Aquest cap de setmana hem tingut la polèmica al voltant de la nova normativa de la Paeria de Lleida que implica la prohibició de tapar-se el rostre a l’espai públic. El públic no és innocent, i ho ha interpretat ràpidament com a una prohibició tàcita del burka, el nicab i altres indumentàries que impedeixen la identificació de l’individu. Entenc que aquesta volta els juristes municipals han redactat una norma prou confusa per evitar que, com en el passat, el Tribunal Constitucional l’hagi vetada.
Com seria previsible, els mitjans, les xarxes socials i les converses de sobretaula han debatut sobre la qüestió. Abans d’entrar en els arguments, es constata que, no només a Terres de Ponent, sinó que a tot Europa les actituds al voltat de l’islamisme polític i les seves armes tèxtils han girat com a un mitjó, d’una curiositat de festa multicultural, a ser contemplats majoritàriament amb una barreja d’incomoditat, inquietud i creixent hostilitat. Han passat moltes coses a Europa i als nostres barris, i si ja teníem un espectre polític (entre esquerra i dreta) amb tendència a la polarització, qüestions simbòliques com aquestes (amb una nova lògica política de “wokes” contra anti-wokes, independentment d’adscripcions polítiques), han propiciat un clima d’agre i irreconciliable conflicte.
Els arguments contraris són relativament simples: preocupacions per la seguretat pública (no acceptaríem veure circular persones amb passamuntanyes), i el fet elemental que qualsevol persona mínimament normal no pot acceptar que hi hagi persones que es vegin sotmeses a una mena d’apartheid portàtil, perquè efectivament, aquesta mena d’indumentària política amb pretextos religiosos, busca l’aïllament de les dones amb la comunitat, el país, i el seguit de drets i deures que implica la ciutadania, la residència o la simple existència. Més sofisticadament, els crítics amb aquesta indumentària, recuperen la idea d’”universalisme” normatiu on no hi caben excepcions, i encara menys amb una part de la població –les dones– que han patit una discriminació històrica. Això vol dir que qualsevol persona té uns drets bàsics i inalienables (a la vida, a la dignitat, al respecte, a la igualtat davant la llei, a la llibertat personal) que no admet distincions. Per la seva banda, els defensors del burka i el nicab addueixen aspectes com l’”excepcionalitat” de les diferències culturals (hi pot haver col·lectius que es regeixen per normes diferents, com passava durant l’era premoderna o, curiosament, la colonització europea del segle XIX), o de caràcter pràctic “si no poden anar vestides així, no sortiran” (vol dir que algú els impedirà la lliure circulació, i per tant, algú altre estarà cometent el delicte de retenció il·legal). Altres raons adduïdes són de caràcter més emocional i, alhora, irracional “són els seus costums i s’han de respectar”, acompanyats d’un atac com a la millor defensa: “i qui no pensa com jo és un racista, sexista, xenòfob i feixista”, amb l’habitual imposició d’etiquetes a aquelles persones que verbalitzen el seu desacord amb les seves creences particulars.
Aturem-nos un moment amb aquesta família d’argumentacions… diríem emocionals o d’excepció cultural. Assistir a una discussió amb aquesta mena de persones (normalment dones occidentals, estudis universitaris, identificades com a progressistes, atees i d’esquerres) sol tenir un component entre lúdic i inquietant. Lúdic perquè els raonaments són kafkianament alambinats, i inquietants perquè recorden l’aroma a resclosit del fanatisme religiós. Perles com “qui som nosaltres per dir com s’han de vestir si tu no ets una dona musulmana” (quan hi ha un munt d’intel·lectuals musulmanes que l’han combatut i, per aquest fet, han estat també expulsades de la discussió pública)”, són habituals, com també són habituals la participació d’algunes persones que clarament estan patrocinades per les petromonarquies del Golf amb una agenda política clara i que aposten per l’aïllament comunitari i l’entrisme polític a Europa. En qualsevol cas, hem arribat a un punt en què tenir una discussió raonable sobre qüestions com aquestes resulta una veritable utopia.
Com és possible, això? Hi ha un concepte formulat pel filòsof anglès Roger Scruton que es diu “oikofòbia” i que podria definir-se com a “rebuig o menyspreu vers la pròpia cultura, nació o tradició paral·lel a una creixent fascinació i atracció acrítica vers les cultures estrangeres. Seria així com l’antítesi de la xenofòbia. Com la majoria d’afectes / odis, aquesta és una actitud amb un component irracional. Ara bé, sobre aquest concepte, cisellat a l’inici del segle, el pensador suec nord-americà Benedict Beckeld ha aprofundit en el concepte a partir de llibres com Western Self-Contempt: Oikofobia in the Decline of Civilizafions (2022) que associa el wokisme com a fa forma més extrema d’oikofòbia. Beckeld entén que aquest no és un fenomen nou, sinó que ja el detecta durant la Grècia antiga, amb diversos exemples d’escriptors clàssics que, enfront d’una mena de fatiga intel·lectual per la pròpia civilització, normalment a causa d’haver arribat al seu punt més alt de seguretat i sofisticació, s’acaba idealitzant l’estranger, sovint de forma extrema, a partir d’un coneixement superficial i instintiu, i normalment en èpoques d’incertesa i declivi civilitzacional. Es buscaria així com a una mena d’alternativa al tedi i certa sensació de saturació i es projecta així en l’altre les carències pròpies.
