Ens reunim amb Oriol Pla al Teatre Lliure, l’únic actor de Ragazzo, obra que ha exhaurit les entrades i ens ha acostat al drama de Carlo Giuliani.  Encara no hi ha funció, són les 5 i la plaça està buida. Ella arriba en moto. Ens saluda amb el casc posat. Seiem al bar, el teatre encara només està poblat per actors. Aquesta entrevista la fem a quatre mans, en David Martrat  (DM), crític de teatre a Mirall ens acompanya. La fesonomia d’Oriol Pla s’excita o es relaxa segons la pregunta. Actua ens les respostes, ens endinsem en el teatre, ens endisem en Oriol Pla. Diana Colominas retrata el moment.

“Saps allò que la teva merda sempre té una olor pitjor? Doncs vas a fora i és el contrari”

JV: Barcelona és una ciutat provinciana?

Des del meu punt de vista Barcelona és un referent cultural. En el cas del teatre també: hi ha un pòsit cultural underground a Barcelona. Som un referent de reivindicacions polítiques, de renovació. Em fa l’afecte, pel que veig, noto i intueixo que no és una ciutat provinciana.

JV: Ho has pogut veure viatjant a altres ciutats europees?

Jo vaig estar de gira per Europa quan era més jovenet, ara no t’ho podria dir. Però al ser a Madrid… Saps allò que la teva merda sempre té una olor pitjor? Doncs vas a fora i és el contrari. De vegades sembla que la indústria hagi d’anar a Madrid, ja que està allà, hi arribes i et diuen que allò que mola està a Barcelona. “A Barcelona hi ha el que mola.”

JV: Aquestes sensacions del món underground, on les has pogut notar?

Jo ho noto amb moviments com la plataforma dels Malnascuts que han arrencat l’Helena, l’Anna, l’Alba, el Xavi i el Guillem Barbosa, amb sales com la Hiroshima, que de cop té una programació molt fidel. També em bé al cap el Parc de la Ciutadella on de cop hi ha molta efervescència. A Madrid també passa tot això, però hi ha la Gran Via. Allà a les revistes hi ha publicitat de teatre amb fotos. Potser és comercial, però hi ha grans cartells al metro, etc… Aquí a Ocio y Cultura i tens la dansa el teatre i les exposicions. Per mi els Malnascuts és l’exemple més concret i dramatúrgies com les de l’Ivan Morales per exemple, on s’ataca. Cleòpatra anava sobre el Poblesec i la seva màfia de bars, i ara ha agafat un text d’una rapera de Londres. Crec que aquí hi ha una cosa una mica més subversiva. Aquesta és la sensació que tinc.

JV: Els canvis en festivals com El Grec fan força en aquest sentit?

De vegades sembla que sí i de vegades sembla que no. Sí que crec que s’ha d’estar en moviment, tot està en moviment. Ara el nou director del grec és una persona que ve del món de la dansa. Crec que el Grec, ha de portar les coses de fora aquí. Així la gent que no pot viatjar pot veure obres de fora.

JV: Catalunya és un terra de teatres?

Tenim una herència auto sacramental molt important. Tenim uns teatres brutals a tots els pobles. Vas a Calldetenes i al·lucines, per exemple. De vegades arquitectònicament són un desastre, però si que hi ha un teatre a cada poble. Tenim l’herència dels pastorets i qui més qui menys des de fa mig segle tothom ha participat en una obra de teatre amateur. Hi ha una herència teatral que hi és. També és cert que massa vegades tot passa a Barcelona i és difícil que arribi a la resta del territori. Jo sé que ara estan treballant molt amb això i trobo que està molt bé.

“Tenim l’herència dels pastorets i qui més qui menys des de fa mig segle tothom ha participat en una obra de teatre amateur.”

JV: Has tingut una carrera d’ascens, quins creus que han estat els esculls reals de la teva carrera?

Lluitar contra la pressa, tenir fe en allò que és teu i saber triar. L’entrebanc no el sé, però suposo que és confrontar-me amb allò que vull fer.

JV: A les entregues de premis, com per exemple els Gaudí, sempre hi ha queixes sobre la situació del cine, del teatre. Tu creus que són de justícia aquestes queixes?

