòbies, que polítics oportunistes aprofiten per treure rèdit. Sóc realista: absorbir a tal quantitat de persones de la nit al dia és un repte complicat. Però després de viure el tracte degradant i l’oblit que viuen aquesta gent, sí que puc afirmar que les coses podrien fer-se moltíssim millor.

En primer lloc, garantint un corredor humanitari per evitar més morts en el Mar Egeu. L’estratègia europea ha estat transferir al govern turc bilions d’euros, perquè Erdogan acabi de segellar la seva frontera terrestre amb Europa i deportin massivament als exhausts refugiats de la seva costa a camps d’internament en províncies de l’interior o, directament, de tornada a Síria. El tractat de Schengen, del que Europa sempre ha presumit, està enterrat: cada estat actua pel seu compte, aixecant murs infranquejables que agreugen encara més la tragèdia.

Aquesta política dóna ales a les xarxes mafioses, que són l’única sortida que els queda als qui volen aconseguir arribar a la somiada Europa. Pagant de 1.000 a 2.000 dòlars per cap, els enllaunen en barcasses de plàstics que segueixen naufragant diàriament entre els estrets que uneixen Turquia i les illes gregues. En els nostres sofàs solament rebem les imatges de la mort quan les xifres són escandaloses i hi ha nens pel mig. S’estima que més de 3.000 persones han perdut la vida en el mar, però estic convençut que el Mediterrani guarda en les seves profunditats moltes més ànimes sense vida, més enllà dels recomptes oficials.

D’altra banda, hem de ser conscients del tracte inhumà que es brinda als quals fugen de la guerra i la misèria. A Kos les arribades de barcasses eren diàries, i els únics que els rebien i els reconfortaven eren grups de voluntaris europeus organitzats per Facebook. Ni ONG’s oficials, ni institucions, ni policies, ni soldats. Res. Ni un sol panell informatiu, ni una trista salutació. Posem-nos en el seu lloc: us imagineu amb tota la vostra família a coll en alta mar, amb una barca a punt de naufragar, amb prou feines uns dòlars en la vostra butxaca i sense saber que serà de tu demà? En la ruta dels Balcans, la situació està “controlada”: els refugiats són enllaunats en trens i busos, i recorren països sense saber ni on estan. Els tracten com a bestiar: policies i voluntaris es posen màscares per rebre’ls, com si vinguessin contaminats per algun virus estrany. A més de galetes, mantes, aigua o bolquers, els soferts nouvinguts requereixen d’allò més elemental: afecte i alleujament. És brutal veure com canvia el somriure d’un sirià o una iraquiana en veure’ls i etzibar-los un simple “Salam” (hola).

Davant la passivitat dels nostres governants, és imprescindible mobilitzar-se des d’abaix. Amb la crisi dels refugiats o altres drames que viu el món, són molts els qui desconeixen vies adequades per prestar ajuda efectiva. Avís a navegants: oblideu-vos de transferir els vostres estalvis a grans “ONG’s” com a ACNUR o Creu Vermella, que sobre el terreny acaben actuant com els grans ens burocràtics i ineficaços que són. És vital donar suport a organitzacions com els socorristes catalans de Proactiva, que fa mesos que jugant-se-la a l’illa de Lesbos rescatant vides diàriament. O grups d’ajuda locals establerts als pobles d’arribada dels refugiats. També hi ha col·lectius de gent que es dedica a recollir ajuda humanitària des de l’estat espanyol per enviar-la als llocs més necessitats. I el més important: és vital influir en la consciència de les masses i rebutjar els prejudicis basats en mentides. Es pot fer molt per pal·liar aquest drama, que lamentablement ja no té solució. Mentre la guerra, la violència i la misèria segueixi destruint països, milers seguiran arribant (o no) a Europa, que és partícip i en part culpable del que està ocorrent.

En vam parlar a l’Espai AnGram en la xerrada sobre la situació dels refugiats: Origen i destí del passat 10 de desembre