Surto de casa per passejar-nos, el gos i jo, i com és habitual no sabem cap a on dirigir-nos perquè, tot i les limitacions cimentades per la ciutat, actualment a Barcelona hi ha molts espais verds per recórrer: des dels vuit turons, multituds de parcs i jardins pels quals sentir un artificial tast de natura, fins als nombrosos blocs de vegetació aïllats en avingudes i places. A l’atzar del gos deixo el camí i com és d’esperar em porta al corredor verd de Passeig Sant Joan, reforma acabada el 2014. Lliure i estimulat es deixa anar fins al Parc de la Ciutadella.

Un cop passem per les extenses gespes, rebolcant-se a cada racó, que a l’estiu estan poblades per cossos en fotosíntesi, famílies de pícnic, turistes fent barricades amb els pals d’autofoto, venedors ambulants que surten dels matolls i molta, molta música, entre altres, he d’admetre que es respira una energia vital. Serà perquè es condensen molts estímuls? Serà per les funcions vegetatives? Serà pels colors de la flora? Serà per la llum que atrapa el paisatgisme? Serà per l’olor “natural”? O per la connexió que es crea entre vegetació, humanitat i convivència?

Després de tornar a recórrer el Passeig Sant Joan fins a Gran Via, les olors ens desvien fins que arribem a Passeig de Gràcia. Aquí el verd escasseja però a mesura que anem avançant, cada cantonada des del Carrer Pelai fins a Enrique Granados, el verd torna a dominar l’espai públic. Els habituals arbres que amb el seu moviment ofereixen espectacles d’ombres xineses a les façanes tenen una nova companyia: nombrosos testos han envaït la vorera disminuint la presència dels cotxes. Les botigues del centre comercial de Plaça Catalunya i voltants comparteixen la mateixa estètica.

Tant els edificis més moderns amb vidres alts i translúcids com els més modernistes amb balconades de pedra ornamental estan plens de plantes que sobresurten. Palmeres, plataners, plantes aromàtiques ocupen els aparadors i entre les fulles, els productes s’intenten mostrar. Des de fora sembla un bosc voluptuós i selvàtic, però no massa salvatge ni brut. Té aquest punt dòcil, domesticat per la mercantilització. El producte ja no és l’objecte sinó la manera en què floreix i dialogar amb la natura. És més, el producte ja no és allò que t’han fet creure que necessites, sinó la natura en si, l’experiència amb ella, l’aparença fortuïta, salvatge, lliure que han dissenyat i modificat mans humanes.

Un cop creuem el semàfor, a la Plaça Universitat han construït una espècie d’hort urbà amb rampes pels skaters. Per un camí de pedres amb panells divulgatius travessem l’hort. Ens trobem a la Ronda de Sant Pere però a causa de la multitud vegetativa, ens perdem pels carrers de Sant Antoni. Fa temps que no sentim motors ni semàfors. Només veiem gent descansar en bancs amples. Hi ha taules per jugar, dinar, estudiar, vehicles sense motor i molta gent amb prou espai per passejar, saludar-se i conversar.

I de cop, ens ubiquem gràcies a l’amplada d’Avinguda Paral·lel. Ella també ha patit una transformació. Només hi ha dues vies pels vehicles amb motor i la vorera s’ha ampliat amb molta vegetació que arriba fins a Plaça Espanya. Tot és verd i fins i tot alguns comerços han omplert de jardins verticals les seves façanes. Quan ens apropem veiem que la rotonda de la mort ha esdevingut un parc i pel voltant també passen molt pocs cotxes. A l’esquerra, han tancat l’Avinguda Maria Cristina i La Fira s’ha convertit en una nau boscosa per on creixen i s’enfilen tota mena de plantes. Sembla un oasis de biodiversitat amb instal·lacions regeneratives com les de Agnes Denes, Joseph Beuys o Nancy Holt.

