Va ser fa un parell d’anys, quan uns professors de secundària em van proposar de fer una xerrada al seu institut sobre la història del sindicalisme. Ja tenia referències del lloc. Un centre problemàtic conformat per alumnes que vivien en un extens territori constituït per un entramat desconnectat d’urbanitzacions d’inicialment segones residències, que per l’encariment de l’habitatge, n’havien esdevingut primeres. L’univers de les urbanitzacions, a Catalunya, constitueix fins a cert punt, un dels espais privilegiats proclius a la literatura negra, al true crime o a les històries de terror o al nihilisme. Indrets allunyats de la civilització, solitaris, envoltats d’un inquietant silenci, i caracteritzats sobretot per una desestructuració urbana, social, existencial. De manera que tindria un públic difícil.
I així va ser. No pas perquè aquella vintena llarga d’adolescents de tercer d’ESO fossin especialment agressius o antipàtics. Més enllà dels evidents problemes d’atenció, hi percebia quelcom de més profund, de més insistiu. En la segona part de la xerrada hi va intervenir una col·lega que va abordar qüestions relatives al sindicalisme actual, i així vaig tenir l’oportunitat de fer una observació més detallada, d’examinar el seu llenguatge gestual, les interaccions, les converses entre ells i elles (per cert, amb una interacció entre gèneres pràcticament nul·la, com si hi hagués una guerra de sexes soterrada). Em va cridar molt l’atenció el poc respecte que mostraven pels seus companys. Insults i desqualificacions banalitzats en el sentit que no responien a un moment de crispació concret, sinó a una fórmula habitual de relació, com si el menyspreu per l’altre fos la cosa més normal del món. Ja acabada l’activitat, i en un plànol més informal, vaig adreçar-me a aquest grup. I em vaig queixar d’aquesta familiaritat amb el tracte denigrant i irrespectuós envers els seus mateixos companys. Amb un punt de l’arrogància que pot exhibir un historiador de mitjana edat i llarga experiència en el món educatiu, els vaig interpel·lar si no tenien amics. Els vaig explicar que poques coses més saludables, fascinants i pràctiques hi havia com l’amistat, d’evocar alguns apunts biogràfics sobre les meves relacions amb antics companys de classe (alguns queien millors que altres, tanmateix, el principi del suport mutu implicava contenció en les formes i el respecte com a fonament per a la cooperació) i els vaig fer evident que la joia de l’amistat solia ser un espai fonamentat en la lleialtat, persones amb qui créixer i evolucionar plegats i poder compartir confidències en converses profundes i experiències compartides.
Suposo que tot alumne adolescent està massa avesat a rebre uns sermons de nul efecte en el seu capteniment instantani i posterior. Tanmateix, amb la sinceritat dels quinze anys, i sense un bri d’insolència, sinó amb la confessió innocent d’ignorància, un d’ells em va preguntar: què és la lleialtat? Què són les confidències?
Potser exposo un cas un punt extrem. L’estructura del poble –urbanitzacions desconnectades sense pràcticament vida comunitària– propiciava que, fora d’una institució educativa que la majoria percebien com a espai hostil, no se solien relacionar amb iguals. Per tant, a diferència de les meves experiències particulars i les de bona part de la meva generació, no van tenir l’oportunitat de relacionar-se amb semblants seus en espais més espontanis i informals, allunyats de les regulacions més o menys estrictes d’un institut que, per molts esforços que facin els pedagogs, no deixa de ser un espai artificial i depriment, sotmès a un ecosistema aspre i difícil. I en aquelles circumstàncies, és difícil esperar valors com els de lleialtat (a qui?, si no formes part d’un grup?) o l’experiència de les confidències, probablement derivades cap a un espai virtual com són les xarxes socials o les pantalles, on qualsevol estirabot sol tenir conseqüències més lleus que la d’una disputa amb algú a qui tractes cada dia. Tanmateix, a partir d’aquest cas potser exagerat, servidor de vostès, que ha exercit de novel·lista, i per tant, se’m pressuposa certa capacitat d’observació i amb certa tendència a parar l’orella a les converses alienes, detecto una generació crescuda amb certa anòmia social, sense els aprenentatges informals que impliquen mantenir relacions de companyonia i de proximitat humana. Insultar-se constantment (encara que sense necessàriament voluntat de ferir), gesticular grollerament, no mirar-se a la cara, no entrar en dinàmiques de conversa sostinguda i no tenir molt clar que el respecte mutu és el que genera un clima prou habitable per aprofundir en les relacions humanes, és més habitual del que pensaríem. Que tot plegat podria interpretar-se per certs dèficits socials i comunicatius no adquirits en temps i forma.