Sí, crec que sí, la queixa contra l’estat és sempre lícita. Està tot malfet, des dels autònoms. És molt difícil aixecar les coses. Vam aixecar Odisseus el primer cop amb 600 euros i després el 21% se’n va a l’estat perquè sí. Va a un lloc que no ha contribuït realment a ajudar-te. Si hi hagués una estructura que fos bona, no hi hauria tanta queixa. Hi ha molts bastons a les rodes en el cas del cinema. D’ençà que Franco va fer el doblatge, si puc veure el Marlon Brando en castellà perquè he de veure el Fernando Esteso. Això ha atacat molt el cinema espanyol i en català. I això ara s’ha de recuperar. No tinc res contra el doblatge, són un gremi molt professional. Però no tenim una cultura aquí del cinema. Venen per fer un blockbuster si se’n van. A França tenen un impost que fa que el 10,7% de la recaptació de tot el cinema vagi al cinema francès, això és una passada. No tenen el 21%, tenen el 6%. Només les taxes… I Espanya va ser un plató espectacular de cinema de Hollywood als anys 70-80. Laurence d’Aràbia es va rodar aquí, el Doctor Zhivago també, però mira, com que també potser tenim aquesta cosa provinciana, doncs no firmaven enlloc. Sí que anem coixos i el 21% d’IVA és una cosa que s’ha de canviar ja. El nostre IVA supera en 10 punts al més alt d’Europa. És molt intel·ligent per part de la dreta. No fer coses que puguin emmirallar la gent en la seva realitat i fer que puguin pensar, així com convertir en difícil tota empresa. Què la gent pensi no interessa.

JV: Els teatres es gestionen pensant en el públic, l’actor o els seus beneficis?

Depèn dels teatres. Jo tinc la sensació que el públic i l’obra, sobretot. “Volíem programar això, ja que tenim el públic”, és una frase que s’escolta. Es vol crear un fet cultural al servei del públic. Però també et trobés teatres que volen un determinat actor o un tipus de muntatge i ja està. Depèn de la gestió de cada teatre, de cada municipi.

JV: Hi ha algun teatre on t’hagis sentit especialment còmode?

Aquí al lliure hi estic molt bé. Per dir-ne un, el Teatro del Barrio de Madrid, que el porta l’Alberto San Juan i una cooperativa. Era una miqueta merder, hi havia 4 obres al dia, però estan fent una molt bona feina, hi ha un bon equip i ens van cuidar. Molt compromesos.

JV: Creus que ets un artista?

Sí, jo ho intento. És el que vull. Fa una mica de pudor dir-ho, però sí, jo intento que tot tingui una poètica, una bellesa, una sensibilitat. Una fragilitat, una exposició de jo com a ser humà, davant d’éssers humans per posar en dubte la mateixa humanitat. I crec que això demana una anàlisi i una sensibilitat que és el que fa l’artista. O qui ho vol ser, després ja podem parlar de si és més o menys bo. Però això és el que fa l’artista.

DM: Quan em van dir el teu nom, el primer que em va venir al cap va ser la frase “gas a fondo i patapam!” que pronunciaves a “Any de Gràcia”, del gran Ventura Pons, una de les meves pel·lícules catalanes preferides. Aleshores vas treballar al costat de Rosa Maria Sardà. A Truman ho vas fer amb el Ricardo Darín. Ara exhaureixes totes les entrades al Teatre Lliure i aviat et veurem a l’esperadíssima “Incèrta Glòria” d’Agustí Villaronga. I tot amb només 23 anys! Et consideres un actor afortunat? Com ho has viscut?

Sens dubte. Ho he viscut amb fragilitat, emoció, valentia i amb tot allò que comporta. Una obra, una peli, no deixa de ser una prova de la vida, pot ser una feina però és com enamorar-se. Amb tota l’emoció que significa tirar-se o agafar-se a coses que són un salt. Anar cap al risc. Com tirar-se sense xarxa.

DM: Viure del teatre, és una vocació, és una professió?

És un ofici. Jo aprenc molt anant al teatre. És a dir, el fet d’assajar, d’actuar, és tot per la teva vida. M’enfronto a mi mateix amb les coses que em costen. És enfrontar-te a tu mateix amb un codi concret. Per entendre millor a la gent. Treballes l’empatia, et fas preguntes. És vivencial el teatre. Jo noto que forma part de mi. Potser ara em va bé, però sempre em puc quedar sense feina com ha passat a tants d’altres. Però amb aquest supòsit no crec que deixes de viure amb el teatre. D’alguna manera és el que a mi em mou.

