A finals de l’estiu les calmades aigües de la cultura barcelonina van ser agitades per una pedregada grossa com una casa de pagès; un titular resava de la següent manera: “Franco cavalcarà sobre el Born”. I els set segells de l’apocalipsi es van obrir, sortiren els quatre genets en les seves muntures i la fam, la pesta, la mort i la guerra mediàtiques varen assolar les últimes i plàcides setmanes estivals.

No només està bé i és un bon símptoma que  es facin exposicions i es generi debat entorn de l’statu quo del franquisme, sinó que és quelcom enormement necessari. En el seu moment, ja vaig apuntar que el que més em destorbava de tot aquest afer era el rebombori mediàtic generat al seu voltant, més que no pas que s’exposés al Caudillo a cavall davant el Born. No obstant això, els quatre curts dies de setge que el Generalísimo ha aguantat abans de descavalcar i retirar-se demostren que la meva no és una opinió gaire compartida, si més no per una minoria amb certa aversió pel bronze i l’equitació.

Tristament, la brevíssima estada del cap d’Estat preconstitucional a peu de carrer m’ha privat de veure’l. I creieu-me, a mesura que passaven els dies – i les hores – les ganes no deixaven d’augmentar: per primera vegada en temps la societat s’ha abocat a un debat polític prou interessant (amb matisos indepes, comuns i altres, però tant hi fa). Tot i això, el més punyent i sorprenent és que l’escultura decapitada ha esdevingut una obra artística que mai m’hauria pensat trobar en una peça que representa a un senyor baixet, de veu aflautada i casat amb una senyora que li deien “la Collares”, i que segons la Real Academia de la Historia va ser un “líder autoritario pero no totalitario.”

Els que sí que han tingut la sort de poder anar-la a veure, s’aventuren a dir que el que es troba dins el recinte cultural (on probablement haurien d’haver estat també les escultures) és poc més que una decepció. L’artista Francesc Torres triturava l’exposició a facebook amb un comentari breu del qual us en reprodueixo alguns destacats: “És un nyap […]Si les dues escultures en litigi s’haguessin posat en un lloc públic altre que el Born, no hagués passat absolutament res de res. […] El detall final del cap hiperrealista de l’Eugenio Merino com si fos el que li falta a l’estàtua de fora arriba desinflat per poder salvar el naufragi […]Si les dues escultures en litigi s’haguessin posat en un lloc públic altre que el Born, no hagués passat absolutament res de res.” (podeu llegir-ne la resta aquí). Sobre l’exposició en si no hi puc afegir res més, però sí que ho puc fer sobre l’ús ciutadà de l’escultura d’en Franco.

Si bé és cert que si aquesta escultura encarnés a qualsevol altre individu estaríem parlant de vandalisme de manera ben clara, també ho és que aquesta paraula avui ha sortit públicament en boca de molt pocs. Això evidencia un fet que és clau per entendre la contemporaneïtat espanyola i catalana: el franquisme és viu. Resulta que a un senyor se li van inflar els collons (o colló, ai les llegendes urbanes!) i es va conxorxar amb una colla d’altres senyors – tots ells militars i gente bien – per enderrocar un govern que si bé tenia les seves pegues, era democràtic i que a més, era republicà. I no el van enderrocar per fotre el camp i fer eleccions, es van carregar el govern per posar-s’hi ells por la gracia de Dios i passejar-se per les espanyes bajo palio.

S’han sentit veus – veus de gent que balla el fa-cha-cha, no sé si m’explico – que deien ja ningú se’n recorda de Franco i els seus amics. És veritablement trist per al pobre Caudillo que els seus propis hereus no se’n recordin d’ell en el dia en què s’ha demostrat que existeix una cosa tan meravellosa com és la memòria col·lectiva. És cert que una gran part de la població no havia nascut – jo entre ells – o no tenia ús de consciència quan, al seu llit i massa plàcidament, el cap d’Estat preconstitucional va traspassar. Però és gràcies a la memòria col·lectiva, de pares, avis, coneguts i saludats que sabem que 40 anys de dictadura són una gran putada per un país, que es tradueixen en una societat dividida entre guanyadors i perdedors (sobretot pels que estan enterrats en fosses comunes), una cultura malalta, una política putrefacta i oh! Sorpresa! Un cap d’Estat que no ha votat ningú. Bé, de fet i com va recordar en Rufián, el seu pare sí que va tenir un vot, el de Franco.

Jo n’estic segur que si a la generació dels nostres avis – els que ara volten la vuitantena – els hi diem fa 20 anys que veurien una escultura de Franco decapitada, plena d’ous, i amb una estelada gay per sobre, probablement ens haguessin engegat un mastegot preventiu no fos cas que ens sentís algú afí al règim i acabéssim a via Laietana. Però amics, el destí és capritxós i el karma encara més: va morir de vell, sí; però com a mínim el seu retrat ha rebut una petita dosi de justícia divina que als meus ulls no és sinó una intervenció artística, accionisme en estat pur.

No li agrairé al consistori barceloní haver fet aquesta mostra (perquè encara no l’he vist) i tot apunta que és una mica coixa; sobretot no ho faré perquè la gesticulació mediàtica és molt sobrera en temes tan importants com la memòria històrica. Però la veritat és que l’escultura per terra, plena de pintades, amb el cap de porc, la nina inflable, l’estelada, la bandera gay, els ous i els caquis sota l’atenta mirada de la Victòria que el va veure desfilar per l’avinguda del Generalísimo és una imatge poc més que impagable.

Tanmateix, no hem d’oblidar que en Franco no és mort. Mentre cada 12 d’Octubre hi hagi gent amb rojigualdas aviars, jous amb fletxes i braços alçats celebrant el día de la Raza; mentre continuïn en el poder els fills i néts de generals, coronels i alts funcionaris; mentre tinguem un rei hereu directe de la digitocràcia i la dictadura, Franco no només no estarà  mort, sinó que seguirà guanyant… Però el moment sa matao Paco ja no ens el pot treure ningú.