Casus belli cultura est

Els titulars són capritxosos, i de la seva juxtaposició sovint se’n poden extreure conclusions que, si bé difícilment són totalment errònies (cosa que indicaria que qui ha fet el titular menteix) poden ser esbiaixades. Posem-nos en situació: si hom llegeix “El govern Colau prohibeix a la Coronela escoltar les ofrenes florals a Casanova l’11 de setembre” i poc després llegeix “Dues estàtues franquistes s’exposaran davant del Born”, probablement es doni el cas que el lector – sempre assenyat i curós en les seves paraules – tingui a bé de reflexionar el perquè d’aquests dos fets. O potser no. O potser el que al lector li passa pel cap és que el consistori barceloní juga fort, molt fort, al tauler mediàtic a cop de titular agitador d’aigües com “Pérez Andújar serà pregoner de la Mercè 2016”.

Tres exemples que han ressonat amb força durant les plàcides setmanes estivals on tothom està de vacances. En tots tres casos hi trobem dos eixos vertebrals: d’una banda, el catalanisme (i, de rebot, el procés) i de l’altra, la cultura. No deixa de ser curiós que la cultura, l’últim mico de totes les campanyes electorals, sigui un dels cavalls de batalla de Barcelona en Comú (recordem aquí el sonat cas de la regidoria de cultura amb l’Àgueda Bañón) en la seva lluita cap a… allà on sigui que volen arribar. Tres casos, un que toca la recreació històrica i la tradició catalanista de la Diada, l’altre continua amb l’estela de la Diada al Born CC i Franco muntat a cavall i l’últim fica al mateix sac la festa major de Barcelona i el seu més-aviat-gens-indepe pregoner d’enguany. Abans d’entrar a l’anàlisi, però, deixem clar que aquest últim titular (o gest mediàtic) és d’una importància al meu entendre molt menor i que ha estat citat aquí només perquè guarda relació amb els anteriors, no perquè tingui una rellevància determinant: no la té, però alguns mitjans talibanament independentistes li han volgut donar (una actitud, per cert, tan reprovable com contraproduent al meu entendre).

Comencem pel que anomenarem ’gest franquista’. Què en sabem de tot això?  Doncs d’una banda que el govern de BC pretenia a principis d’aquest any canviar l’orientació indepe del Born CC i encarrilar-lo en una via que el portés a ser un Centre de Cultura i Memòria. Òbviament el fet que el Born CC allotgi les restes del barri de la Ribera, arrasat per Felip V per construir la Ciutadella després del 1714 li dóna a aquest espai un aire de “Meca” per a tot independentista que es preui de ser-ho. Però com sempre que hi ha política pel mig (és a dir, gairebé sempre), tot s’emmerda amb facilitat: el que hauria de ser un centre d’arqueologia del s. XVIII esdevé arma llancívola entre partidaris i detractors del catalanisme actual. Disputes a banda, però, el que és evident és la vinculació entre aquest espai – o millor dit, les restes que conté –  i la tradició nacionalista catalana (independentment de la seva inclinació a la dreta o a l’esquerra). I aquest, i no el Castell de Montjuïc, o el Camp de la Bóta, o la comissaria de Via Laietana ha sigut l’emplaçament triat per exposar-hi les escultures del dictador que es van retirar de la via pública ja fa anys amb l’excusa de l’exposició titulada Franco Victòria República, en la que també s’hi podrà veure obra d’Eugenio Merino.

Agafem aquest cas, el d’Eugenio Merino, amb el Caudillo a la fresca d’ ARCO. Posa un Franco dins una nevera de Coca-Cola i la cosa s’embolica fins al punt que la Fundación Francisco Franco (sí, encara existeix) demanda a l’artista per defensar l’honor del cap d’Estat preconstitucional. Sortosament, la jutgessa encarregada de la causa va desestimar la demanda en qüestió. Tornem a l’actualitat, però; si ficar al dictador dins un frigorífic no és un enaltiment del franquisme – ni una voluntat de refrescar-lo – sinó que es tracta d’un acte intel·lectual de crítica i reflexió, per què hauria de ser diferent exposar a la via pública escultures fetes ad maiorem Franco gloriam inserides en un discurs ben teixit? Aquí hi trobem la clau de volta de tot plegat. Sí, ben argumentat tot es pot fer, però el que un no pot fer mai és prendre a l’altre per ignorant, o pitjor: sabent que el teu interlocutor no és pas ignorant, fer-li veure amb bones maneres – també conegudes com a condescendència – que sí que ho és, i que estava equivocat. És aquí on entra la intenció.

La semiòtica del ‘gest franquista’ del consistori barceloní és, a priori, realitzar una crítica diferent del règim dictatorial que durant 40 llargs anys va tenir l’estat espanyol al congelador. Tanmateix seria extremadament naïf no tenir en compte el context en què es dóna aquest gest: la pugna política d’una esquerra amb dificultat per definir-se en l’eix nacional amb el sobiranisme actualment –i, com a mínim, aparentment – hegemònic a Catalunya. Els damnificats d’aquesta pica-baralla: els que van viure directament la tragèdia d’una guerra civil i quatre dècades de repressió política i social, i sobretot, els que en van ser víctimes, que des d’allà on siguin – probablement alguna fossa comuna d’aquelles que no s’obren perquè és “remoure el passat” – com torna a sortir al carrer el dictador metàl·lic muntat a cavall.

