Es parla molt sovint de la secularització de la societat. Certament, cada vegada més tant l’ateisme com la seva variant light, l’agnosticisme, són més generalitzats. Molt més sovint, l’apatia devers la religió, coneguda com la irreligió, és la posició real de la gent. La irreligió és el desinterès per la dimensió espiritual del món. Més que la negació de la divinitat, hi ha la voluntat de no posar-se la pregunta sobre si existeix un déu—i sobretot, la voluntat de mantenir-se allunyat de les estructures i organitzacions religioses.
Al dellà d’aquestes dinàmiques sobradament conegudes pels sociòlegs i els historiadors de la religió, existeix un altre fenomen que és molt més interessant i estimulant. Es tracta de l’impacte de la modernitat en la religió. Tot i que vaig començar estudiant el nacionalisme espanyol a la Catalunya vuitcentista, ben aviat em vaig adonar que era molt més apassionant d’endinsar-me en l’impacte del món modern en les idees religioses. En els darrers 250 anys aquest impacte ha tingut unes conseqüències de gran abast. Tanmateix, és possible que en el declivi actual de la religió a Occident, el materialisme modern hagi més intensament en la religió—si és que això vagi ser mai possible. En el cas occidental, l’exemple de les diferents denominacions cristianes és molt rellevant.
Fins fa uns 10 anys, les grans denominacions havien aconseguit d’introduir canvis radicals sense que això provoqués grans fractures. Així, al decenni de 1970 l’acceptació i adopció de les ordenacions de dones en tant que ministres i pastors no va suposar grans ruptures. És cert que el món presbiterià va ser el primer a reconfigurar-se en aquell moment. Les grans denominacions, a excepció de la Southern Baptist Convention i, naturalment, l’Església catòlica, van anar admetent dones al ministeri pastoral. Del rebuig a les ordenacions de dones en va sorgir la doctrina del complementarianisme i la principal denominació presbiteriana conservadora dels Estats Units, la Presbyterian Church in America. Amb el temps, el complementarianisme s’ha convertit en la marca principal de les denominacions més tradicionals. Aquesta doctrina estipula la sanció bíblica dels rols i responsabilitats diferents i diferenciats d’homes i dones. Més enllà de la Presbyterian Church in America la resta de fractures i escissions no van ser de gran envergadura. La presència de dones al púlpit es va convertir en una realitat acceptada i generalitzada.
No ha estat el cas amb l’admissió d’homosexuals en tant que pastors i ministres i l’afirmació de les parelles homosexuals.
En aquests primers mesos de 2023 hi ha en marxa la ruptura de les grans denominacions cristianes històriques. La United Methodist Church, una de les denominacions més poderoses d’Amèrica i possiblement del món, porta ja uns anys negociant la seva divisió amistosa i pacífica. N’haurien d’eixir dues noves esglésies: una que acceptarà l’homosexualitat—tant al ministeri pastoral com al matrimoni—i una altra que no. La Comunió Anglicana s’està dividint de manera dolorosa. Tot just aquesta setmana, 12 líders d’esglésies anglicanes d’arreu del món (especialment d’Àfrica) han decidit de deixar de reconèixer l’Arquebisbe de Canterbury en tant que líder espiritual, primus inter pares, de l’anglicanisme. La causa ha estat la proposta del sínode de l’Església d’Anglaterra d’aprovar les benediccions per a parelles homosexuals. El precedent ja existia a l’Episcopal Church, la branca anglicana als Estats Units i una de les denominacions més fabulosament riques del país. El 2003 es va consagrar bisbe Gene Robinson, un prevere que mantenia relacions homosexuals obertament. Això va originar una ruptura de dimensions bíbliques i la fundació el 2008 d’una organització internacional anglicana alternativa a la Comunió Anglicana, i el 2009 la creació de l’Anglican Church in North America. La divisió no va ser amistosa i fa uns mesos el Tribunal Suprem dels Estats Units encara va haver de resoldre una de les disputes obertes per la titularitat de les propietats eclesiàstiques. En alguns casos, diòcesis senceres van abandonar l’Episcopal Church. En el mateix sentit, la venerable Presbyterian Church USA va sofrir una escissió semblant de gairebé 400 congregacions que el 2012 van establir ECO: A Covenant Order of Evangelical Presbyterians (el nom no és molt afortunat, indeed). Cap d’aquestes escissions és complementarianista: són conservadors, però tampoc tant.
I així arribem a l’Església catòlica romana. Amb l’antipapa Francesc i sota la influent amenaça de l’episcopat alemany, Roma està adoptant la sinodalitat, altrament dit camí sinodal. La sinodalitat, tal com es practica en l’anglicanisme, és la reunió de laïcat i clergat per a l’adopció de nova doctrina i la gestió del govern general de l’església. És un model organitzatiu àgil i més democràtic si es compara amb els concilis, que són una reunió puntual i extraordinària en la qual només poden participar els bisbes. La sinodalitat està obrint la porta a idees com la fi del celibat sacerdotal, l’ordenació de dones, i un nou posicionament doctrinal devers l’homosexualitat. De moment, no hi ha hagut cap canvi teòric real, tot i que l’esfondrament del catolicisme ha canviat radicalment la pràctica i organització religioses.
Ja és sabut que el cristianisme conté una paradoxa important: afirma la unitat, la uniformitat i la direcció centralitzada de l’església alhora que a la pràctica es divideix constantment en cismes i heretgies. Segurament, la pulsió uniformitzadora causa la divisió. Si ja el protestantisme va contribuir a la marca del cuius regió, eius religio a un nivell personal i individual, les esglésies encara tenien una certa capacitat d’unió, especialment amb l’entronització de l’estat-nació als segles XIX i XX. Aquesta relativa divisió estable del cristianisme avui s’està convertint en una hiperfragmentació absolutament impossible de gestionar. No és un fenomen de 2023, ans dels darrer decennis. Avui, però, aquest fenomen s’accelera a la mesura de la crisi religiosa d’Occident: com més crisi, més fragmentació; com més ideologia, més divisió. Ja no hi haurà un interlocutor, sinó molts. Cap església tindrà realment cap mena de poder més enllà de la seva dimensió (hiper)local. Alguns com el pastor calvinista i cristià nacionalista Douglas Wilson ja van saber veure que l’únic poder que podien tenir seria a nivell local. Wilson està creant la seva pròpia Ginebra teocràtica a Moscow, Idaho. Amb tot, més enllà d’aquestes fórmules resistencials, el cristianisme a Occident deixarà de ser una força única, per ser una massa amorfa atomitzada, sense cap capacitat real—amb l’excepció, encara, de l’Església catòlica. Així i tot, amb l’esfondrament demogràfic del catolicisme, fins i tot la dominació de la Santa Mare Església Romana té els dies comptats. El darrer refugi del cristianisme serà a l’Àfrica, on totes aquestes dinàmiques seran igualment presents.