DM: D’on neix aquest neguit?

Els meus pares han fet teatre tota la vida i amb la meva germana vam créixer en això. Els amics dels nostres pares formaven part d’aquest món, nosaltres ho veiem, el meu pare venia del teatre de carrer, i la meva mare del circ. Llavors veiem la llibertat, el bon rollo, la creativitat. Era com jugar i és bonic i a la gent li agrada, se’t pot respectar. Venia d’aquesta màgia de jugar, és agafar-se a això.

DM: En aquesta breu però intensa carrera, t’hem vist als escenaris i a la pantalla gran. On et sents més còmode?

Al teatre, hi tinc més casa. Al cine encara pateixo, és un lloc nou per mi.

DM: Imagino que encarar la interpretació és diferent a cada lloc.

Al teatre jo ho controlo tot. Jo sóc el director en aquell moment, és evident que hi ha una directora. Al cinema és, jo t’agafo aquí, ho estudio, tot es fa a través de molts retocs.

 DM: Has parlat del teatre com a joc. Al cinema també hi ha joc.

Hi ha coses que al teatre no pots fer de manera realista. I et fa entrar en un món de ficció molt concreta. Si ens agafem al cinema realista, jugues des d’un altre joc. Jugues a pensar, ells ja vindran cap a tu. Aprendre d’una cosa i portar-la a l’altre.

“Una obra, una peli, no deixa de ser una prova de la vida, pot ser una feina però és com enamorar-se.”

DM: Com ha estat treballar a l’esperada Incerta Glòria?

Crec que és una molt bona novel·la catalana, és una versió lliure, ja que no es poden adaptar 500 pàgines en un film. Treballar amb l’Agustí Villaronga ho trobo excepcional, l’equip d’art, producció, fotografia, etc.. és molt professional i rodar en català un film d’aquest nivell és preciós. Jo no m’esperava que faria mai una pel·lícula de soldat català. Jo no m’ho pensava, veus les pel·lícules de Vietnam i tal i no t’imagines tu allà amb un rifle dient “Ei! Bombes!” i que no estigui doblat. I poder treballar amb el Marcel Borràs, que és un company que admiro molt i ha estat molt bé. Hem fet un molt bon grup. Fer un personatge tan curiós ha estat tot un repte. He patit molt, ja que ho sóc i després de tot aquest batibull, que ha estat molt llarg, ja que ho vam començar a preparar fa bastant, ara ja no em queda més que estar content i orgullós. Sobretot en aquesta pel·lícula he après a dir que sempre hi haurà alguna cosa que podràs millorar. Sempre un cop ho vegis diràs… Però no està renyit amb estar satisfet, estar tranquil i estar en pau. Perquè al final si no estàs feliç amb el que fas no té sentit.

DM: Al teatre ara et trobem amb “Ragazzo”, un èxit que va exhaurir les entrades aquí al Teatre Lliure abans d’iniciar les funcions. Abans l’havíeu portat al Teatre Eòlia, al Teatro del Barrio de Madrid, aviat iniciareu una gira per tot Catalunya… I aquest és un espectacle que sorgeix de la Lali Alvarez Garriga i tu mateix. Com es va produir el naixement d’aquest espectacle?

Mira, estàvem treballant els dos amb la producció de “Jo Mai”, i decidim de parlar de política una miqueta, i de moments polítics que ens havien marcat. I de cop va sortir aquest tema, i la Lali doncs ostres, es va sorprendre de què nosaltres no ho coneguéssim, i em va dir –hosti, és que jo voldria fer una obra sobre això i tal…-. I d’anar parlant… Ah vale, vale, vale. I a poc a poc vam anar treballant en versions de text, i vam estar dos anys així entre idees, textos… Ella va parlar amb la mare del Carlo, van canviar les versions del text… Vull dir que tot neix del caldo de cultiu que és la sinergia de gent creativa.

DM: Pel que em comentes doncs ha estat un projecte molt col·laboratiu, confeccionat a través de converses que ella i tu heu tingut al llarg de força temps. No obstant això, moltes vegades tenim la idea que hi ha una sèrie de directors, escriptors, guionistes… que plantegen una idea i, després, busquen un equip d’actors perquè la interpretin. En el vostre cas ha estat un procés molt més de creació. Si valorava aquest procés?