- Publicitat -

És aquí on trobem el nexe amb l’altre gran titular que he citat, el de la privació de la Coronela d’acompanyar les ofrenes florals a Rafel de Casanova en l’acte de la Diada. Coronela va ser el nom que va rebre la milícia ciutadana que va defensar Barcelona durant la Guerra de Successió, i el grup homònim que ens incumbeix avui és una associació de recreació històrica que emula aquesta agrupació ciutadana del segle XVIII. En primer lloc, potser fóra bo esclarir què és això de la “recreació històrica”. Tot i que aquest és certament un terreny pantanós, podem afirmar sense por a aixafar massa ulls de poll que la recreació (o reconstrucció) històrica és una activitat de caràcter col·lectiu que implica una re-visitació d’uns moments passats a través de la repetició d’una sèrie de fets de manera simulada, normalment acompanyat d’objectes d’època i reproduccions d’aquests. Cal, a més, afegir que els membre d’aquestes organitzacions i participants en aquests actes són en la seva majoria amateurs – en el sentit literal, que s’estimen allò que fan – sense cap ànim de lucre més enllà de recuperar una part del passat, i participar d’una activitat cultural en societat.

Com també succeeix amb el “gest” de les escultures del Caudillo, aquí es repeteix altre cop el mateix patró: una decisió governamental perfectament argumentable – es podria apel·lar a l’antibel·licisme, sense anar més lluny – esdevé polèmica pel context en què es troba. Altre cop, és la indefinició en l’eix nacional la que provoca dany col·lateral a un bé cultural com és una associació de recreació històrica. No ens enganyem, però. Si un no és tan naïf com per creure’s que les decisions del consistori Colau són preses sense tenir en compte el seu context, tampoc ho és per creure’s que la Coronela no té càrrega política al darrere, però de totes maneres, el fet que s’apel·li a la història del país és el que esdevé clau en aquest punt: potser aquesta recreació té contingut polític, però és un contingut polític necessari tenint en compte que se centra en un període històric amb certa vinculació – diguem-ne – espiritual amb el moment actual, potser per això en els últims anys han aparegut miquelets arreu de Catalunya.

En aquest punt he parat d’escriure i he rellegit fins aquí; a vegades cal deixar respirar una mica les idees. De fet, quan les deixes reposar i les mires després d’una estona i una relectura, hi trobes matisos nous, com és el cas. Avui parlem de cultura, cert, i de l’ús que d’aquesta se’n fa a la política, cert també. Però si ampliem les mires, estem parlant de construir discursos i narratives; d’això, amics, se’n diu escriure la Història. La formulació – o re-formulació – d’idees i conceptes que contribueixen a la creació de la consciència i memòria col·lectives ve en gran part determinada per qui té la paella pel mànec, i com deia Orwell: “aquells que controlen el present controlen el passat i els que controlen el passat controlen el futur”. Després d’una ingesta massiva – i carregosa – de teories polítiques i filosòfiques, ens trobem amb un gran nombre de casos d’indigestió discursiva que es fa visible en actuacions polítiques com les que avui hem comentat: polèmiques sota una lleu pàtina de discurs intel·lectual transgressor que acaben en un festival de titulars a favor, en contra, i tot el contrari.

Tal és el poder de les imatges, les paraules i els gestos (i de la cultura en definitiva). Canviar el passat per canviar el futur. El problema ve quan s’ajunten el poder narratiu del Poder i el postureig (bé, d’acord, els problemes venen de moltes altres bandes, però avui n’abordem aquesta). La necessitat de (falsa) transgressió és una conseqüència inexorable de la postmodernitat tardana en què vivim. En altres paraules, vivim en una societat que és una versió hipertrofiada del capitalisme liberal perpetrat als 80 per Reagan i Thatcher, una caricatura manierista que necessita estirabots per crear sensació de moviment. En un temps en què Instagram, Snapchat, Facebook i Twitter són els que projecten la imatge pública, el continent guanya territori a pas de gegant al contingut. Enormes façanes lluminoses i cridaneres, que amb la seva vistositat atrauen el passavolant i retenen totes les mirades i alguns pensaments. Enormes façanes, llampants i lluents, que al darrere tenen l’estructura justa per no caure per terra, com el Gran Canal de Venècia que trobem dins un cèlebre casino de Las Vegas.

No deixa de ser irònic tot plegat. Com apuntava recentment Slavoj Žižek, mentre la dreta política arreu del món tira d’estirabots, insults i fal·làcies, a l’esquerra (o com bé apunta el filòsof eslovac, el què en queda) només li queda ser l’últim garant de la decència. Provocar és  necessari per agitar l’anestesiada societat, però quan es fa sense una base sòlida i es combina amb el ventilador de merda política, els que hi sortim perdent som tots aquells que treballem – i estimem – la cultura.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca