Es percep que s’acosta el tedi d’estiu quan a la premsa reapareixen dues polèmiques clàssiques. Futbolistes de poques llums i elevat grau etílic ens van recordar la cançó de l’enfadós de Gibraltar. I twitter, via fotografia del Club Nàutic de Banyoles, ens va ressuscitar la qüestió del burkini, o més aviat una dona musulmana banyant-se a l’estany amb una indumentària excessiva. Tot seguit, com sol ser habitual en aquests episodis, es va obrir foc des de les trinxeres ideològiques respectives d’aquesta guerra cultural que, per simplificar-ho fins a l’estereotip, duen les banderes d’AC i la CUP.
Sobre aquesta darrera qüestió… és possible mantenir una discussió civilitzada sobre el tema? Absolutament no! Fins i tot l’adjectiu civilitzat ha passat a formar part de l’arsenal lèxic cancel·lat per una de les parts. Malauradament (i a la història em remeto) allà on intervé la religió, la raó salta per la finestra o és expulsada escales avall com a hoste indesitjat. I quan parlem de religió, no em refereixo exclusivament als imams barbuts, sinó a la facilitat amb la qual des del ordes progressistes (amb gènere fluid o sòlid) tendeixen a decretar fàtues contra tot aquell que qüestioni qualsevol creença religiosa no cristiana.
Qualsevol observador que els tingui ulls oberts s’haurà adonat que la indumentària de moltes dones de família musulmana ha experimentat canvis profunds en els darrers anys. És més, probablement molts dels qui tendeixen a viatjar trobaran més dones amb diverses variants del suposat vel islàmic a l’Hospitalet o Salt que al centre de Rabat o Tunis. Cal ser molt cec o dur unes ulleres massa fosques per no adonar-se que l’islamisme, molt especialment a dins de les comunitats musulmanes residents a occident, no només ha tergiversat completament la religiositat tradicional dels immigrants; no només s’expandeix com a moviment polític, sinó que fa servir tota una panòplia d’estratègies més o menys subtils, més o menys directes d’assetjament, pressió social, intimidació o xantatge emocional per anar reduint el percentatge de pell descobert de les dones. De “les seves” dones (el possessiu aquí té una importància gens irrellevant). De manera que el suposat “vel islàmic” (hi ha grans manipulacions interessades dels textos sagrats alcorànics que fan passar bou per bèstia grossa) l’han convertit en una bandera, que com la majoria de banderes serveixen per fixar un “nosaltres” contra “ells” (en aquest un “ells” que som “nosaltres”).
Vivim en una era de tràgiques paradoxes. L’islamisme, en tant que ideologia política, cal considerar-lo de la família dels totalitarismes amb què ens hem castigat col·lectivament durant els darrers cent anys. Un totalitarisme que, com succeeix amb tots els totalitarismes, tergiversa el passat per justificar el seu projecte de present i de futur. Perquè la seva utopia caldria considerar-la com a “feudocapitalista”. A diferència del comunisme, la seva divisa no és la igualtat total, fonamentada en una dissolució de les classes o les diferències econòmiques, o bé la col·lectivització dels mitjans de producció (industrial) sinó precisament la jerarquia. I la diferència. I l’especulació. L’islamisme, que té una cosmovisió desigualitària de l’existència, accepta l’esclavitud (que es practica amb total impunitat a les monarquies del Golf), abraça el feudalisme (a banda de les petromonarquies hi ha certa obsessió per ser descendent del profeta), instaura un sistema legal (la xaria) en què les dones tenen menys drets i són tractades com a permanents menors d’edat. L’acumulació de riquesa (fonamentalment extractiva, com s’ha vist al Golf Pèrsic) ha fet que s’adapti de manera extraordinària en aquesta era d’especulació als mercats financers globals, amb el control de diversos grups inversors que permeten moure fils i comprar voluntats a un sistema capitalista que té en els diners el seu veritable Déu. Resulta ben curiós, en aquestes circumstàncies, que una part substancial de l’esquerra defensi, en nom de la multiculturalitat i una mena d’autoodi respecte occident que, si bé teoritzat per Michel Focault, requereix d’un psicoanalista freudià per entendre aquesta estranya relació amb una ideologia política caracteritzada per perseguit ferotgement l’esquerra.
Què juga el burkini en tot aquest afer? Més enllà de les dosis d’autoengany que ens vulguem aplicar, es tracta, ras i curt, d’una qüestió de poder. La cosa curiosa és que precisament el control del cos per part del poder és una de les interessants qüestions analitzades (i criticades) per Focault. La realitat és que l’emigració de milions de musulmans a una Europa descristianitzada i laïcitzada, on els valors de la llibertat individual i la igualtat formal i informal (especialment significatiu resulten els processos d’emancipació de les dones al llarg del segle passat) implica un xoc cultural d’importants dimensions. No serà el primer ni tampoc el darrer. Qui escriu això té prou edat per recordar la conquesta de drets de les dones, per exemple el molt significatiu a l’avortament. Tanmateix, les migracions vers les societats europees impliquen les possibilitats, mitjançant la interacció entre autòctons i nouvinguts, de (desitjable) barreja de caràcter personal, professional, de veïnatge, i molt essencial, de caràcter familiar i sentimental, que, a la pràctica, sol implicar la desestabilització d’ambdues parts, especialment la més vulnerable, és a dir, la que acaba d’arribar i d’arrels llunyanes. Això implica, –i es tracta d’un fenomen comú a totes les històries de les migracions– que una determinada comunitat, com la majoria, caracteritzada per xarxes de poder caciquistes i clientelars, veu alterats els seus equilibris de poder. En altres paraules, que els líders comunitaris perden el control, i això els fa posar molt nerviosos.