Potser em surto una mica del tema. Tanmateix, un exemple va ser la fascinació pel mite del “bon salvatge” sorgida durant l’època de la Il·lustració, a partir de certes idees naturistes com les de Rousseau, i aquesta idea tan constant com la suposició que l’home neix bo, pur, i com diria la gent del programa “El Búnker”, “de mirada pura i brillant”, i que només la societat, amb el seu conjunt de normes, institucions i l’artificialitat de la civilització el corromp i el fa dolent. Servidor de vostès, que va passar molts anys investigant el món anarquista, també va trobar que aquest mite va ser present en generacions de llibertaris, i que va tenir com a conseqüència un munt d’errors que van acabar condemnant el moviment i desacreditant bona part de les seves actuacions.
Un dels casos més coneguts entre el mite idealitzat i el contrast amb una realitat més prosaica o cruel és la de Margaret Mead. L’antropòloga, a partir de les seves recerques a l’Illa de Samoa durant la dècada de 1920, va afirmar que la sexualitat del poble suposadament primitiu d’aquesta illa del pacífic era, a diferència de la coetània societat occidental, un exemple de llibertat sexual, comportament espontani entre els adolescents illencs, on resultava habitual l’aparellament sense compromís, la permissivitat moral i desacomplexada i l’amor lliure. La realitat, tal com indicaven recerques posteriors, no era precisament així. La moral era estricta i jeràrquica, i la virginitat de les noies era un element fonamental i fins i tot d’un gran valor polític i comunitari. L’adulteri o el sexe prematrimonial implicava mecanismes de repressió, com la vergonya pública o el desterrament, i en casos extrems, també violència. Tanmateix, com passa en aquests casos, i més enllà de les polèmiques posteriors al voltant de l’obra de Mead, el principal problema dels seus llibres era voler encaixar les seves idees preconcebudes –seleccionant casos concrets i descontextualitzats– amb una realitat infinitament més matisada carregada de clarobscurs, cosa que en el fons sí pot considerar-se com a una mena de frau intel·lectual. En tot cas, Mead va utilitzar el cas de Samoa com a eina de protesta davant una sexualitat reprimida, especialment en l’adolescència, perquè efectivament buscava una major laxitud en els costums sexuals d’occident. I en això, certament va tenir èxit. El seu llibre Coming of Age in Samoa (1928) va servir com a munició intel·lectual per alleujar les rigideses de costums sexuals a occident, i va reeditar-se infinitud de vegades durant la dècada de 1960.
Amb tot això, tornem a l’actualitat i l’epidèmia d’oikofòbia que domina bona part dels cercles acadèmics i intel·lectuals d’occident. Amb una orientació contrària (avui, paradoxalment, aquests grups defensen la restricció de drets sexuals a determinats col·lectius religiosos fins a un punt que el sentit comú ens dicta com a reaccionaris), el wokisme persegueix el desmantellament d’occident com a concepte. No només respecte als seus aspectes més obscurs (n’hi ha molts, com ara la comercialització de les relacions interpersonals, l’expansió de les desigualtats, la hipocresia social…), sinó, també, en aquells aspectes més liberals (la llibertat personal, la independència individual, la igualtat de drets i obligacions…). En l’actualitat, bona part dels activistes que defensen diverses fórmules d’indumentària clarament discriminatòria, i de les restriccions personals que serien inacceptables per a qualsevol dona occidental, parlen de decolonialisme, quan en el fons acaben tenint una mentalitat clarament colonial: hi ha col·lectius, que segons la seva procedència, cultura o religió tenen menys drets que altres, o es poden regir per normes diferents a de les societats liberals. Per descomptat, qui no comparteix els seus axiomes és feixista, racista, xenòfob o qualsevol altre apel·latiu. El patró, arreu del món occidental, és similar. Una part de l’esquerra, abduïda pel marxisme de l’Escola de Frankfurt, adobat del postmodernisme francès, ha colonitzat bona part del món acadèmic, el món de l’activisme polític, i al més pur estil de la Revolució Cultural Maoista, miren de destruir completament l’edifici de la civilització occidental. No són molts, encara que estan ben organitzats, i en el seu fanatisme, tenen una gran capacitat d’intimidació, com hem vist en la seva dèria per la cancel·lació o l’escarni públic dels seus oponents. El problema és que la majoria de la gent (i als estudis demoscòpics em remeto) contempla és que les seves idees estan passant de la categoria de minoritàries a la condició de forassenyades. Ara bé, poca broma! Els bolxevics eren pocs i impopulars, i tanmateix van acabar imposant-se a partir de la seva determinació i dels dubtes i tolerància contemporitzadora de la majoria.