El valoro com una cosa personal i a un nivell humà excepcional, perquè ha estat això. Vull dir que no… “Ragazzo” era totalment precària. Ma mare va fer les llums. Vaig dir, ma mare pot fer llums, pum. Tinc un col·lega que pot fer això, vale. La Lali estava allà amb el text a tope. –Què et sembla això?– Bé. I vam aixecar-ho amb un mes, sense diners, i els mobles de l’escenografia són els mobles de casa la Lali… I aquest era el planning. I el talent és tossut, com va dir un dia el Manolo Llanes, el director del Teatro de Sevilla. “El talento es tozudo y llega”. Vull dir que és difícil si estàs molt precari, però collons, que si tens ganes i el que dius importa, i et fiqués de cor i vas a tope, doncs arriba a bon port. Així que a nivell humà ho trobo excepcional. Fantàstic. No ho oblidaré mai segur.

DM: No sé si estaràs d’acord, però, tinc la sensació que en l’àmbit d’interpretació, i en aquest mateix “Ragazzo” ho podem veure, la teva forma d’interpretar veu molt del teatre físic. Per exemple a “Jo Mai” ja havíem vist unes interpretacions que col·laboraven amb altres disciplines, com ara la música. En aquest cas es dóna una gran importància al moviment. Com veus la integració d’altres disciplines com ara la música o la dansa en el món teatral?

Que en formen part totalment. I hi ha gent que ho juga més i gent que ho juga menys. I hi ha una cultura que ho accepta més o que ho accepta menys. Però per mi forma part de tot… Tot serveix per expressar una mateixa idea. I és com aquestes coses de: interpretació a partir del cos. Però què interpretem, darrere la cortina? Tu surts a escena i ets tu. Estàs allà, i camines, i és el teu cos el que s’està movent, és la teva veu… I hi ha unes normes físiques de temps, d’espai i de ritme que existeixen. Està en el cos. És diferent com mous les coses del que planteges, i això és música. I la música és pel cervell. Ja que estem parlant d’una ficció, d’art, on hi ha una llicència de rebre coses, doncs és maco que la gent que sàpiga cantar et pugui cantar i et pugui transportar, perquè el teatre és un molt bon lloc per fer això. Vull dir, que si escoltem el teatre que ve des de lluny és un ritual per parlar amb els déus, i allà hi havia màscares, es cantava, es ballava… Era un ritual per connectar amb alguna cosa més enllà de la vida quotidiana, així que jo crec que en forma part.

DM: I seguint amb Ragazzo, genera vertigen afrontar-se al públic tot sol?

Sí, i és entre vertigen i moltes ganes. A vegades és tremendo i és una muntanya… i a vegades és un gustassu. I a vegades totes dues a la vegada. I sí, home, era difícil. Ara perquè ja li he trobat una miqueta la comoditat i ja puc confiar més, però al principi em feia molt de pànic. Moltíssim, moltíssim de pànic. Estàs tu sol allà… i uau! És tremendo no? Per això crec que el teatre és molt útil perquè et fica en un lloc d’anàlisi quasi terapèutic. És tremendo. Si ho saps aprofitar, uf, no pots escapar-ne. És com la vida mateixa, però molt més senyalada.

DM: Creus que el que es diu en aquesta obra és important?

No sé si el que es diu és important, això ja ho decidirà cadascú, però sí que jo crec que el que s’explica si que és important, que és aquesta història d’històries reals de tants ragazzos que han passat. Com el poder de l’estat i el poder de l’oblit de la injustícia dels drets humans. I és un cas petit en aquesta Europa blanca i occidental de puta mare. No estem parlant ni de Rwanda ni de res d’això, que allà ja et disparen. Però sí que són uns fets de fa quinze anys que han sigut oblidats per molta gent, a mi de fet no em van arribar. Jo tenia vuit anys. I la història que s’intenta defensar és de: no us empasseu el que diguin, perquè la víctima d’aquesta història era una persona qualsevol. No era ni més ni menys que ningú. No era tant etiquetable com de cop ens ho volen vendre. I que fins a quin punt el quart poder té poder realment, perquè si indagues una miqueta en aquesta història al·lucines, perquè la família no sé si aconseguirà alguna vegada justícia, perquè la de mecanismes que arriben a tenir per controlar-ho tot. És tremendo. Jo crec que és una història que val la pena explicar. Que al final es descontextualitza, perquè no diu Carlo Giuliani, Gènova. Sí que parla del juliol del 2001 i Europa. Però no diu; jo sóc el… Perquè el que et vol dir és, Esther Quintana es mereixia que li traguessin un ull? És això. –No perquè estava allà…- Que passa, que no podem sortir al carrer? És una història que et planteja unes preguntes que són necessàries en aquesta societat democràtica en la qual ens volen fer creure que vivim. Aquesta història va passar ara fa res, aquí al costat. On estic vivint? On estem vivint ara?

