Ha estat notícia molt comentada aquest estiu. Jason Arday, un jove professor de sociologia de l’educació de Cambridge, va ser trobar mort a casa seva a mitjans d’agost. Tot apunta a un suïcidi. Arday va ser considerat el primer afrobritànic –els seus pares eren immigrants ghanesos– i un dels més joves a esdevenir catedràtic –als 37 anys– de la prestigiosa i selectiva universitat. Tanmateix, la seva selecció, que probablement mirava de projectar una imatge més inclusiva de la institució, va resultar polèmica. Sembla que el comitè de selecció no va revisar el seu currículum de manera adient, perquè no quadraven bona part dels requisits que l’aspirant al·legava en la seva candidatura. Hi ha evidències sòlides que s’atribuïa mèrits que no consten documentalment, o una tesi doctoral amb sòlids indicis de plagi. Tanmateix, més enllà d’una trajectòria acadèmica limitada, almenys molt per sota quant a publicacions i mèrits a la mitjana d’investigadors de la seva edat, en la seva producció intel·lectual hi havia més accent en la intencionalitat política –la voluntat d’incrementar el nombre d’afrodescendents i altres minories en el món acadèmic britànic– que el rigor de fonaments i conclusions o justificació dels arguments. Tanmateix, en les seves aparicions públiques o en alguns dels seus llibres emergia especialment la ferma necessitat de crear-se un personatge. Explicava que, d’infant, va ser diagnosticat amb autisme, que no va parlar fins als onze anys, que va córrer 30 maratons en 35 dies (i que, entremig, es va fracturar un peu, tot i que va seguir corrent) que va patir i superar miraculosament, un càncer de cervell, que, com a voluntari, havia instal·lat pous d’aigua a l’Àfrica i a Amèrica del sud, i molts altres episodis biogràfics on clarament buscava una projecció pública, una imatge heroica, un producte mediàtic amb vocació de reconeixement. A l’hora de la veritat, molts dels seus mèrits no es van poder comprovar, molts testimonis contradiuen les seves afirmacions, alguns dels llibres que afirmava haver estat escrits no havien estat publicats, no es troben, o van ser redactats amb l’ajut de professionals de l’edició, la seva producció de papers és escassa i repetitiva, no consta cap aportació acadèmica rellevant que justifiqués el seu ascens fulgurant i algunes de les seves estades a universitats no consten documentalment o resulten imprecises.
En qualsevol cas, tantes coses en tan poc temps resultaven poc creïbles i convincents. El problema és que, quan les sospites van traduir-se en investigacions periodístiques, aquestes van ser sabotejades contundentment. El periodista Jack Grove, del Times Higher Education –el mitjà que va destapar-ho tot– va enviar algunes preguntes per correu electrònic a Arday i algunes de les institucions on el catedràtic havia afirmat treballar, i es va trobar amb una investigació policial de Scotland Yard, sospitós d’assetjament. Molts dels qui tenien sospites o evidències de les incoherències de la trajectòria d’Arday callaven per por a ser acusats de racisme. Tanmateix, al final, l’escàndol esclatà. Quan les evidències van anar fent-se públiques, el catedràtic Arday va dimitir del seu càrrec, i al cap de pocs dies, va aparèixer mort a casa seva, a Londres, deixant dona i dos fills.
No conec els detalls del cas. No he llegit cap escrit d’Arday, i, en un àmbit que no conec massa, seria incapaç de saber fins a quin punt les acusacions de plagi són certes o exagerades, la rellevància de les seves aportacions intel·lectuals o la qualitat de les seves classes. Desconeixia completament el personatge, que sí era una mena d’incipient celebritat al Regne Unit. Per tant, no puc opinar sobre la persona i les circumstàncies. Sí sé, i puc imaginar, com el cas ha generat una tempesta que també ha arribat aquí. Perquè, en el fons, i en escàndols d’aquesta mena, el de menys és la persona (que sol ser tractada amb desmesurada crueltat) com el rerefons de la qüestió. I la qüestió és la lluita despietada, no només en l’espai acadèmic, sinó en tot l’espectre social, al voltant d’allò que els anglosaxons anomenen el DEI (Diversity, Equality, Inclusion), és a dir, de les polítiques inclusives que busquen la compensació a les minories no blanques de la seva discriminació històrica. Això, que és un fet indiscutible, es complica quan arriba l’hora de redactar la lletra petita i pren forma en mesures concretes. I això s’ha traduït principalment en la mesura, instaurada a partir la presidència de Lyndon B. Johnson (1963-1969), de la “discriminació positiva”. Aquesta es fonamenta a privilegiar l’accés a càrrecs de direcció, entrada a institucions elitistes, espais de visibilitat social a aquells col·lectius històricament discriminats: dones, minories ètniques, minories sexuals, i altres col·lectius que s’han anat ampliant en les darreres dècades –i que en base als beneficis, ha propiciat una mena d’”indústria de l’autoidentificació com a minoria–. La intenció era moralment lloable: combatre les desigualtats històriques i generalitzar les oportunitats a tots els col·lectius a fi de bastir una societat més justa i igualitària, principis que sempre he compartit. Tanmateix, la seva aplicació pràctica i tota la lletra petita que l’ha acompanyat sembla que no ha funcionat, i que ha provocat greus contradiccions en els principis d’igualtat, mèrit i capacitat. En primer lloc, ha acabat discriminant altres candidats objectivament més idonis. En segon lloc, sis dècades després, les diferències socials i la marginació de les minories no només no s’ha reduït, sinó que, en termes generals, s’ha incrementat (amb l’excepció de les dones). En tercer lloc, i especialment en els darrers anys, s’ha generat una mena d’indústria del victimisme i del ressentiment que, més aviat, ha desnaturalitzat l’esperit igualitarista de la dècada de 1960 i ha desfermat una polarització creixent en les societats occidentals i ha dinamitat la convivència des d’un esperit del greuge perpetu. Això només passa a Occident. En la resta del món, no gaire, perquè res hi ha tan universal com el racisme, el masclisme o l’homofòbia.
