Fa unes setmanes vaig explicar com l’ascens de la irreligió i la irrupció d’una agenda progressista havien fracturat profundament les esglésies protestants americanes i del món. Avui vull explicar la caiguda demogràfica del cristianisme americà.

D’ençà l’inici d’aquest 2023, les grans denominacions cristianes dels Estats Units han anat publicant les seves dades estadístiques de 2022. Fa uns dies la Presbyterian Church USA—la gran denominació presbiteriana a Amèrica—va publicar les seves. Com la resta de denominacions, la caiguda de membres i congregacions afiliades continua imparable. Si observem la tendència dels darrers 20-25 anys, les dades són esfereïdores. La United Methodist Church, una de les més grans, ha perdut el 24% dels membres d’ençà el 2000. Els anglicans de l’Episcopal Church encara tenen un situació més dolenta, amb un 32% de pèrdua dels membres d’ençà el 2002. L’Evangelical Lutheran Church ho empitjora amb un 38% menys, mentre que la United Church of Christ ho supera amb un 43%. Finalment, la dita Presbyterian Church USA en 20 anys ha perdut exactament la meitat dels membres, el 50%.

S’acostuma a explicar aquest declivi per l’adopció de la teologia modernista, progressista a les grans esglésies mainline. Tanmateix, una ullada a les denominacions considerades conservadores mostra una realitat més llefiscosa. La conservadora Southern Baptist Church, possiblement la denominació protestant més gran juntament amb els metodistes, ha perdut un 12% dels seus membres en els darrers 20 anys. És cert que és una pèrdua més moderada i atenuada, però és una pèrdua tanmateix. Els pentecostals de les Assemblies of God, si bé que el 2021 van experimentar una caiguda notable, en els darrers 20 anys han tingut un creixement del 26%.

Paradoxalment, sí que hi ha hagut un tipus de cristianisme que ha tingut un creixement desmesurat. Es tracta de les esglésies no-denominacionals, és a dir, les que no formen part de cap gran església, ni tenen una estricta definició confessional i teològica. Avui les esglésies sense denominació representen un 13% dels protestants als Estats Units. Han incorporat uns dos milions de membres i s’han creat més de 9.000 noves esglésies. La diversitat que existeix entre aquesta atomització de congregacions és immensa: s’hi troben des dels evangelicals de manual als carismàtics de l’Evangeli de la prosperitat com Kenneth Copeland o Joel Osteen. Atès que no hi ha principis confessionals que n’estructurin el pensament de la fe, aquestes esglésies basen el seu èxit en l’experiència de la fe. Això es tradueix en enlluernadors worshiptainments (culte-entreteniment) que malden per captivar l’espectador-consumidor, vull dir, el fidel que s’arrossega a les micro i megachurches que poblen l’univers no-denominacional.

Amb tot, aquest creixement dels cristians sense denominació no pot encobrir la vera caiguda global dels números dels cristians a Amèrica. Fins al 1992, els cristians representaven al voltant d’un 90% de la població dels Estats Units. Era la tendència històrica. Tanmateix, d’ençà les culture wars del decenni de 1980, la tendència es va capgirar. Al decenni de 1990 es va reduir i estabilitzar al 80%. Actualment només el 63% dels americans es consideren cristians. L’auge no correspon a cap altra religió, ans a la irreligió, la indiferència. El nou mil·lenni ens ha dut la secularització de la societat americana. Semblava que Amèrica sempre seria l’excepció d’Occident, amb una religiositat predominant. S’està creant una nova realitat marcada per la fi de la majoria cristiana. Fins i tot amb aquesta transformació tan acusada, els Estats Units continuen essent el país més religiós i practicant de l’Occident modern.

El passat diumenge em va encuriosir de comprovar des de la comoditat del sofà de la casa familiar de Llagostera què estava passant a les esglésies de la ciutat de la meva senyora i on m’he vinculat mitja vida, Nova York. Gràcies als livestream de YouTube vaig poder unir-me virtualment a dos serveis de culte. Per mor de les meves manies meravelloses vaig escollir dues esglésies que conec molt bé i que, en certa manera, m’estimo. D’una banda, la Fifth Avenue Presbyterian Church; d’una altra, la Redeemer Presbyterian Church, West Side. La primera és una església històrica de la Presbyterian Church USA situada davant la torre Trump a la cinquena avinguda de Nova York. Ha estat anomenada la “catedral del presbiterianisme” i és una rica i poderosa església que ha definit aquesta denominació als Estats Units. Era, per exemple, la congregació del president Theodore Roosevelt. La segona és una església moderna, jove, evangelical, i conservadora a l’Upper West Side de Manhattan. Pertany a la Presbyterian Church in America, una escissió d’èxit de la Presbyterian Church USA. Redeemer va ser fundada pel vigorós i carismàtic Tim Keller, una de les veus evangelicals i calvinistes més importants d’Amèrica.

El servei de culte de la Fifth Avenue Presbyterian Church era depriment. L’església té un cor i organista professional i pot acollir 2.000 persones. A penes hi havia un centenar de congregants en l’únic servei dominical. La majoria eren gent de més de 40 anys, amb molta presència boomer. Es veien tres o quatre nens. La litúrgia del servei era molt allunyada de la tradició presbiteriana i la infestació woke, tot i no ser molt severa, ho impregnava tot. La predicació va ser increïblement deficient: s’apropava més a l’autoajuda new age que a una predicació expositiva de la Bíblia. Per contra, el servei de culte de la Redeemer Presbyterian Church, West Side era ple—també amb una capacitat propera a les 2.000 persones. Hi havia sobretot millennials, amb criatures. En comptes de cor i orgue, una banda de rock cristià presidia l’escenari (és el terme més acurat per definir-ho). El servei era netament evangelical, però la tradició reformada presbiteriana estructurava la litúrgia. La predicació va ser moderadament bíblica, conservadora, però fortament intel·lectualitzada, farcida de referències pedants. No hi havia ni autoajuda ni new age.

El contrast entre ambdues esglésies és absolut. L’una representa la decadència i l’altra la vitalitat; l’una representa el progressisme i l’altra el conservadorisme. A simple vista pot semblar que, a despit de la irreligió puixant, les esglésies conservadores són les que creixen, mentre que les grans denominacions—avui progressistes—es van morint. Tanmateix, hi ha un detall que no em va passar per alt. Fa 10 anys, a la Redeemer Presbyterian Church, West Side se celebraven i omplien 4 serveis de culte dominical. Avui només se’n celebra un. La caiguda silent avança implacable.