Escombro l’últim racó de pols de la casa però un color insòlit m’atura. Sacsejo el cap i segueixo amb el recollidor suaument, com si pintés el terra amb una brotxa… Exacte. Brotxa. Pintura. Color. Blanc. La pols és blanca. Això és el que no quadrava. D’on ve? Normalment és grisa i fosca. Per què? Ara caic. Serà cert el que diuen a les notícies sobre la disminució de la pol·lució? Tot i que el passat s’ha empetitit més de l’habitual a causa de l’efecte del recolliment, encara recordo que la Cimera del Clima va tenir lloc el desembre passat a Madrid, que l’Ajuntament de Barcelona decidí que aquest 8M giraria al voltant de l’ecofeminisme i que ara, a l’abril, ja s’haurien instaurat “oficialment” a Barcelona les polítiques de mobilitat.
Teníem i seguim tenint una crisi mediambiental encara per gestionar, tot i que el context actual no acompanya, o pot ser sí?, més del que creiem? Per una banda els animals fan cada cop més incursions al món del ciment. Per altra, com hem dit abans, la quantitat de CO2 ha baixat considerablement. Fins i tot la contaminació acústica s’ha notat. Quant fa que no sentíem el cant dels ocells? Per últim, aquest confinament pot ser una oportunitat per silenciar, per un moment, el constant bombardeig sobre el Covid-19 i pensar en altres temes de primera necessitat, que tard o d’hora tornaran, i millor aprofitar aquesta “pausa” per meditar-ho amb més temps.
He de confessar que en un moment d’estrès urbanita jo també he dit: “Me’n vaig al camp, al poble, a la natura, deixo tot això i marxo. Som massa. Només vull calma. Sense excessos. Això ja és massa espectacle”. A vegades es culpa a les persones que utilitzen massa el cotxe, d’altres als viatges exprés en avió o al turisme fastfood dels creuers, o fins i tot a la immigració i a la sobrepoblació. Malauradament, molts cops, per oblit o pèrdua de l’esperança, convertim aquesta lluita en un canvi de vida exclusivament individual i arribem a filtrar subtilment un discurs eugenèsic de caràcter feixista.
Construir una societat ecològicament ètica implica partir d’una horitzontalitat interseccional amb el planeta i donar suport a aquest principi: “segons la nostra concepció de la naturalesa, l’home és una anella més de la cadena viva que és la naturalesa i és tan important com qualsevol altre organisme” (MOSSE. 1965:87). Per tant, quina relació mantenim i volem amb la natura? Per aquelles que senten una connexió amb ella, la veuen com el refugi, la solució, acollidora i salvadora?
Cal desfer la jerarquia de l’antropocentrisme utilitarista assumint que és un suïcidi? Com bé diu aquesta cita: “intentant rebel·lar-se contra la lògica fèrria de la Naturalesa, l’home entra en conflicte amb els principis fonamentals als quals ell mateix deu exclusivament la seva existència, en el si de la Humanitat. D’aquesta manera, aquest procediment de pugna contra les lleis de la Naturalesa només pot conduir-lo a la pròpia ruïna”.
Però, en primer lloc, coneixem de debò la vida natural, sobretot les persones urbanes? Sabem quins són els ritmes orgànics i l’esforç que requereix treballar el camp? No ens emboirem, de vegades, per una idealització de la natura, tastada en puntuals excursions de diumenge? I segon, com reaccioneu si us dic que aquestes dues últimes cites estan extretes de la ideologia nazi? La primera és la visió que els nazis tenien de la naturalesa, extreta del llibre “Nazi culture” de l’historiador George Mosse especialitzat en feixisme europeu. I la segona és un fragment del Mein Kampf escrit per Hitler.
L’origen teòric i pràctic de l’ecologia feixista
L’ecologia és un tema falsament a-polititzat per diversos motius que anirem desenvolupant, però principalment pel seu desconeixement, a causa de la invisibilització històrica. Per aquest motiu, l’ecologia feixista s’ha infravalorat als manuals d’història però gràcies a estudis com Ecofeixisme. Lliçons sobre l’experiència alemanya de Janet Biehl i Peter Staudenmaier, en el qual ens basarem, sabem que fou un dels pilars que va promoure la popularització del partit NSDAP, més coneguts com a nazis i que cal resseguir-la fins avui.
Com moltxs de nosaltres, indignades per les conseqüències del capitalisme industrial i l’excés urbanístic, ja des de mitjans del segle XIX, el sentiment cap a la natura va tornar amb forma de nostàlgia. Una essència ancestral morta o oblidada va cridar als teòrics alemanys fent una nova connexió d’amor per la terra, com va afirmar Wilhelm Heinrich Riehl, fundador del romanticisme agrari i l’antiurbanisme: “hem de salvar el bosc, no només perquè els nostres forns no es quedin freds a l’hivern, sinó també perquè el pols vital del poble continuï sent càlid i alegre, i perquè així Alemanya segueixi sent alemanya” (STAUDENMAIER i BIEHL. 2019:16).