I quan avances, el Castell de Montjuïc sembla la recreació d’aquelles narracions fantàstiques del castell de la Belladorment. A mesura que vas ascendint la vista és encara més impactant. El vidre marmolat de Mis Van der Rohe s’ha convertit en una peixera “natural” i les escales, les columnes, les fonts, són el rastre arqueològic, ceràmiques i marbres que han tornat a ser terra, fang amb fang i arrel amb pols. Aquells parcs perduts de Montjuïc com la Font del Gat, el Grec, entre altres, ja no són illes verdes, sinó la continuïtat estètica d’una regeneració ecològica. Seguim pujant fins al mirador i ho veiem. Allà on la ciutat brillava amb el color salmó i beige dels totxos i el cel tenia un color ataronjat, tan poèticament contaminat, ja no hi és. La vista panoràmica de la ciutat ja no transmet aquell formigueig de cases de llumins ni de la movilitat saturada per on enfilar-se un a sobre de l’altre.

Però, és cert? O millor dit, és versemblant? A part d’algunes escèptiques, quantes de vosaltres us ho heu volgut creure? Juguem a les set diferències? Extraient algunes descripcions massa ambicioses, moltes ja hi són, com la Superilla de Sant Antoni, el Passeig de Sant Joan. Tenint en compte que vivim un context d’alta consciència ecològica, cal preguntar-se si les accions que s’estan duent a terme són eficaces. És més, tal com les estan dissenyant, ho hem de voler d’aquesta manera? Volem ser verds, però, a qualsevol preu? I a qui beneficia? Vivim en una constant “etiqueta” que premia el consum per així perpetuar el bucle consumista? Formem part d’un eco-boicot?

L’espai verd

Des de fa una setmana la cadena nacional RTVE emet la sèrie “Construccions ecològiques”, breus documentals sobre arquitectura amb consciència mediambiental. Tenint en compte projectes d’urbanisme sostenible com el capítol “Comunitat Sostenible”, on expliquen el barri “Grow Community” ubicat a l’Illa Brainbridge. Es tracte de 43 allotjaments passius començats el 2012 per Marja Preston, arquitecta i membre de l’ONG “One Planet Living”. Vetllen des d’una dinàmica participativa en incloure habitatges “eco-responsable” de baix consum energètic. També, el projecte “25Verd” a Turin en el capitol “Naturalesa urbana” exposa la mateixa voluntat però en la ciuat. Són apartaments que porten la natura a la ciutat, però amb la diferència que són edificis de luxe.

Però a Barcelona també es treballa l’urbanisme ecològic. Per exemple, BCNecologia i l’Ajuntament apropen el contingut ecològic oferint guies amb mapes divulgatius per conèixer la biodiversitat i entendre com aquest fa front als reptes d’emergència climàtica. Per últim, també veiem edificis, com La Fàbrica del Sol, un centre d’investigació mediambiental d’arquitectura passiva o propostes com la reforma de l’antiga presó La Model, que la volen remodelar com un espai verd de veïnatge comunitari sostenible, és a dir, habitable i co-responsable amb el medi.

Malgrat això, aquests projectes tan idíl·lics i d’aparença innocent, han d’anar més enllà de l’eco-esnobisme. S’han de potenciar plans que realment siguin durables i adaptats a les necessitats socio-mediambientals. Per exemple, en el context climàtic del Mediterrani, les lleis haurien de fomentar l’exposició solar i la realitat meteorològics. D’altra banda, en vers temporals com la tempesta Gloria, no s’han de vendre com una devastadora destrucció de la natura. Nosaltres mateixes hem cavat la nostra tomba des del moment en què les polítiques de conservació i hàbitat no van impedir a les empreses privades construir en reserves naturals i espais perillosos. Si es vol ser realment ecològic, no es pot ser especulador capitalista. No concorden en tant que la primera és en essència regenerativa i la segona aposta per un constant creixement inexplotable.

