Fa gairebé dos anys que no surto de festa, però avui trencaré la rutina que algun dia la pandèmia em va inculcar. És probable que les ganes de tornar a sortir siguin més grans que la por que puc sentir pel carrer fosc. Això penso a casa, davant el mirall, preparant-me per una nit molt esperada.

Surto al carrer i em ve a buscar una amiga. Totes dues anem a buscar a la tercera i juntes ens trobem amb unes altres dues amigues que ens esperen per agafar l’autobús. Hem fet una bona volta, molt més llarga que no pas si hagués anat directament, però ho fem sempre així per anar acompanyades. 

No fa falta estar gaire estona al carrer, de nit, per començar a notar que dins meu hi ha una sensació diferent. Un sentiment de perill major que el que podia notar abans de la pandèmia. I és que, d’alguna manera, semblava haver-me convertit un altre cop en aquella nena de 16 anys que començava a sortir de festa i que havia d’acostumar el cos a l’ambient nocturn. 

La pandèmia va frenar el nombre de denúncies i de víctimes de violència masclista. No perquè desapareguessin, sinó probablement per la dificultat d’assistir a una comissaria durant el confinament, tot i conviure amb el teu agressor. Però, actualment, un cop eliminades totes les restriccions possibles, les denuncies i víctimes han assolit nivells similars als que hi havia abans de la pandèmia i augmenten un 20%. Segons els Mossos d’Esquadra, l’any 2020 es van presentar 814 denúncies. Aquest any, en canvi, el nombre d’agressions és de 804 denúncies, comptabilitzades només fins setembre. La poca vida social nocturna va fer que les dones perdéssim la pràctica en l’art de sortir al carrer de nit. Una pràctica que ara haurem de tornar a aconseguir. 

Segons els Mossos d’Esquadra, l’any 2020 es van presentar 814 denúncies. Aquest any el nombre d’agressions és de 804 denúncies, comptabilitzades només fins setembre.

La nit és impressionant i dins la discoteca em sento rarament protegida, lluny del perill del carrer. Entre cançó i cançó em venen pensaments recurrents sobre com un agressor pot actuar dins d’un recinte aparentment segur com un pub. No seria la primera vegada que una dona és drogada dins d’una discoteca. Els violadors campen impunes i sense por, i un exemple clar es troba al Regne Unit, on aquests monstres decideixen injectar directament en el cos de les víctimes substàncies que els permetin violar-les posteriorment. 

Marxem cap a les cinc de la matinada. Ha sigut una nit perfecta. Hem ballat, rigut i begut, trobàvem a faltar aquesta sensació. Però un cop arribats a aquest punt només queda el pas més difícil: arribar a casa segures. Em torno a convertir en aquella nena de 16 anys que torna a casa corrents, amb por, mirant enrere. La sort i la casualitat m’acompanyen, perquè de no haver sigut així podria haver tingut el mateix final que la menor d’Igualada, víctima d’una violació múltiple. La perfecció de la nit hauria saltat pels aires.

El número d’agressions d’aquest any superarà al de l’any passat, marcat per la Covid-19 i el confinament, però no arribarà a les xifres de 2019, abans de la pandèmia.

L’Hospital Clínic és el centre de referència per atendre casos d’agressions sexuals. Des del centre s’assegura que cada dia s’atén una dona per agressió sexual. També remarca que el número d’agressions d’aquest any superarà al de l’any passat, marcat per la Covid-19 i el confinament, però no arribarà a les xifres de 2019, abans de la pandèmia, en què es van assolir les 503 agressions. I prenem aquesta frase com si d’un missatge positiu es tractés, com si el fet que aquest nombre no augmentés fos el millor que podria passar. I en el fons ho és, però fins que no arribem a 0 no estarem tranquil·les perquè, mentrestant, qualsevol dia ens pot tocar a nosaltres, a una amiga, a una germana. Perquè per molt baix que sigui el número d’agressions sexuals, si ens toca de prop un sol cas pot ser decisiu.