Dona, és a tu a qui estimem i és per tu que lluitem

La noia d’Igualada tenia les mateixes possibilitats que jo de ser violada, maltractada i posteriorment abandonada. No és la primera i tampoc serà l’última, perquè més enllà de tractar-se d’un problema estructural hi ha un altre factor que s’està obviant: la normalització d’una xacra social. A Internet hi haurà escàndol, però durarà un parell de dies. Es compartiran stories, es publicaran tuits i els responsables polítics repetiran lemes com #EnsVolemVives o #NoEstasSola.

Ens volen vives, però cada cop som més les que estem mortes. Si aquesta noia hagués estat assassinada ni tan sols hauria passat a formar part de les estadístiques oficials perquè l’assassí no era la seva parella. Diu la Ministra d’Igualtat que “els carrers, la nit i la festa seran nostres”. I jo em pregunto: de qui i per a què?

No ens maten per ser dones, ens maten perquè ells són homes. És impossible trobar una solució si ni tans sols volem identificar el problema. Feminisme radical o barbàrie. Radicalitzar-se o morir.