Espanya és una gran farsa

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Aquests dies han aparegut a la premsa madrilenya dues notícies difoses amb una desconcertant discreció malgrat que es tracta de dos escàndols majúsculs. El primer, la llibertat (amb càrrecs) de Nacho Cano, un dels membres fundadors del grup de tecnopop dels anys vuitanta Mecano després de la seva detenció per afavorir la immigració il·legal. La segona, la revelació periodística que la policia patriòtica s’havia dedicat a espiar a fins a 69 càrrecs públics i diputats de l’entorn de Podemos.

El cas de Nacho Cano es tractava de la típica pràctica d’explotador cayetano de l’alta burgesia capitalina. Per muntar un espectacle dels seus, un musical anomenat “Malinche”, va reclutar una vintena de joves incauts mexicans als quals els va prometre feina. Malgrat que els va dir que tindrien un contracte de becaris, a l’hora de la veritat, segons sembla, els va fer entrar al país amb visat de turista (cosa que impedeix qualsevol contractació), els va ficar en un alberg, els va ocultar que les seves peticions de visat d’estudiants (per fer-los passar de becaris) havien estat rebutjades, els contractava per altres espectacles i els feia treballar deu hores diàries, almenys sis dies per setmana, per 500 euros mensuals (sembla que, després d’algunes queixes, a l’inici per una quantitat molt inferior) Cano, es creu víctima d’una conspiració filocomunista per la seva amistat amb la presidenta Ayuso. Resulta ben curiós el personatge, una persona difícil que es va passar la major part de la seva exitosa trajectòria musical barallant-se amb el seu germà fins al punt que fa dècades que no es parlen, i amb qui enregistrava els seus discos sense haver de coincidir físicament al seu estudi. En qualsevol cas, més enllà del seu dubtós talent musical i la seva total absència d’escrúpols empresarials, el cert és que Cano representa un bon exemple del que va suposar allò que n’havien anomenat “La movida madrileña”, un moviment cultural (sic!) auspiciat des de les autoritats estatals durant la dècada de 1980 per contraposar-la a l’efervesència política i cultural de la Barcelona de la Transició i que ha estat capaç d’engendrar productes com Alaska i Mario, Pedro Almodóvar o els mateixos Mecano. Es tractava d’un model cultural despolititzat, poblat pels Cayetanos de l’època, fills de papà de discutibles valors artístics, i que tanmateix, van comptar amb tot el suport dels mitjans mediàtics, polítics i estètics del gran Madrid. L’evolució política d’individus com aquests, normalment descendents de grans nissagues de jerarques franquistes i “empresaris” així, on avui oscil·len entre l’Ayusisme i la ultradreta voxiana demostren la seva gran connexió amb l’antic règim, i com allò de la Transició va constituir una estafa a escala industrial.

El segon cas, l’espionatge sobre Podemos, no hauria de sorprendre ningú. En parlen de la policia patriòtica del PP, tanmateix, a Espanya mana el partit del franquisme, que no necessita presentar-se a les eleccions per governar i donar instruccions a jutges, fiscals, policies o qualsevol altre que tracti de protegir “els privilegis de la casta”, en encertades paraules d’un Pablo Iglesias que, al final de la història, ha acabat al més pur estil personatge de La Movida Madrileña: ritmes fàcils, tornades forçades i lletres insípides més enllà d’alguna frase brillant. Qualsevol dissident sap que Espanya l’espia. I la condició de dissident s’adquireix per elements involuntaris com ara ser descendent de republicà o no castellanoparlant. O encara pitjor, formar part del col·lectiu per a qui la rojigualda se la porta fluixa. Per això, quan algun alt càrrec de l’exèrcit afirma voler afusellar “26 milions” (que constitueixen més de la meitat de la població total espanyola) revela allò que tota aquesta penya pensa, que saben que ho poden dir perquè no hi haurà conseqüències, i perquè efectivament, no els recaria de fer-ho.

A aquestes alçades de la història, aquestes són qüestions que convindria tenir apreses. Ja pots fer el millor pacte polític de l’estil “català a Europa i amnistia”, que el resultat sempre serà el mateix. Espanya vol anihilar tota dissidència, perquè duu al seu ADN el totalitarisme més abjecte. De manera que a qualsevol alt funcionari espanyol se li dóna un mapa, dibuixarà un Eix Mediterrani passant per Madrid i desarticulant els Països Catalans. Si li dones ordres a un jutge es dedicarà a perseguir a qualsevol dissident. És per això que una llei d’amnistia serveix per exonerar les úniques persones que el primer d’octubre (i dies posteriors) van exercir la violència de manera sistemàtica i planificada. És per això que, malgrat que hi ha evidències clares de lawfare a escala industrial, només seran perseguits advocats valents com Gonzalo Boye. És per això que malgrat que els grans grups mediàtics espanyols són una fàbrica de mentides, només perseguiran periodistes tan honestos com incòmodes com en el cas de Jesús Rodríguez. És per això que la presó i l’exili són per a persones innocents, mentre que els culpables continuen allà, al més pur estil Nacho Cano, tocant totes les tecles i seguint torturant-nos amb la seva mediocritat melòdica.

Espanya és una gran farsa. És per això que resulta incomprensible que hi hagi entre els independentistes qui encara es pensi que pot pactar alguna cosa. O la ingenuïtat suïcida d’alguna esquerra que encara viu atrapada en l’autoengany de l’Espanya fraterna, plural o qualsevol altre invent retòric. O que són possibles polítiques d’esquerres en contra de qui manté el control de l’estat com el seu cortijo particular. O que és possible una Espanya diferent quan l’evidència demostra que existeix un veritable apartheid, econòmic, polític, cultural, lingüístic en contra dels països catalans, on sovint els residents del nostre país reben un tracte i unes paraules que, si fossim negres, seria considerat d’un racisme insultant. Espanya és una farsa i, més enllà del grau de filiació nacionalista (i que això escriu la té nul·la), la independència continua essent una obligació moral perquè representa l’única possibilitat d’escapar d’aquesta gàbia feudal i totalitària. I, a sobre, amb la mediocritat musical de La Movida. Una movida que és de lamentar que tingui tan poca gent inscrita al club dels 27.