Sitges, dia 6: de la correcció intranscendent al risc mereixedor de victòria.

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim en dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

La jornada avui ha començat tard per mi, tant per motius físics (recuperar-me del cansament acumulat i preparar-me pels tres dies, duríssims, que queden per davant) com psicològic (els passis del matí, francament, em motivaven més aviat poc, cosa que feia que les quatre hores de son que amb prou feines compleixo aquests dies es presentessin com un peatge massa car). Encara així, hi ha hagut marge per veure quatre pel·lícules que, en major o menor mesura, han fet que el dia en conjunt valgués la pena.

Europa Report cobreix, de manera tècnicament prou reeixida, una missió espacial que té per objectiu investigar la possible existència de vida a Europa, una de les llunes de Júpiter. La història s’explica mitjançant càmeres fixes situades en algun punt de la nau, i s’intercala amb entrevistes a persones implicades en la missió. Tot plegat funciona acceptablement, però la pel·lícula m’ha semblat un pèl incapaç de transcendir per cap banda: ni és prou trepidant, ni prou reflexiva, ni prou terrorífica, ni prou visualment espectacular com per merèixer ser recomanada. Sembla contradictori, perquè no és que falli res, però ara mateix em ve al cap el que deia l’altre dia sobre la indiferència; tot i que no puc fer gaires retrets al film, tampoc m’ha impactat en absolut. dubto que em quedi al cap gaire temps.

Qui més qui menys, tothom ha vist uns quants capítols de The Simpsons. Recordeu aquell en què el Sr. Burns converteix Homer Simpson en el seu bufó personal i li proposa auto-humiliacions diverses a canvi de diners? Bé, doncs substituïu aquell humor mordaç per un de negríssim, afegiu-hi un polsim de Saw i Funny Games i tindreu un altre dels èxits de públic d’aquest festival (i que, igual que Coherence, mereix un lloc d’honor a les maratons de clausura). Dos amics amb problemes de quartos acaben en mans d’una jove parella d’excèntrics milionaris, que els oferirà, amb gradual mala llet, diners a canvi de divertiments cada vegada més extrems. Com a crítica social o paràbola no fa gaire de nou, però la seva potència és devastadora.

També ha quedat en bon lloc Gonzalo López-Gallego, que ens presentava Open Grave, un altre dels projectes de direcció espanyola i producció estatunidenca que tenim presents aquest any. 6 persones desperten en una casa al bell mig del bosc sense recordar qui son ni què fan allà. Aviat descobriran que estan envoltats de morts i de persones que pateixen una estranya malaltia. Jugant amb l’amnèsia dels seus protagonistes, López-Gallego ens explica una història d’infectats a la inversa, que s’aproxima al clímax alhora que anem descobrint els orígens i objectius veritables dels personatges. No passarà a la història del gènere, però compleix i fa passar una bona estona. Veient com està el panorama entre zombis (i similars companys de fatigues), ja és molt.

La perla del dia ha estat, sens dubte, l’última: The Congress, segon film d’Ari Folman, és una de les millors pel·lícules que he vist aquest Festival, i una ferma mereixedora del premi. El director de la imprescindible Vals amb Bashir torna a servir-se d’una animació estilísticament molt potent (en aquest cas, una barreja impossible entre Miyazaki i els fragments animats de The Wall) per mostrar-nos un futur visualment deliciós però horriblement sinistre. Robin Wright (Buttercup a La princesa prometida) interpreta una versió exagerada de sí mateixa com a actriu que ha perdut el seu gran moment i que ara té una darrera oportunitat per redimir alhora que condemnar la seva faceta artística: ser escanejada i digitalitzada, de forma que una gran productora pugui fer el que vulgui amb ella. Aquesta interessant premissa es desenvolupa fins extrems dolorosos, fent un tour de force sobre si mateixa, i el que comença com un bell retrat humà s’estén a una reflexió d’abast universal sense abandonar la introspecció. És tan absurda com clarivident. Si us plau, feu el possible per veure-la. No us en penedireu.