La Mary John podria haver estat jo. Podries haver sigut tu. Podríem haver sigut nosaltres, tots junts, en aquest caos anomenat adolescència. La Mary John és d’aquests personatges que no oblides perquè d’una manera o altra, mentre l’acompanyes en aquest camí de fer-se gran, et ressona a dintre. Que bonic i nostàlgic que ho ha fet Ana Pessoa. Al principi havia escrit que tot el que hi explica és efímer, però l’adolescència només és efímera si te la mires amb ulls de persona adulta. Mentre hi ets de ple, és una eternitat que et fa feliç i a la vegada et corseca, és per això que és important que la literatura li faci un lloc.
Mary John (L’Altra Tribu, 2021) pren forma epistolar: la Maria João escriu una carta molt llarga al seu amor d’infantesa, en Júlio. Al llarg dels diferents capítols, la Maria, a qui en Júlio anomena Mary John, li explicarà com se sent, allò que creu just i injust i els dubtes i incerteses que l’emboiren. És una carta poderosíssima d’una noia tímida i amb inseguretats —i qui no les té quan és un infant? I d’adult?— que a poc a poc va teixint la seva personalitat a través d’un creixement i evolució personals molt intensos. És un procés gradual meravellós tant pel que fa a la narrativa com pel llenguatge i la forma: comencem amb una Maria preadolescent i acabem amb una noia molt més segura d’ella mateixa, encara amb aquest toc i mirada naïf, però més atrevida i empoderada. Un camí que brilla per les seves llums i les seves ombres, i també perquè resulta del tot versemblant i natural. La protagonista es construeix a si mateixa a través de coses, elements, llocs, persones i moments que atrapa i d’altres que aprèn a deixar a anar. De mica en mica entén que fer-se gran significa prendre decisions i que aquestes decisions que ens fan ser qui som també impliquen negacions i fugides. És interessant veure com l’amor una mica tòxic i obsessiu, que és l’origen de tot el seu garbuix, a poc a poc es va dissipant per donar pas a l’alliberament i els vincles forts, a allò que realment val la pena.
Ana Pessoa no es deixa cap tema per tractar en aquesta història: la sexualitat —sana i madura, per cert—, les amistats, la regla, els indrets que marquen —ai, la placeta!—, les persones que fan nosa —Liliana…—, el lleure, l’institut, el cos, els tòpics i estereotips, la importància d’uns bons referents i la relació que s’hi estableix —el pare, la mare, l’àvia—, el perdó, la culpa… Tot ho fa accessible i palpable. I també és una novel·la plena de simbologia: un serrell que creix i es talla com a símbol de creixement; el color blau de la coberta i les tires de còmic, tan malenconiós; el teatre i allò tan típic que sovint la realitat supera la ficció; el primer petó, símbol de les primeres vegades… Tot plegat, elements que, d’una manera subtil, l’autora desenvolupa per explicar-nos aquest moment vital d’ara-soc-gran-però-encara-no-del-tot de la Maria João. Del nostre.
La lectura de Mary John és doblement fantàstica si tens l’oportunitat de compartir-la. Aquesta ressenya és fruit del conversa que n’hem fet durant unes setmanes amb els membres del club de lectura de La Maquineta, dedicat a lectures per a joves destinat a persones adultes que conduïm clubs de lectura juvenils. Si llegir Mary John ha estat com una mena de mirall, comentar-ho amb els companys del grup ha estat com un esquitx de pluja que et mulla de sobte, una mena de bàlsam per guarir algunes ferides que potser havien quedat en un racó.
Mary John és un llibre melancòlic, sí, però és d’aquest tipus de melancolia que abraces i a la qual t’aferres perquè els records poden ser tan sols records, però a vegades també tota una vida sencera. Quan tanques el llibre amb un somriure simpàtic, et queda una mena de remor a dins que et diu que el camí per recórrer encara és molt llarg, que tampoc no en té res, d’efímer, que tot just la Mary ha fet els primers passos i que se n’ha sortit prou bé malgrat entrebancar-se, però que, ai las!, ningú t’explica que un cop entrats a la vida adulta aquesta carta de ben segur que serà encara més llarga.
