Ep! Alerta! Hem guanyat la legitima batalla de la rebaixa de l’IVA cultural però aquests darrers mesos l’assistència als teatres no para d’enfonsar-se. Causes? Segur que n’hi ha moltes, però prefereixo saltar-me aquest pas per centrar-me en les solucions. Solucions, responsabilitat i compromís cultural amb el teatre, amb les arts escèniques i amb la creació en general. Aquesta és una oportunitat única alhora de demostrar que la cultura és, ha estat i serà un mecanisme transformador fonamental. I en defensa de la llibertat, no se m’acut un espai més oportú i necessari que el del teatre, on tot és possible i on tots hi tenim cabuda. El teatre com a reflex transformador del nostre compromís amb la societat.

El teatre es nodreix de preguntes, idees, conceptes, imatges, emocions… la vida en el seu estat més vivencial i efímer. I d’aquests elements es nodreixen les dues propostes teatrals de les quals us vull parlar avui: Obabakoak i La calavera de Connemara. Dos mons imaginaris: Un Obaba melancòlic, perdut en la memòria d’uns personatges fantasmals. I un Connemara “dogvillesc”, on els personatges sobreviuen en un fangar de crueltats.

Calixto Bieito s’ha encarregat de traduir a escena el particular món ideat per l’escriptor basc Bernardo Atxaga, el qual per cert ja va comptar amb una adaptació cinematogràfica l’any 2005. Lluny del folklore pintoresc d’aquell film, Bieito opta per despullar l’ escena i presentar un relat fet bocins, a mode de trencaclosques que cadascun de nosaltres haurem d’anar refent amb el nostre esforç. En basc i amb subtítols en castellà ens capbussem en un univers difícil i un pel críptic, almenys tal i com es presenta en aquesta adaptació. Costa bastant empatitzar amb uns personatges que de tant fantasmals sembla que no siguin d’aquest món. Tot plegat té més d’interessant performance artística que de mecanisme dramatúrgic eficaç. Masses idees poc desenvolupades que intuïm poden ser conseqüència d’una falta de temps en el procés de creació de l’espectacle. Segueixo sense entendre com un director tant savi com ho és Calixto Bieito ha tret tant poc suc escènic d’un text descomunal com el d’Atxaga, optant per solucions com ara unes pantalles mòbils absolutament intranscendents o uns micròfons penjats cap per avall que semblaven estar allà més per transgredir que per aportar alguna cosa a la dramatúrgia. No oblidem però que Bieito acaba de consentir que es modifiquin algunes escenes de la seva magistral representació de l’òpera Carmen al Teatro Real de Madrid… escenes on per exemple la bandera espanyola es feia servir com a tovallola… els temps estan canviant?

I si Obaba és un món on es respira aire de conte, a Connemara la cruesa de la realitat és tant omnipresent que l’ambient acaba esdevenint quasi irrespirable. Tot queda enterbolit per una boirina que intoxica les vides dels seus habitants, condemnats al fracàs i a l’oblit permanents. En un món com aquest però la llum l’encarna el que sense cap mena de dubte és el protagonista de la funció: un Martin Hanlon interpretat per un immens i descomunal Oriol Pla. Ell ho devora absolutament tot. És un tsunami interpretatiu que almenys a mi, i crec no ser l’únic, em va deixar absolutament atrapat i fascinat durant la hora i mitja que va durar la funció. Quan no hi és se’l troba desesperadament a faltar, i quan hi és un s’enamora dels seus tics, de la seva passió, d’una agudíssima i treballadíssima forma de parlar… podria dedicar tot l’article al que sense cap mena de dubte és un dels artistes més interessants del nostre país, però us remeto directament a l‘entrevista que vaig tenir la sort de fer-li fa uns mesos per a la Revista Mirall. No seria just però no parlar-vos almenys d’un Pol López que, com ja ens té acostumats, ens torna a seduir amb una interpretació sensacional. Menys arriscada i passada de frenada que la d’Oriol Pla, però igualment interessantíssima. I també seria profundament injust no lloar la brutal complicitat dels dos actors a escena. Si us acosteu fins a La Villarroel entendreu que el que passa a mitja funció no és habitual. Pura màgia a escena, pura veritat, pura vida.