“Tot neix del caldo de cultiu que és la sinergia de gent creativa.”

DM: Creus que, en aquest sentit, el teatre ha de ser polític?

Mira, ara parafrasejo la Lali i dic que “tot el teatre és polític”, perquè en qualsevol teatre t’estàs posicionant d’alguna manera o altre. Així que tot és polític. Sí, sí.

DM: Amb Ragazzo heu tocat una de les tecles que molts programadors, o no troben, o no volen saber trobar, que és la del públic jove. Esteu fent que molt públic jove s’interessi pel teatre. De fet, és una cosa que ja havia passat amb l’espectacle de “Jo Mai” al Teatre Lliure de Gràcia. Creus realment que des de les institucions, els promotors teatrals, els mateixos teatres, cal potenciar que canviï la percepció que els joves tenen envers el teatre? Creus que cal acostar el teatre al públic jove?

Si, o el jove al teatre. O el teatre al jove. O sigui, jo crec que el teatre s’ha d’acostar a la gent jove perquè no crec que hi hagi teatre per joves. Jo crec que hi ha bon teatre i mal teatre. Bueno, això tampoc, això del mal teatre no existeix, perdona (riu). Però el que sí que no hi ha és teatre per joves. Quan és teatre per joves sembla que sigui teatre per imbècils. Jo sóc jove i dic –però que m’estàs contando?-. Però passa com amb les pel·lícules. Sí que pot haver-hi pelis enfocades cap a un públic més jove, però al final a les pel·lícules de Disney, el pare s’ho passa bé, l’àvia s’ho passa bé i el nen s’ho passa bé. I és bon cinema. I no et parlen de violència, així que té un rang… Però al final el que es necessita és teatre interessant, teatre viu, teatre actual, teatre potent, teatre compromès… I llavors la gent jove gaudirà del teatre. I també pot ser un Shakespeare, perquè el que diu encara és vigent i de cop es posa alguna cosa… però el que sí que crec és que a la gent jove se l’hauria d’apropar també al teatre. I crec que el teatre s’hauria d’apropar més a la societat, al món, que és jove també. No tant “als joves”. Perquè si no que hem de fer, obres de teatre sobre whatsapp i sobre no se què? Clar, perquè aquesta és la merda. De què volem fer reflexionar els joves? “Ragazzo” funciona amb els joves, perquè “Ragazzo” és jove i perquè potser es fa les preguntes que potser la gent jove també es fa. I hi ha gent que no és jove, però que es veu i es recorda d’ell de jove. El que si què crec és que la cultura del teatre s’ha d’apropar. O la gent jove s’ha d’apropar al teatre. I ja des de les institucions, perquè sí que el cara a cara s’està perdent una mica. Amb el “Ragazzo” jo ho noto una mica a vegades quan hi ha públics que només són d’instituts, que no estan acostumats al fet que els hi parlin aquí, a la cara, i que hi hagi la cosa teatral de –ei, jo sóc aquí per explicar-te aquesta història-. No ho accepten, no volen jugar. I et preguntes, ostres, quina capacitat o incapacitat tenen d’estar a carn viva en un mateix espai, d’acceptar i saber rebre emocionalment una cosa que no estigui per escrit.

DM: Quin és el teatre que agrada a Oriol Pla com a espectador? Hi ha algun espectacle que t’hagi marcat de forma especial de tots els que has vist mai?

Em va marcar “Raoul”, de James Thiérrée. Em va marcar un que he vist fa poc del Dimitris Papaioannou, “Still Life”, que és teatre-dansa. Aquests dos que t’acabo de dir són molt físics. També Baró d’Evel Cirque. Una obra del Korsunovas de “La Gavina”. Hi ha alguna cosa, quan és com de panxa… M’agrada molt el teatre físic, m’agrada la comèdia també i m’agrada la sensibilitat i l’energia. La veritat és que no sé quin tipus de teatre m’agrada.