Especialment crític resulta per a una bona part de les famílies musulmanes instal·lades a Europa. Tradicionalment (i això també passa amb els autòctons) elles són millors estudiants, la qual cosa els atorga millors oportunitats laborals, cosa que al seu torn implica que, en el mercat matrimonial es pot ampliar envers persones amb millor estatus social, econòmic i cultural. Per contra, molts nois d’origen magribí, amb una certa pressió familiar per dur diners a casa (i per tant, per abandonar ràpidament el sistema educatiu) tenen hàndicaps cada vegada més grans en el sempre cruel mercat matrimonial. A nivell comunitari, tenint en compte que elles són majoritàriament les transmissores dels elements culturals essencials (llengua, costums, religió) a la seva descendència, bona part de la comunitat musulmana viu aterrida davant la perspectiva de dissolució en un món que, o bé no comprenen, o bé no accepten. És aquí on apareix el comodí de la religió i el hijab, des de la diversitat de formes i intensitat, funciona com a una marca de control i una gran muralla que pugui aïllar les “seves” dones de la societat d’acollida. Això inclou malmetre les seves oportunitats laborals (i d’ascens social) i d’integrar-se en peu d’igualtat a la societat d’acollida, fet que inclou la sociabilitat, els drets o fins i tot qüestions essencials en la societat contemporània com és el de la individualitat o la llibertat (d’equivocar-se o d’encertar-la).
El burkini és això. Una presó tèxtil que indica això, una presó comunitarista, la impossibilitat de fugir del món reduït del barri, la família o el clan. Una presó que inclou pressions més o menys subtils, més o menys explícites, i com ha succeït en diversos casos dels quals se’n parla poc, la fugida implica una mena de condemna a una “mort social” (de vegades sense afegir l’adjectiu) en una societat com la nostra que també sovint, amb elevades dosis d’indiferència, tanca la porta als nassos a qui veu diferent. No cal grans tesis doctorals ni recerques acadèmiques per entendre que aquest és un fenomen general davant del qual ningú no està actuant ni protegint aquestes dones, només cal llegir les novel·les de Najat El Hachmi que ho explica (literàriament) amb pèls i senyals i des de dins.
Abans de ser lapidat pel progressisme nostrat, que tracta de xenòfob, islamòfob o totòfob a tothom que gosa discrepar contra certa ortodòxia; abans de ser lloats pels xenòfobs, islamòfobs o totòfobs de debò addictes a la demagògia per captar vots i adeptes, voldria exposar una altra polèmica reflexió, la de la síndrome de la samarreta, si pot ser per afegir a un intent de debat. Com hauran pogut contemplar els aficionats al futbol, en aquesta eurocopa, la major part de països europeus occidentals han presentat seleccions nacionals on la diversitat ètnica i religiosa és més que present. Hauran pogut copsar que, tant en els bons moments (els gols) com els mals moments (les derrotes), els components de l’equip s’han abraçat i han transmès la idea de la necessària solidaritat i esperit d’equip. Qualsevol que hagi jugat a futbol (o a altres esports con calgui més de cinc persones) sabrà de què va tot això. Probablement, a l’equip, hi ha gent que no suportes al costat d’amics íntims; companys generosos i veritables delinqüents de navalla; les ànimes de la festa al costat dels més tímids del ball; nois cultíssims i sensibles al costat dels més enzes de la contrada. Tanmateix, quan la pilota roda, els petits conflictes, les incompatibilitats desapareixen i passes la pilota, no pas a qui et cau millor, sinó a qui veus desmarcat i amb prou competència per marcar un gol o fer alguna jugada interessant. Què uneix a tot aquest equip tan heterogeni que, probablement, a fora del camp no sabrien què dir-se? Una samarreta idèntica (amb l’excepció del porter), que ens fa reconeixibles. No importa si el jugador és blanc o negre, agnòstic o creient, alt o baix, sinó que sigui solidari amb la resta. Una samarreta, contràriament al que voldrien fer creure als nacionalistes banals, no representa una bandera, sinó un conjunt de codis i normes que ens obliguen a cadascú a un suport mutu, a pensar col·lectivament.
A la vida civil també tenim samarretes. La indumentària també té un sentit més enllà de l’estètic. En una era d’individualisme hi ha qui creu que pot anar al Parlament com si fos en una calçotada. L’aparença externa, uns codis comuns de convivència, també implica compartir uns determinats valors, formes, creences i deures recíprocs. Amb les nostres samarretes civils, tenim la nostra individualitat, ara bé, l’aparquem quan som conscients que cal actuar mancomunadament i que formem part d’un tot. El burkini, qualsevol peça de roba que et singularitzi com a una entitat pròpia i separada de la societat que t’acull representa això, una esmena a la totalitat al projecte de “nosaltres”. Per això és contemplat amb hostilitat pels qui hem construït la societat actual (cosa que inclou als nostres avantpassats). El burkini, qualsevol peça de roba que et permeti identificar-te amb la cultura i la cosmovisió pròpies d’on t’has traslladat a viure és, també, un acte d’hostilitat, un fre deliberat a la barreja en peu d’igualtat amb els que hi eren. Les civilitzacions, els grups humans, des que vam descobrir el foc, tenim tendència a ser tribals, i si no ho hem canviat en els darrers 700.000 darrers anys no ho farem ni en un segle de bones interncions. Desconfiem dels qui no són com nosaltres. Els islamistes ho saben. I per això ho fan.