En el fons, el cas Arday ha suposat una mena de batalla del Somme entremig d’una llarga, inacabable i bruta guerra cultural. Servidor de vostès, que sí estaria imbuït de l’esperit antisegregacionista de Johnson o Martin Luther King considera que, per accedir a una càtedra a Cambridge, o a qualsevol espai de mèrit, caldria imitar la tria a cegues com la que fan en la selecció de músics per entrar en una orquestra on l’intèrpret toca una peça difícil del seu instrument al darrere una cortina, perquè el jurat en valori l’execució, no pas la persona. O currículums sense fotografia ni dades personals que puguin servir potencialment com a elements de discriminació. O exàmens orals o amb lletra manuscrita on els examinadors no coneguin ni la identitat ni les característiques personals de l’aspirant. Ningú no qüestiona (de moment) que per accedir a la prova de 100 metres llisos per competir als Jocs Olímpics compti la marca personal de la temporada, i no quant has hagut de patir a la teva vida.
El problema de tot plegat, i Arday ha estat una víctima d’aquest sistema, ja va ser formulada, fa sis dècades, pel pensador situacionista francès Guy Débord, el qual, el 1967 va publicar el seu llibre La societat de l’espectacle. Débord considerava que la societat contemporània, derivada dels canvis propiciats per la societat del consum i el materialisme, havia portat a les societats occidentals a què les experiències havien esdevingut una simple representació. I que els canvis socials havien empès a abandonar el “ser”, abandonar-lo pel “tenir”, i que culminava en “semblar”. En altres paraules, que l’aparença era més forta que la realitat, i que la imatge projectada era més potent que el fet. Que les mercaderies havien colonitzat la vida social, i que l’espectacle suplanta l’activitat genuïna. Arday havia llegit a la perfecció aquests principis, i probablement els havia interioritzat a un nivell on, com passa en una era de xarxes socials (que suplanten a les relacions presencials), ja resultava pràcticament impossible distingir entre la realitat i les ficcions que necessitem per competir en una societat fonamentada en l’espectacle. O, encara més, la necessitat de convertir la pròpia vida en un espectacle a fi de competir en una societat fonamentada en percepcions i projeccions.
Si això resulta el substrat ideològic, la reconversió del seixantisme en neoliberalisme, on com ens explica Christian Laval, l’individu és forçat a convertir-se en un “empresari de si mateix” en una època de competitivitat despietada, el drama està servit. Arday va fer, sense calibrar els límits, allò que s’exigeix en el món acadèmic, empresarial, de les relacions personals, fins i tot en el món de Tínder. Crear-se un personatge per poder competir, per captar l’atenció, per distingir-se de la resta, per potenciar el teatre de l’emocionalitat al més pur estil “telerealitat” (disculpin l’oxímoron). I Cambridge, que també ha de competir en una era de rànquings absurds, i també en un món on l’aparença de correcció política, d’aplicació del credo DEI, d’aparentar ser inclusiu (en un món d’una crueltat neoliberal de polarització de riquesa i coneixement) va resultar el còmplice necessari. Cambridge, com qualsevol altra universitat, institució acadèmica, grup de recerca han deixat de ser espais de reflexió, de coneixement, d’estímul intel·lectual per esdevenir una “marca”, que requereix de resultats, i sobretot, d’aparences per poder-se distingir d’una agressiva competència. Arday, en el fons, va seguir fil per randa totes aquestes normes no escrites. El problema és que el personatge se li va escapar de les mans. Arday ha estat víctima del victimisme.
