L’any passat es publicava Kaputt: la fi del miracle alemany, del periodista econòmic Wolfram Münchau. És un assaig interessant, amb els virtuts i defectes de qualsevol obra de vocació més comercial que acadèmica, potser un punt repetitiu i amb la superficialitat que sovint caracteritza als articulistes obligats pels editors a omplir unes dues-centes i escaig planes. Tanmateix, aquí el que importa és que fa un diagnòstic prou encertat –ja assenyalat per alguns acadèmics que, en contradir l’ortodòxia neoliberal, no sempre disposen de prou mitjans per fer arribar el seu missatge– i dissecciona la major part de problemes estructurals amb què es troba el motor d’Europa. Un motor d’Europa literalment sense benzina, immobilitzat per la burocràcia, amb problemes d’actualització del software i amb errors de disseny propiciats per un dels principals defectes dels alemanys: la inflexibilitat mental.

Entre els problemes destacats per Münchau destaca un problema energètic molt greu. El 2014, durant el govern de la sobrevalorada Angela Merkel, es va decidir el desmantellament de l’energia nuclear. Aquesta era una de les reivindicacions històriques del moviment ecologista, que a Alemanya, amb Die Grüne, va ser una mena de bressol polític i epicentre d’una política de desnuclearització. Tanmateix, allò que semblava una bona idea –hi pesaven els diversos accidents que s’havien produït a Txernòbyl o Fukushima–, i amb cert unanimisme social sobre la necessitat de la neutralitat de les emissions per combatre el canvi climàtic, les circumstàncies i conseqüències no eren ben bé com s’esperaven. No hi havia res per reemplaçar el 30% de l’electricitat que representava la nuclear. Els verds, aquesta formació política sorgida durant el maig del 68 la inofensivitat política de la qual la va permetre integrar-se fàcilment en el sistema, sospirava per assolir un món utòpic, neutre en emissions, energia neta, esplendor ambiental i felicitat generalitzada amb una política de fronteres obertes per a tots els damnats de la terra. Ah!, aquest idealisme alemany tan indocumentat… La dura i la crua realitat és que mentre es desendollaven (i desmantellaven) les nuclears, va caldre tornar a engegar les centrals de carbó –les més contaminats en termes absoluts i relatius– i comprar gas barat als russos. I tot això calia fer-ho si no volien acabar com els cubans: apagades generals i paràlisi econòmica completa. Tanmateix, la mala sort històrica que persegueix als alemanys –o les conseqüències de la seva llegendària arrogància– no van comptar amb una guerra europea a l’est que els va obligar a tallar l’aixeta del gas rus (o a veure com els serveis secrets presumptament nord-americans o noruecs, que també tenen un munt de gas, feien saltar pels aires els seus gasoductes). En qualsevol cas, les conseqüències van ser terribles. En el mercat majorista, l’electricitat es va arribar a encarir un 1.000%; en el domèstic, els alemanys van veure incrementar la factura de l’electricitat sobre un 41% en molt poc temps. A les llars de quatre membres, la factura va passar d’una mitjana de 116 € mensuals a 168 €. A les indústries, on la despesa energètica pot arribar a ser superior a les nòmines dels treballadors, l’increment va arribar a ser d’un 64% en molt poc temps. Moltes empreses van haver de plegar. La majoria van perdre molta competitivitat. I encara gràcies, tenint en compte que el consum no va baixar i que va caldre recórrer al brut carbó o al gas liquat dels Estats Units.

En qualsevol cas, allò de tancar les nuclears va ser una mala idea. No pas perquè aquesta fos raonable, sinó perquè va acabar tenint conseqüències dramàtiques per al motor d’Europa, que amb menor competitivitat, acompanyat d’un proverbial dogmatisme en les seves polítiques d’austeritat fiscal i de despesa, va acabar deteriorant els serveis bàsics. Alemanya no és el que era. Ha perdut eficàcia econòmica, els trens arriben tard, les infraestructures fan figa, existeix un profund malestar social que, acompanyat pel fracàs de les polítiques merkelianesde fronteres obertes ha deixat el país a un pas perquè AfD acabi esdevenint la força política més votada.