Aquest vincle va incrementar-se cap a un moviment místic anomenat Völkisch que unia l’etnocentrisme amb el misticisme naturalista per defensar una vida en harmonia. A aquest corrent se li afegeix el mite de la salvació racial mitjançant el retorn a la terra, una mena d’holisme organicista (STAUDENMAIER i BIEHL. 2019:30) que reordena la puresa única, és a dir, l’alemanya. Aquesta visió va implicar una preocupació total per les causes de la pagesia i per tant, el benestar de la terra, però sempre des d’una clau nacionalista. Aquest pensament va continuar sota el nom Wandervögel durant les primeres tres dècades del segle XX. Era un moviment juvenil de contracultura, que avui en dia anomenaríem ràpidament hippies de dretes. En conseqüència, es va establir una sinergia entre nacionalisme i naturalisme fent sorgir del Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany moltes iniciatives ecologistes.
Per començar, va donar un gran pes a la protecció i conservació de l’espai natural i el paisatge, que a Itàlia i a Espanya també es van dur a terme, sobretot pel que fa a els actes de reforestació com a enaltiment cultural de la pàtria legítima. A Alemanya, reclamar la terra també comportà un treball en el terreny en dos àmbits. Per una banda, l’expansió colonial tenia l’objectiu d’aplicar la correcta identitat naturalista: “el pla per conquistar «espai vital», a Europa oriental, en benefici del poble alemany també proporcionà el nexe d’unió entre puresa mediambiental i puresa racial” (STAUDENMAIER i BIEHL. 2019:32) alhora que regenerar la terra. Per l’altra, va modernitzar les tècniques cap al debat de les energies renovables i l’ús de l’agricultura biodinámica -entre altres, assegura que els astres influeixen en la producció-, investigada per l’antroposofia -la ciència espiritual- de Rudolf Steiner.
Per últim, l’estil de vida intentava ser molt coherent amb la consciència de la naturalesa, només cal recordar que Hitler i Himmler eren vegetarians estrictes, amants dels animals, i practicants de la medicina homeopàtica. En l’àmbit social, la cultura es basava en regenerar parcs i instal·lar diversos monuments vegetals. I la lluita social va tenir èmfasi en els drets dels camperols i la ruralització. En realitat va ser una “neteja” antisemita molt sagnant, sobretot durant el Tercer Reich, per assolir el fetitxisme de la puresa.
La ingenuïtat a-política en els reptes ecològics actuals
És un risc pretendre que l’ecologia, i tots els temes, són un factor a-polític, ja que s’autoanul·la convertint-se en quelcom eteri i pot portar, sobretot en èpoques de crisi sociopolítica, a actes antihumans. Per exemple, a Alemanya, el partit “els Verds Alemanys” fundat el 1984 va presentar-se sota el lema “l’ecologia no està ni a l’esquerra ni a la dreta, sinó que va per davant”. A més, partint del llibre Sociologia ambiental de Louis Lemkow i Josep Espluga, el pensament mediambiental sempre té en compte l’aspecte social i per tant, ideològic. Com diu Clarence Glacken, el pensament socioambiental que pretén estudiar la relació humanitat-naturalesa planteja tres dimensions: la creació i concepció del món, la influència de l’entorn físic i els éssers humans com a factor de canvi del medi ambient (LEMKOW i ESPLUGA. 2017:14).
En conseqüència, l’ecologia feixista no s’ha de concebre com un experiment puntual dels nazis. Si revisem el seu curs, ha anat mutant en diversos països i moments fins a l’actualitat. Però abans cal aclarir uns conceptes sobre el que considerem “dreta”. En realitat és un vànol de molts tipus en què l’ecologia es pot expressar de diferents maneres. Basant-nos en la investigació Presència del neofeixisme en les democràcies europees contemporànies, Omar García Olascoaga diferencia: “els neofeixistes pugnen per conservar aquesta comunitat nativa, però no per l’extinció de les minories ètniques i grups vulnerables, sinó mitjançant l’expulsió de tots els estrangers (legal i il·legals) i l’extrema dreta populista es pronuncia en contra dels elements no natius, però només s’enfoca en expulsar exclusivament a la immigració il·legal” (GARCÍA. 2018:8).