DM: I els autors més clàssics, ja sigui en l’àmbit català, com Josep Maria de Segarra, o internacional, com Shakespeare, els trobes encara interessants? Creus que encara són vàlids i és oportú reinterpretar-los?

Sí. Jo crec que si. Shakespeare mateix, de cop, és que és molt bo, perquè té moltes coses que són supervivents. I és molt maco com ell explica les coses, estan molt ben explicades. I dramaturgicament, teatralment, es nota molt que era un home que escrivia per a la seva companyia de teatre. Era un home que escrivia perquè s’interpretés. I jo crec que sí, perquè no existeix cap problema que hagi tingut qualsevol persona que no estigui en un llibre o en una obra de teatre. Què algú ja ho hagi explicat en algun lloc. I de cop veure una obra de teatre de fa no sé quant de temps, que t’està parlant d’alguna cosa on ara hi pots trobar un significat també et fa dir, oju! Si una cosa tan antiga també és vigent ara… Jo crec que és un exercici molt maco. Per descomptat no s’ha de negar gens les dramatúrgies contemporànies.

JV: En aquest sentit, agafant la màquina del temps fins a l’extrem, les tragèdies i comèdies gregues et segueixen resultant interessants? O ja són una cosa molt més anquilosada?

Home, una miqueta més anquilosada jo crec. Però sí que és interessant el que et plantegen dels déus i de l’infern, aquesta cosa com del destí, aquesta cosa que és com un eix vertical. Ara tots els eixos són transversals, és cap o cor. És aquesta cosa, que clar, està parlant d’alguna cosa molt bàsica, molt antiga.

DM: Però també és molt visceral, no?

Sí. És molt visceral. La tragèdia es vomita, no es pot dir. I si que és interessant. Però si que es complicat apropar-la si no és que realment t’agrada o ets un erudit. Però si que són històries molt antigues que, joder, són dignes, una mica com els filòsofs antics.

DM: De fet la història de Giuliani no deixa de ser una tragèdia. L’hagueres volgut enfocar com una tragèdia grega, o la distància ja és massa gran?

No, perquè la tragèdia grega… estem parlant de codis totalment diferents, però crec que si fos una tragèdia grega, tiraria més cap enredera. El que intenta fer “Ragazzo” és parlar de les coses més fútils de la vida, que de cop tenen molt de significat. I a la tragèdia no existeix això. Així que jo crec que el codi que hem trobat és l’adequat. La tragèdia va per dins de la gent.

DM: Ara fa una estona citaves a James Thierrée, Baró d’Evel, Kursonovas… tots ells tenen en comú que els espectacles que creen normalment són coproduccions, moltes d’elles internacionals, que en el seu moment diferents teatres, diferents institucions de diferents territoris europeus, doncs es van posar d’acord per tirar endavant aquests projectes que tenien ja en la seva gènesi una vocació internacional, de no que quedar-se en el seu públic local, sovint condicionat per l’idioma. Creus que des de Catalunya podem fer molt més per tal d’acostar-nos a aquestes dinàmiques de coproducció? En aquest sentit, t’agradaria formar part de produccions europees on poguessis treballar amb directors com Ivo Van Hove o Declan Donnellan? Creus que es poden potenciar les relacions entre creadors d’aquí i de fora?