El consum verd

Els productes també afecten en aquesta capitalització ecològica. En primer lloc, pel procés que comporta la producció i la distribució. Per exemple, Coca Cola diu que ha reduït emissions amb les entregues però la seva fabricació és molt contaminant i el seu material és un dels majors residus no reciclats. El Earth Day del 2019 es va acusar moltes marques per vendre’s com a mediambientals quan en realitat és pur màrqueting. Per exemple, Volkswagen, BMW, Chevy, Ford, Mercedes-Benz es van anunciar com a “diesel net”. També Nestlé i Starbucks van prometre que l’origen de la seva materia prima sempre havia estat sostenible, quan en realitat estan deforestant l’oest d’Àfrica i esclavitzants la ma d’obra.

De la mateixa manera, cal esmentar les col·leccions “conscients”, “ètiques” de les multinacionals de roba, cosmètics, etc. Per exemple, H&M i Timberland promocionen articles sostenibles, a més de demostrar una gran implicació ambiental, sense esmentar l’explotació laboral i la contaminació del transport de la mercaderia, entre altres. D’altra banda, les marques que assimilen sostenibilitat amb natural com un tipus d’experiència més digne. Per començar, recauen en un romanticisme estètic on volen fer veure que la natura és innocent i bondadosa. En conseqüència fan creure que viure l’experiència natural és un passeig relaxat, una visió molt urbana en vers la resistència indomable de la natura. Raó per la qual molts locals canvien el seu interiorisme a un disseny més natural.

Un cas evident és la cadena McDonald’s. Fa un parell d’anys va canviar a Barcelona la seva paleta per un estil més “rural”. Mobles de fusta, molts pocs elements de plàstic, decoració amb plantes i la M daurada en comptes groc llempant. També, el nou Apple Store de Plaça Catalunya han incorporat arbres a dins. Per últim, s’adoctrina per nou estil de vida. A més, des de les institucions, les organitzacion internacionals redirigeixen aquesta preocupació ambiental amb requisits mínims.

La normativa europea valida productes ecològics, que per resumir-ho molt vol dir aquells productes que no s’ha permés l’ús de pesticides ni fertilitzants químics, ni tampoc transgènics. Això comporta la multiplicació de multinacionals com Organic Market, Veritas, Obbio, i seccions ja dins dels supermercats com Caprabo, Carrefour, Lidl, on hi ha una tot és de color verd i estètica rural. També s’afageixen botigues, fins i tot bugaderies, amb una estètica molt elitiste, minimalista, amb molta de vidre, que inflen preus a productes “eco”. Els trobem a Gràcia, Sarrià, i altres barris “exclusius”.

Per interioritzar-ho cal una estratègia cognitiva on s’assimilen els valors, els colors i les marques per tal de vendre la moral del consumidor. D’aquesta manera, per sentir-se millor s’ha de pagar però les empreses segueixen amb el mateix funcionament. La qualitat esdevé quantitat perque l’únic canvi que fan és ampliar les opcions per més gent i els governs ho faciliten tergiverssant les legislacions i els protocols. Tot segueix igual però maquillat sota el lema de greenwashing. Encara es dubte quin és l’origen concret del terme però està bastant consensuat que segons P. Romero en l’estudi Beware of green màrqueting, warns Greenpeace exec, fou utilitzat per primera vegada al 1986 i que va ser encunyat en la dècada de 1990, fent referència a l’encobriment ecològic que utilitzaven algunes organitzacions per a enganyar als seus clients.

En conclusió, s’obren dues qüestions. La primera, com fer front perque la lluita ecològica no s’aïlli en mans de ciutadans que han de reconduir un nou estil de vida per “moral”? Qui defensa i fa d’altaveu a les empreses que realment són sostenibles? La gent autònoma d’àmbit local que les obliguen a exportar el seu producte o les exclouen dels cercles mercantils? La segona, com consumir de manera sostenible sense haver de sentir-nos espies i desconfiades per tantes falàcies verdes? Les multinacionals acaparen el mercat venent-se a qualsevol cost i tenint en compte que la publicitat és una eina de convenciment per on l’estimul repassa una quantitat difícilment imaginable de records, fets i emocions i les alinea en una única resposta: “sí o no”, quines estratègies cal fer? Volem aquesta distopia verda?