En els casos d’Europa de l’est, aquesta reencarna la segona, com Hongria, Grècia i alguns països del nord com Finlàndia. L’auge del discurs ecologista de partits d’ultradreta acusant els immigrants. Janet Biehl enumera alguns exemples: “podem incloure l’ecologiste finlandès Pentti Linkola, entre altres. Tant en el Partit Danés (DF les sigles originals) com el Partit Nacional Britànic (BNP) combinen polítiques antiimmigració amb l’ecologisme de dretes. Tant a Alemanya com a França, la “nova dreta” lidera l’ecologia i el biorregionalisme. En l’extrema dreta italiana es poden trobar tendències similars al voltant de Forza Nuova i d’Alternativa Sociale” (STAUDENMAIER i BIEHL. 2019:120).
En el cas d’Espanya, és diferent, ja que, tal com Alfredo Pascual recull a l’article Per què no hi ha ecologisme de dretes a Espanya?, Héctor Tejero, diputat autonòmic i responsable d’Ecologisme a Más País, afirma: “més que ecologisme de dretes, el que ha existit és el conservacionisme, el dels parcs naturals i la caça”. Els casos polítics podríem nomenar Los Verdes, el partit més antic fundat el 1984, Iniciativa per Catalunya Verds, Izquierda Unida, el Partido Animalista Contra el Maltrato Animal (PACMA), entre altres i l’últim en afegir-se el 2011, EQUO.
En els estatuts Los Verdes és un dels únics partits que es posiciona políticament, aclarint en l’Article 3: “promoure un projecte de societat basat en la filosofia ecologista, pacifista, no violenta, feminista, igualitarista, republicana, pragmàtica radical, llibertària i universalista, i organitzar una estructura d’intervenció social i política d’acord amb els principis assemblearis i la democràcia de base”. En la mateixa línia, EQUO defensa les minories socials (ètniques, LGBTI) i animals i aposta per un model que superi el capitalisme i el productivisme. Ara només cal jugar a les set diferències entre discurs i praxis.
En canvi, PACMA és el clar exemple d’aquesta ecologia falsament “idealista”. Tot i el seu (pseudo) no-posicionament polític, com va afirmar Laura Duarte el 2014 a una entrevista: “No ens agrada catalogar-nos ni d’esquerres ni de dretes”, després de destapar la corrupció interna de PACMA, es va demostrar que el seu funcionament com critica l’excoordinadora provincial de Navarra Yasmina Larumbe: “En termes de democràcia interna el Pacma està més a la dreta que el PP, Ciutadans o Vox”. No obstant, a Espanya, on resideix la força és a les organitzacions com Greenpeace i Ecologistas en Acción però tampoc tenen una base política sòlida o l’amaguen molt bé, sobretot Greenpeace que no té ni un document de “principis ideològics” com és el cas d’Ecologistas en Acción on fa molt d’èmfasi al productivisme i la globalització capitalista.
Per casos com aquests, és necessari incloure més política en els debats per idear propostes tangibles i coherents amb les problemàtiques socioeconòmiques. En primer lloc, s’ha d’acotar el debat al seu context, ja que moltes teories només tenen en compte l’esfera urbana o està creada per acadèmics ecologistes de ciutat i per tant, no visibilitzen les realitats del camp. Per exemple, a Per què no hi ha ecologisme de dretes a Espanya?, Borja Cardelús y Muñoz Seca, expresident del Patronat de Donyana i secretari general de Mediambient amb Aznar, expressa:“Hi ha un gran encreuament entre els que viuen del camp i els que teoritzen sobre el camp. Un cas clar és els llops: a les ciutats no volen que se’ls caci, però això és perquè no tenen un remat que és atacat totes les nits”.
A continuació, també s’ha d’incloure una anàlisi social inclusiva i interseccional que visibilitzi les opressions eco-socials. Tercer, les propostes que no volen mencionar la política és per motius de manipulació. Per exemple, l’ecologia capitalista, com afirma Biehl, ha utilitzat una estratègia per autoprotegir-se: “la història ha sigut capitanejada per acadèmics liberals que, en aparença, intenten rescatar així l’honor de l’ecologisme desvinculant-la de l’extrema dreta (STAUDENMAIER i BIEHL. 2019:182). D’aquesta manera les seves accions per disminuir el cost mediambiental i les conseqüències climàtiques camuflen la nocivitat del seu sistema productiu d’industrialisme massiu amb conductes “solidàries”.
En conclusió, cal repensar des de quina ideologia es vol posar en pràctica perquè com va dir l’ecologista anarquista Murray Bookchin a Ecologia i pensament revolucionari: “els desequilibris que la humanitat ha produït en el món natural són causats pels desequilibris que ella ha generat en el món social” (BOOKCHIN. 1964:7). Cal distingir “natural” (allò que neix sense modificacions) amb “culturaL” (el valor que li donem a l’entorn, com els nazis van fer amb el concepte de “natural”, assimilant-ho amb “puresa” ària) i amb la Naturalesa (font de recursos, materials i vida). Per aquest motiu, per molt de verd que ens prometin, no ens l’hem de jugar, millor saber el com que el què.