Carlo Maria Viganò, arquebisbe catòlic i antic nunci apostòlic (ambaixador del papa, vaja) als Estats Units ha estat finalment excomunicat aquest passat 5 de juliol de 2024. Viganò és conegut per ser una de les principals figures d’oposició catòlica a l’antipapa Bergoglio—d’ençà que el 2018 va publicar una carta en la qual acusava Bergoglio i altres bisbes d’haver encobert els crims del cardenal americà Theodore McCarrick. Avui McCarrick, que va ser un home molt proper de Bergoglio, es troba reduït a l’estat laical i la seva caiguda va destapar, una vegada més, la immensa podridura moral de l’Església catòlica als Estats Units.
Amb l’excomunió de Viganò s’enfondeix la fractura del catolicisme. D’un temps ençà, Viganò s’ha apropat al tradicionalisme catòlic i fins i tot ha flirtejat amb el sedevacantisme—els qui defensen que la càtedra de Sant Pere es troba vacant a causa de l’heretgia del papa regnant. A l’altre costat de Viganò i el seu tradicionalisme hi ha l’església del camí sinodal, que és el cisma progressista que està covant la conferència episcopal alemanya. Entremig hi ha l’Església oficialista fèrriament controlada per l’argentí Francesc, una barreja de liberals, moderats i conservadors—gent que difama, gesticula i crida molt però que més enllà de l’estètica no fan pas gaire canvis en res. Fins i tot els cercles tradicionalistes que s’havien agrupat a l’entorn de la figura del difunt arquebisbe de Dakar i líder de l’oposició al Concili Vaticà II (1962-65), Marcel Lefebvre, semblen moderats al costat de les tesis que avui defensa Viganò. L’antic nunci va tenir una pròspera carrera diplomàtica i burocràtica al servei de l’Església catòlica. En el seu pas per la governació de l’Estat del Vaticà ja va despuntar per la seva voluntat de denunciar la corrupció eclesiàstica, a través de la seva implicació amb els Vatileaks. Enviat de nunci als Estats Units el 2011, després de la seva jubilació el 2016 Viganò va començar a denunciar no solament els criminals abusos comesos per jerarques catòlics, sinó que va anar abraçant diferents teories conspiratives i ha donat suport a Donald Trump. En aquesta baixada a les entranyes cismàtiques del tradicionalisme sedevacantista, el gener de 2024 hi va haver rumors que Viganò s’havia fet reconsagrar bisbe sub conditione per part de l’antic bisbe lefebvrià Richard Williamson—la qual cosa indicaria que Viganò ja no reconeix la validesa dels sagraments impartits amb la litúrgia novus ordo del postconcili.
La caterva papòlatra dels catòlics oficialistes s’ha esgargamellat amb muntanyes de mentides per tal de minimitzar la figura de Viganò. En el seu dia ja ho van fer amb Marcel Lefebvre o l’arquebisbe d’Hué Ngo Dinh Thuc. La realitat és molt diferent: Viganò és un alt càrrec de la jerarquia catòlica que ha exercit un poder enorme, tant a la governació de l’Estat del Vaticà, com a la nunciatura dels Estats Units. Ha marcat bona part de l’agenda de la filtració d’escàndols de corrupció i dels abusos sexuals. És ridícul que no pocs comentaristes catòlics parlin de la bogeria o ressentiment de Viganò. També ho van dir de Marcel Lefebvre, que no solament va ser pare conciliar i arquebisbe de Dakar, sinó que va marcar les missions catòliques a tota la Françafrique de la segona meitat del segle XX. També ho van dir de Ngo Dinh Thuc, que no solament va ser pare conciliar i arquebisbe de Hué, sinó que va ser la figura més important del catolicisme vietnamita del segle XX (i germà del president del Vietnam del Sud fins que la CIA el va fer assassinar el 1963). Tots tres han estat figures importants dins l’Església. Els intents de desacreditar-les són fútils: les seves ruptures amb l’Església catòlica oficialista van suposar i suposen encara avui un problema de legitimitat i doctrina. Representen, de manera més real que les opcions progressistes, la idea que una altra Església és possible. I encara més: les seves elaboracions doctrinals i teològiques per justificar les seves accions cismàtiques i il·lícites han posat el ferment per pensar un catolicisme sense el papa—d’una manera molt més poderosa que el cisma veterocatòlic posterior al Concili Vaticà I de 1868-70.
Figures com Lefebvre, Thuc o Viganò han agafat l’Orbis Catholicus a contrapeu, sempre. Amarat d’ultramuntanisme i de la màxima llatina extra Ecclesiam nulla salus, el catolicisme oficialista i més papista que el papa no ha sabut gestionar la diversitat ni dins ni fora de l’Església catòlica. L’obra de Lefebvre ha perdurat i s’ha engrandit molt al llarg dels decennis; la de Thuc va derivar en accions dubtoses, una atomització dels seus deixebles, i va possibilitar que el Palmar de Troya o el bisbe sedevacantista espanyol Pablo de Rojas existeixin. Ara caldrà veure la dimensió de la potencial obra de Viganò, en un moment en el qual les tensions i la fractura dins l’Església catòlica són en el seu apogeu més visible.