I tant! Bueno clar, Jan Lauwers fa anys que està amb una companyia subvencionada, i es dedica a, joder, a investigar. A investigar teatralment sense la pressió d’haver de fer diners, d’haver de pagar a no sé qui i de tal i qual. Collons, això et dóna una creativitat i unes ales que, normal que foti un espectacle de vint-i-quatre hores sobre les tragèdies gregues i pugui fer-ho, i hi posi uns conceptes tremendos que nosaltres al·lucinem. A part que Alemanya sempre ens ha portat cinc-cents anys d’avantatge, clar. Però clar, si no hi ha qui recolzi la nostra cultura és impossible que puguem aportar, en un sentit de participar realment en tot això. I poca gent ho aconsegueix. El Roger Bernat, el Rigola… però ostres!, aquí és quan som provincians. Aquí és quan de cop ve l’hòstia, però una hòstia aquí, saps? És un pal. I què necessitem? Doncs necessitem investigar. Però el teatre no és important, no interessa. I jo crec que és molt important, a un nivell humà. Jo penso que si el teatre fos una assignatura obligatòria, des de primària, crec que seríem tots una miqueta millors. No sé si millors, però crec que ens entendríem tots una miqueta més, tindríem una miqueta més de consciència, ens coneixeríem més a nosaltres mateixos, l’empatia, de saber llegir, i ens comunicaríem molt millor, perquè és una cosa que et fa pensar en l’àmbit físic, biològic, històric, filosòfic, emocional, psicològic… és tremendo el lloc on et fica el teatre. Però no es té en compte. A mi m’encantaria que vingués el Declan Donnellan que té una companyia a França, Rússia… i que en volgués una aquí. No sembla que en tingui ganes, però… (riu). S’ha de lluitar cap a això, però no per fer “marca Catalunya”, o “marca España”. Tothom se’n va d’aquí. Els ballarins tots, perquè què has de fotre aquí?

DM: Al llarg de la teva carrera has treballat en diverses ocasions amb actors com Àlex Monner o Marcel Borràs. Sou tots, més o menys, de la mateixa edat, així que sentiu que formeu part d’una nova generació d’intèrprets catalans? I en cas que ho sentiu així, quina creieu que pot ser la vostra aportació a tot el panorama artístic del món de la interpretació a Catalunya?

No ho sé. A veure, sí que sóc conscient que som una generació. Tampoc és que siguem ni la més especial ni la més de res, però sí que hi ha un punt de si, sí, de què en sóc conscient. També perquè m’ho han dit. –Hostia, estos actores… tal, tal, tal...- I ostres, que bé. I ja si em deixes també com agafar la gent com per exemple Els Malnascuts, o per exemple el Max Grosser, aquesta gent que, almenys jo crec que el que intentarem…. alguna cosa almenys aportarem, això segur. Jo crec que hi haurà un petit sacseig. En el món del teatre hi ha una comunió juvenil molt forta. Gent jove ajudant a gent jove. I això és xarxa. Crec que amb sort, a veure si podem canviar les coses institucionals una mica, i en un temps.

 JV: Has parlat d’ajudar-vos entre vosaltres. Contra alguna cosa? Contra la generació anterior?

Contra… no sé. Contra sistemes fets des de la supervivència. I sí, s’han de canviar coses que no es poden acceptar… s’ha de demanar que hi hagi sales que és donin a la creació. Contra alguns murs, si, si. Contra alguns murs que de vegades no saben ni que són murs. Al final tothom vol sumar. No és que ningú estigui en contra de ningú. Però sí que hi ha allò de remodelar una miqueta les coses, crec.

DM: Veurem pròximament a Oriol Pla escrivint o dirigint algun text teatral propi?

Home, si, a mi m’agradaria, m’agradaria moltíssim provar-ho, a veure que tal.

DM: Hi ha algun projecte que just ara estiguis gestant?

Molts! Des de petit que em dic -m’agradaria fer una obra de teatre sobre no sé què-. Mil coses. I algun dia potser s’uneixen i fan alguna cosa, però de moment no. Sempre hi ha moltes idees, és superguay en aquest sentit. A veure si algun dia m’aventuro.

DM: I cap a quina direcció voldries portar aquestes idees?

No ho sé. A mi m’agradaria fer una obra de teatre, i m’agradaria fer performance. M’agradaria algun dia rodar alguna cosa. Fer un espectacle de dansa. Com a expressió, no per demostrar-li res a ningú, que podria passar.

DM: I quins temes t’agradaria abordar en aquest procés creatiu? T’agradaria seguir amb una línia, com a “Ragazzo”, més política, o amb una més propera a un teatre més estètic?

No ho sé. Si que hi ha alguna cosa molt del moviment. No ho se, ho hauria de començar a fer. Si que intueixo que hi hauria alguna cosa de la llibertat en contra del món aquest. Però t’estic dient una cosa molt general. De cop el que penso sempre és gent incòmode que intenta trobar alguna cosa que no sap el que és, però perquè penso que estem molt allunyats, genèticament necessitem… saps que vull dir?

“La tragèdia es vomita, no es pot dir”