En aquesta era de pànics morals permanents, una de les angoixes dels nostres dies té a veure amb aquesta mena de gran crisi relacional. A la gent li costa fer amics, trobar parella, formar famílies i mantenir-les, formar part d’una comunitat, forjar certa confiança en un mateix i en la col·lectivitat. No és una sensació subjectiva, sinó constatacions estadístiques. Des de determinats àmbits polítics se’n parla molt de l’enfonsament de la natalitat, dels problemes d’emancipació dels joves, d’una epidèmia creixent de solitud, de les dificultats per constituir famílies. D’aquí vénen les diverses queixes sobre la continuïtat de la nostra civilització i valors. Dels creixents problemes d’assetjament, de les dificultats per generar relacions entre iguals i entre persones de diferents plànols jeràrquics, de la dissolució de nexes socials a la feina o en els veïnatges.
A tall d’exemple, en una recerca ràpida entre la dècada de 1980 i ara, en el passat, a Catalunya, hem passat de 3,4 membres de mitjana per llar a 2,4 actuals. D’un 10% de llars unipersonals al 26% d’ara. Que fa quatre dècades al voltant del 10-15% de matrimonis acabaven en divorci, molt lluny del que avui passa, quan els percentatges oscil·len entre el 45-50% (la dada és encara pitjor perquè les parelles de fet, legalment reconegudes o no, tenen índexs de separació encara més elevats). Encara que sóc de lletres, he de reconèixer que m’agraden les estadístiques, de manera que penso continuar amb més dades, on resulta difícil escatir les causes de les conseqüències: l’edat d’emancipació de la llar familiar ha passat dels 24-26,5 anys a les vigents de 28-30,3 anys, i que això comporta altres efectes com passar d’1,90 fills per dona en edat fèrtil al 1,08 d’aquests moments (entre la població autòctona ja baixa fins al 0,96). Més enllà de les (justificades) queixes dels natalistes, i de les raons de caràcter econòmic, aquestes xifres també marquen canvis de fons.
Repassant aquesta nova realitat, i sobre la formació (en plena reculada) de famílies convencionals, hi ha altres dades molt rellevants. Fa quaranta anys, els cònjuges s’havien conegut en espais d’oci nocturn i festiu (30-35%); en grups d’amics i coneguts (25-30%), en l’entorn educatiu i laboral (20-25%) i, en menor mesura, en espais de convivència i oci organitzat (parròquies, entitats, associacions…) (10-15%). Avui les coses han canviat radicalment. El principal entorn on les parelles es formen són les aplicacions de cites (40-50%). La resta, s’ha reduït de manera molt significativa: entorn laboral i acadèmic (20-25%); grups d’amics i coneguts (15-20%); locals d’oci i lleure (inferior al 10%). Si comparem ambdós períodes, no ens hauria d’estranyar que la inestabilitat afectiva s’hagi multiplicat per tres o per quatre respecte a les generacions anteriors. Els aspirants a constituir una nova llar, no només tenien menys opcions que l’scroll infinit de les plataformes de cites, sinó que disposaven de més i millor contrastada informació sobre la seva potencial parella en espais reals on era molt més difícil crear-se una imatge exagerada de si mateix, fins al punt que avui, a fi d’aconseguir sexe i/o companyia no deixen d’implicar la presentació de currículums exageradament inflats. Per descomptat, alguns (no sense raó) adduiran que en el passat el patriarcat i la sanció moral desincentivaven les separacions, i que avui les llibertats personals impliquen més capacitat de tria, i de realització personal. Tanmateix, i com ens recordava Zygmunt Bauman a Amor Líquid (per a mi, el seu millor llibre), en l’actualitat, l’amor esdevé alhora una competició (on ja no es competeix en un marc limitat de candidats, sinó amb tot el món), en què els afectes esdevenen productes de consum (on, passat l’èxtasi, l’altre passa a ser una nosa), i on, de fet, la mateixa idea de compromís, és contemplada com a un obstacle per a la tan glorificada realització personal. Una realització personal que no deixa d’implicar una potenciació de la pròpia productivitat sotmesa a la lògica productivista, i que acaba indefectiblement amb la solitud. Recordo que als meus alumnes de la universitat els parlava de com la televisió enaltia aquest model de vida, i per il·lustrar-ho, proposava un visionat crític de la sèrie House. Personatges lliurats en cos i ànima a la seva professió (un hospital privat), que alhora eren uns analfabets emocionals, i que al final del dia, tornaven sols a una llar asèptica i depriment, llepant-se sovint les ferides dels seus fracassos sentimentals. Salvant vides i incapaços de salvar-se a ells mateixos.