Pensava en tot això mentre arribava la notícia de la perllongacióde la vida útil de la central nuclear d’Almaraz. Probablement, hi hagi una decisió similar per a les d’Ascó i Vandellós, a la recta final de la seva vida útil (tret que l’espanyolisme decideixi desconectar-les perquè Catalunya es quedi sense el 55% de la seva electricitat i accelerar aquest procés deliberat de cubanització). Entenc que aquesta ha estat una decisió motivada per l’instint de supervivència de Pedro Sánchez, en un moment en què la seva reserva política vital ja es troba en la zona vermella. Com era d’esperar, l’esquerra de l’espectral espai comunista-podemita–sumarita ha posat el crit en el cel, com a acte de deslleialtat i contrari a l’ecologia. Potser no els falta raó, o almenys, en aquest cas, coherència. El problema és que si un país funcional com Alemanya acaba pagant un preu elevat pels seus errors estratègics, què es pot esperar de la disfuncionalEspanya?

Desconnectar les nuclears a la Península Ibèrica implica haver d’importar més gas, especialment del Magrib, i molt especialment d’Algèria. En moments de tensió geopolítica com els actuals, i independentment de la conjuntura actual, haver de comprar energia a una regió de les més desestabilitzants del món, sembla una pèssima idea, que sembla voler imitar els errors alemanys, sense els recursos dels alemanys. En aquestes circumstàncies, la idea recurrent implicaria l’acceleració de la transició verda. Tanmateix, la dura i la crua realitat, per a Catalunya, és que les renovables representen un 15% en el consum i un 21% en la producció (i la major part, de procedència hidroelèctrica). A banda de la gran oposició al territori dels parcs eòlics i de plaques solars, hi ha problemes d’enginyeria que fan difícil, almenys a curt i mitjà termini, tècnicament i financerament, el reemplaçament de la nuclear i les energies fòssils. Per acabar-ho d’adobar, si del petroli depenem de països d’escassa fiabilitat geopolítica, de les renovables, depenem del monopoli xinès. I les renovables no poden per sí soles substituir les que no ho són sense altres tecnologies complementàries com els camps de bateries per emmagatzemar i distribuir l’electricitat i moltíssims altres problemes que servidor de vostès, de lletres, no acaba tampoc massa d’entendre.

Efectivament, a mi també em genera certa preocupació la tecnologia nuclear. Durant la dècada de 1980 duia orgullosament l’adhesiu “nuclear no gràcies” enganxat a la part del darrere del meu Renault 6 de benzina, conduint per una Catalunya de sis milions d’habitants i un consum elèctric que no arribava a la meitat de l’actual. Recordo, en aquella època, uns debats tècnics i polítics sobre l’energia nuclear molt més madurs i menys histriònics que en l’actualitat. Com tot en aquesta vida, no tot és blanc ni negre, sinó un inestable equilibri d’avantatges i inconvenients.  En qualsevol cas, les millors intencions solen ser l’autopista asfaltada vers l’infern. L’aposta per la descarbonització, lloable en termes morals, és una excepció a un món que, per millorar els estàndards de vida de la gent –i la Xina i l’Índia dels 1.500 milions respectivament en són un exemple– construeix centrals nuclears i crema tot el que té a l’abast perquè dels endolls surti corrent. L’obsessió alemanya (que ha arrossegat a la resta d’europeus) per electrificar la mobilitat, ha destruït la seva indústria automobilística. No poden fabricar cotxes barats de benzina, que és la tecnologia que dominen, per les estrictes regulacions ambientals, i no poden competir tecnològicament amb els cotxes elèctrics xinesos, que després de dècades d’activitat i enginyeria, s’han fet amb el lideratge industrial d’aquest àmbit. Tanmateix, fins i tot els xinesos són una excepció. Japó, Corea,Rússia, Estats Units continuen fabricant automòbils de combustió –són més rendibles i econòmics i presenten certs avantatges competitius–, i fins i tot els xinesos inunden el mercat llatinoamericà amb cotxes de benzina, que s’adapten millor a les característiques del territori.

En qualsevol cas, en tots aquests darrers anys hem comès un seguit d’errors –liderats pels alemanys– que ens han dut a aquesta mena de crisi sistèmica actual, que es tradueix en por, incertesa, ressentiment, i voluntat col·lectiva de desfer un camí que ens porta vers la decadència. Tot plegat per un dogmatisme que sempre resulta ser una forma poc sofisticada d’estupidesa.