L’11 de juliol del 2010, el dia que la selecció espanyola va guanyar el seu primer mundial, em trobava a Pamplona vivint per primera vegada el San Fermín. Amb els vint anys que tenia, i amb una identitat política prou clara -català, culer i independentista (l’ordre dels factors no altera el producte)- em vaig veure al bell mig de la festa de la tauromàquia amb un grup d’amics on tots tenien una gran devoció per la roja.

Amb ells només vaig veure un partit abans d’aquella final, i va ser el partit inaugural d’Espanya contra Suïssa on els de Del Bosque van perdre per 1-0. La manera amb la qual vaig celebrar el gol de Gelson Fernandes va generar un silenci al menjador que es va trencar ràpidament quan vaig dir, “res, Espanya té millor equip i acabareu guanyant”. No ho van fer i aquella derrota, diuen, va ser un punt d’inflexió perquè s’alcessin campions.

Jo anava amb Argentina, la del Messi entrenat per Maradona. La que va caure humiliada per Alemanya 0-4. Sense equip a qui animar i amb un Espanya – Països Baixos a dos quarts de vuit, em trobava a Pamplona amb un ambient de prèvia de final amb tot de gent vestint la samarreta i la bandera. Em vaig acostar a un quiosc a veure si algun diari deia quelcom de la manifestació “Som una nació. Nosaltres decidim” celebrada el dia abans a Barcelona.

– La que habéis liado en Catalunya!

El quiosquer, que va detectar de pressa el nostre català i el meu interès per veure els titulars, buscava de manera molt descarada la meva interacció.

– Sí, no está mal -vaig respondre-.
– Aquí, ya ves, todos con la bandera y la camiseta. Ya vendrán tiempos mejores.

Aquella mirada de complicitat és una mirada que molts catalans tenim quan sembla que tot està perdut i trobes que la teva causa encara pot remuntar en un futur no molt llunyà.

Aquella final del Mundial la va guanyar Espanya, com també la de l’Eurocopa del 2008 i la del 2012. Aquesta última, celebrada l’1 de juliol amb grans mostres de celebració al territori català com totes les altres victòries, fou dos mesos abans que més d’un milió de persones sortissin l’11 de setembre en la ‘Marxa per la independència’ organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana. Un dia que ho acabaria canviant tot.

Certament, el context actual no és el mateix, però sembla fer certa la cita de Mark Twain: ‘La història mai es repeteix, però moltes vegades rima”. No és forassenyat pensar que ara ens tocarà viure una onada de títols de la roja i tot això vagi acompanyat de molt seguiment al nostre país, i és ben normal! Els projectes guanyadors sempre són atractius, i mentre l’independentisme polític continuï arrossegant-se en aquesta pornografia de llàstima i falses victòries, l’espanyolisme s’abraçarà, des de Vox a Sumar, a la bandera perquè el projecte espanyol sigui més atractiu per als joves.

El que li cal a l’independentisme és recuperar la il·lusió i entendre que el sentiment de victòria és aglutinador. Cal deixar enrere aquestes escenes pornogràfiques d’exiliats fent-se fotos a una plaça de Vic buida i concretar accions que ens facin lluitar per un objectiu. Però parlem d’objectius de país, no de posar unes sigles a governar una administració pública i col·locar assessors, amics i joventuts a cobrar un sou de més de 50.000€ per consolidar el poder ocupat. No. Parlem de fer política seriosa, amb vocació de país i no de llimacs amb currículums on l’única experiència que se’ls reconeix és la de penjar cartells en períodes electorals.

El que ha matat la mobilització independentista. El que ha deixat en engany, desil·lusió i ressentiment l’1 d’octubre ha estat el mal govern, el narcisisme i l’avarícia de qui va veure en aquell context la possibilitat de viure en una talaia de superioritat moral.

Aquells temps on tot es resolia amb vagues afirmacions com “ho tenim tot controlat”, “això no ho podem explicar per no donar pistes a l’adversari” o declararem la independència fent el canvi “de llei a la llei” han mort. I potser el peatge que hem hagut de pagar per posar barreres a aquell independentisme infantil on tot era relativament fàcil amb quatre moviments i la mirada d’Europa, ha tingut un preu molt alt. Però prefereixo aquest context en qual posem en dubte absolutament tot que creure’m el conte del ‘Teo fa la independència’.

Perquè després de set anys encara hi ha moltes preguntes que van més enllà de l’èxit i el fracàs de l’1 d’octubre. Qüestions com la llengua, el fracàs escolar, la gestió erràtica de la sequera i les energies renovables o, per què no preguntar-ho, per quin motiu les nostres institucions van passar de demanar l’oficialitat de les nostres seleccions a renunciar a tota possibilitat.

A diferència del 2010, 2012 i 2017, avui l’independentisme és més conscient de les dimensions, els enganys i les bondats d’un procés d’alliberament nacional.