Perquè, efectivament, la crisi relacional és la filla bastarda de la globalització neoliberal i les seves conseqüències socials. L’amor i la família és un espai més, sens dubte, essencial. Tanmateix, no és que la gent triï voluntàriament aquest estil de vida. És que els canvis dels darrers vint-i-cinc anys ens han dut vers aquesta mena de catàstrofe silenciosa i creixentment solitària. El model de capitalisme que avui patim ha sabotejat de manera eficaç i sistemàtica la pròpia idea de comunitat. Algunes estadístiques per il·lustrar-ho. Segons un estudi de Randstadt, als anys 80 un treballador tipus passava per 2-4 empreses al llarg dels seus 35-40 anys de carrera professional. Avui la mitjana ha passat a 8-12 vegades. I en àmbits com la tecnologia o el màrqueting, el canvi de feina és cada 2 o 3 anys. Per a moltes agències especialitzades en reclutament de treballadors, la permanència llarga en una mateixa empresa és sinònim d’estancament professional, de manca d’ambició. El meu pare, un treballador de la metal·lúrgia, va passar quaranta anys en la mateixa fàbrica. Els seus companys de feina eren quelcom més que companys. Pràcticament podien ser considerat com a una perllongació de la família, units per un cert sentit del deure d’ajut mutu i confiança. Com volem que existeixin nexes de solidaritat amb els actuals índexs de rotació laboral?
Un altre àmbit comunitari completament desmantellat és el de l’arrelament al barri. Segons el Centre d’Estudis Demogràfics de Barcelona, les generacions nascudes a les dècades de 1950 i 1960 tenien una mitjana de canvis residencials d’entre 1,2 i 2,3 vegades. El 60% només 1 al llarg de la seva vida. Només un 15%, 3 o més vegades. Pel que fa a les generacions nascudes el 1980-1990, la mitjana de canvi de residència oscil·la entre 4,3 i 6,8 vegades fins als 45 anys. Menys del 10% es manté al seu primer habitatge. Més del 50% ha canviat 2 o més vegades en els darrers 5 anys. Segons l’Observatori Metropolità de Barcelona, la mitjana de permanència a un pis de lloguer sol durar entre els 3,5 als 5 anys. Com es pretén construir una comunitat local amb aquesta inestabilitat residencial?
La crisi relacional no és fruit de l’atzar, ni de la suposada incompetència social de les joves generacions. És un sabotatge planificat! I això constitueix un desastre sense pal·liatius, que genera una societat fràgil i vulnerable, esclafada per una lògica econòmica brutal i tòxica. La ideologia de la “realització personal” és només la justificació filosòfica per possibilitar la resignació, la naturalització de la tristesa. En circumstàncies com les actuals, no hi ha possibilitat de vincles personals duradors. Ni d’una societat mínimament sana i funcional. Les ideologies (natalistes o individualistes; dretes o esquerres) no haurien de fixar-se en les conseqüències, sinó en les causes. I la causa és que tenim un sistema clarament corcat. Tota solució passa per centrar-nos en la perversió d’un sistema que sacrifica les persones per maximitzar els guanys, no pas en els efectes.
