Sempre he estat més de boscs que de prats. Hi ha contribuït el fet d’haver crescut a Romanyà de la Selva—envoltat de suros, alzines, roures, algun pi, i del seu sotabosc màgic dominat pel bruc i la ginesta. El bosc sempre t’agombola, en una barreja molt estranya de seguretat i por primordial. És acollidor i aterridor alhora. Les escasses clarianes, molts de cops artificials, només resten força al bosc: no hi afegeixen cap contrast sensual.
Més endavant, ja d’adult però encara mal·leablement jove, el meu amic Albert Ruhí—avui professor de biologia d’aigua dolça a UC Berkeley—em va descobrir els prats. Em va educar a conèixer-los millor i a saber-los estimar. Hi anàvem de dia i de nit. Cercàvem papallones, rèptils, amfibis i ocells. Jo, que sempre havia mirat en amunt per tal d’unir-me a l’exuberant esplendor del brancam de fulles d’arbres, vaig començar a mirar en avall. L’obsessió i amor pels arbres no va pas minvar; emperò de sobte vaig entrar en el petit món de la vegetació dels prats i del sotabosc. Vaig començar a entendre la importància de l’estratificació vegetal i la idea de les comunitats de plantes—i l’impacte que això té per a la biodiversitat. D’aquí vaig arribar, és clar, a la permacultura. Tot plegat va canviar la meva visió i filosofia del jardí. Fins aleshores havia adherit una idea clàssica de jardí molt estereotipada—en part heretada dels meus avis, en part assumida de Mercè Rodoreda, de qui els meus pares i jo vam haver de continuar el seu jardí. Aquesta filosofia primava l’exotisme floral i un arranjament molt ordenat de la vegetació. Amb una alta visió estètica, hi havia un ordenament molt rígid però alhora amb molt poc bagatge tradicional i, per consegüent, amb poca valor espiritual.
Durant el temps que vaig viure a Nova York vaig poder descobrir una altra mena de jardins, d’una dimensió i ambició molt més grans de les que havia conegut fins aleshores. Central Park se’m va obrir com un espai d’exploració i descoberta infinites—una successió de capes i capes d’idees i filosofies en un indret divers i gegant. Aviat, dos espais van convertir-se en els meus preferits: the ramble i dene slope—sense oblidar the pond i el Hallet nature sanctuary on la meva dona i jo anàvem a cercar un refugi plausible. Tots aquests espais, a excepció del pond, són les àrees més bosquívoles del parc. Dene slope, però, és diferent: es tracta de la recuperació dels prats nadius de Manhattan, amb vegetació autòctona i mínima intervenció antròpica. Passejar per entre aquells prats plens de flors espontànies i esponeroses m’evocava els meus propis prats nadius i nodrien la meva nostàlgia per la meva terra.
Retornat a Catalunya, d’uns anys ençà que visc a la plana i la meva muntanya perviu en un horitzó proper. Tinc cura del jardí de totes les infanteses, i la responsabilitat custòdia de continuar-lo tal com el vaig conèixer i rebre. No cal dir que el canvi climàtic fa la missió molt més àrdua. Amb poc marge per a una transformació radical tampoc desitjada, l’hortus conclusus de la família Vilallonga manté l’essència original que les generacions passades li van donar. Preservo la passió i el bagatge familiars. En els canvis forçats que he hagut de fer, he pogut introduir dos principis fonamentals que m’han acompanyat llarg temps. D’una banda, l’alta idea espiritual del jardí renaixentista—el model més reeixit de jardí clàssic que ha existit mai—; d’una altra, la necessitat de reproduir comunitats de plantes del nostre sotabosc, més en la línia de la filosofia de la permacultura.
Al defora del jardí clos, hi ha boscs més amables que els de les meves Gavarres—però també hi ha camps. Generalment cultivats, la successió de bones i males decisions del pagès segueix més o menys el ritme de les estacions. De tant en tant, un il·luminat en nom del faux progrés ha destruït el paisatge tradicional tot plantant arbres que no toquen (Noguers i llúpol a Llagostera? Doncs sí!) A penes hi ha prats. El prat nadiu sobreviu als marges. I quins marges més extraordinaris! Aquests sí que segueixen el ritme de les estacions. La flora menuda és vibrant i viu de manera accelerada. Una ufana de colors de tota mena neix amb la primavera i continua fins a les messes de l’estiu: grocs, vermells, fúcsies, liles, blaus, roses i blancs. Aquesta flora, que havia estat senyora dominadora dels prats, avui només pot ser als marges. De tant en tant, la desbrossadora de la modernitat fa estralls, i ho destrueix i mata tot. Es fa el mateix amb el nostre sotabosc—amb el nostre bruc i la nostra ginesta. Ambdós són crims acceptats i diabòlicament promoguts. Diuen que si incendis, que si manteniment, que si va bé per no-sé-què. Bajanades. Sense sotabosc no hi pot haver vida i sense la nostra planta menuda dels prats d’antany ens perdem la diversitat real del nostre paisatge i un dels espectacles més bells que es poden contemplar encara.
Abans de morir m’agradaria de poder tornar a veure els camps rogencs de puputs de la meva infantesa, que florien a la vall d’Aro pel maig—el meu mes. Ara, però, només tenim camps de blat de moro, una planta introduïda i generosament regada amb els nostres magres aqüífers per obtenir uns més que dubtosos beneficis econòmics. Mentrestant, als marges perviuen les nostres plantes nadiues, amenaçades per la desbrossadora de la modernitat i maldant per no desaparèixer, substituïdes, en la seva pròpia terra.
