La recent lectura del llibre Ja Sóc Aquí, sobre el retorn del president Tarradellas i els primers anys de la Generalitat restaurada m’ha fet recordar el que pràcticament tota la meva generació ha oblidat: la centralitat de la cultura en la supervivència de les nacions, especialment entre aquelles que, tot recordant Fuster, només es tenen a si mateixes. En aquest llibre recent, de l’historiador figuerenc Enric Pujol, Tarradellas, a l’hora de constituir els seus governs d’unitat (1977-1980) considera, juntament amb les carteres d’economia i governació, la de cultura era la més essencial (unificant-la, a més, amb la d’ensenyament). Perquè era la que podia reconstruir una nació minoritzada, humiliada i traumatitzada per la guerra i el franquisme. I perquè, resident a l’exili francès durant prop de quatre dècades, Tarradellas era plenament conscient del poder cohesionador de la cultura en una nació amb tendència a l’enfrontament polític i a la divisió. De Gaulle havia tingut de ministres de cultura a algú com André Malraux. I, enllaçant amb el primer pujolisme, els primers consellers de cultura (Pere Pi-Sunyer, Max Cahner, Joan Guitart, Joaquim Ferrer) eren figures intel·lectuals i prestigioses de primer ordre i van deixar una important empremta en forma d’iniciatives i institucions perdurables i essencials.
La catalana és una de les cultures europees més interessants i sofisticades. Imagino que la nostra condició de país fonamentat en la voluntat de ser (enfront a la voluntat d’anorreament dels nostres veïns i ocupants) que estableix una voluntat resistencialista que implica els traumes, complexos i aquella mena d’experiència que tan bé funcionen com a material literari. Tanmateix, no hi manquen pecats en el nostre peculiar ecosistema cultural. Nació assetjada, sabotejada pels seus adversaris (amb l’hostilitat de l’espanyol i el francès), amb una gran pressió també derivada d’una globalització que imposa l’anglès i una versió reguetonitzada del castellà, ens trobem en unes coordenades preocupants. Més preocupants que quan Tarradellas especulava sobre possibles noms prestigiosos per liderar polítiques culturals. En primer lloc, malgrat els deu milions de parlants, tenim un mercat esquarterat (amb una clara voluntat per destruir els lligams lingüístics, culturals i econòmics dels Països Catalans), i una base de lectors feble, amb escassa tradició de lectura i sovint una lectura de consum que és a la literatura el que representa les cadenes d’hamburgueses a la gastronomia. De fet, entre els cercles literaris seriosos corre la brama que al país hi ha més escriptors que lectors. No es tracta només d’un mercat esquifit. Hi persisteix certa dèria noucentista –amb el suport d’alguns mandarins– que no deixa d’expressar, més que elitisme, tota una panòplia de prejudicis que força a excloure personatges heterodoxos, d’independència personal, procedència sociològica o opcions polítiques determinades. Hem comès el pecat de marginar durant dècades a dos grans poetes nacionals: Joan Salvat Papasseit o Miquel Martí i Pol. A tot això s’afegeix un centralisme barceloní (que tendeix a ignorar que la literatura més interessant es produeix a fora de la capital), i un capelletisme endogàmic escassament estructurat, creixentment substituït per aquells que disposen d’accés al privilegiat espai dels mitjans públics, on es pretén fer passar per literatura productes de consum, sovint escrits o cuinats per negres literaris (paradoxalment alguns dels quals, sí són bons escriptors en l’anonimat).
Si aquests eren els pecats originals, els nous han fet apujar uns quants graus la temerària estupidesa que caracteritza una cultura creixentment banalitzada. La desconfiguració del catalanisme de les darreres dècades, i la seva mutació vers fórmules un punt ridícules i nihilistes de postnacionalisme, i encara pitjor, d’un postmodernisme desnacionalitzador o d’un progressisme neoliberal (espanyolitzant, com no pot ser d’altra manera) que empeny, més que a la literatura del jo, a l’onanisme de l’ego o la fascinació pel lolailisme en totes les seves variants, tenim la tempesta perfecta. I és així com es promocionen llibres de nul interès ni transcendència, sense conflicte (o servit en conserva enllaunada i precuinada), en una llengua pèssima, amb temàtiques pretensiosament transcendents, i a la pràctica d’una inofensivitat moral (ho sento, em cal el terme “woke” per afinar la definició) que avorreix fins les pedres… malgrat que solen acaparar les llistes dels més venuts (amb doble sentit). Hi ha autors excel·lents i de gran interès, el problema és que tenen canals cada vegada més estrets i restringits per arribar al públic. Que hi hagi hagut una escabetxina entre les bones editorials d’abans (adquirides per segells sovint controlats des de Madrid) o s’hagi produït una massacre entre els suplements literaris de la premsa acaben de definir un paisatge, en termes de T. S. Elliot, de Terra Erma.
Hi ha altres factors que empitjoren encara més la cosa: el desmantellament de la immersió lingüística, el creixent reclutament de mestres sense hàbits de lectura ni compromís cultural (i la facilitat en què el catalanoparlant sigui objecte de bullyng patit en el silenci i la passivitat de les autoritats educatives); la renúncia dels mitjans de la corporació audiovisual a la qualitat, i fins i tot al català (només cal mirar TV3 per contemplar les fel·lacions periodístiques a Bad Bunny o a una Rosalía més pendent de Miami que de de Sant Esteve Sesrovires);o a la producció de pel·lícules en qualsevol llengua menys la pròpia del país. I això per no explicitar l’aberració de considerar cultura catalana qualsevol escriptor random que escriu en castellà (Antoni Martí Monterde té un fabulós llibre sobre Buenos Aires, escrit a la mítica capital, i a ningú no se li acudeix considerar-lo com a estrella de la literatura argentina). O tampoc es considera literatura catalana a tot un Orwell que ens dedicà un Homenatge a Catalunya. Només reserven aquesta categoria als escriptors espanyols que escriuen en castellà, i que només obtenen ressò si escupen públicament a Pompeu Fabra (o ens titlla de nazis burgesos). En qualsevol cas, des que Quim Monzó va protagonitzar un intel·ligent discurs a la Fira de Frankfurt quan, el 2008, Catalunya va ser la literatura convidada a la seva Fira del Llibre, la davallada ha estat acrobàtica.
Enfront de tot això, les úniques persones que, des de les institucions han intentat revertir alguna cosa han estat les conselleres Maria Àngels Vilallonga (amb un govern suposadament independentista que la tenia amordassada, lligada de peus i mans a la seu del Palau Marc) o una Laura Borràs que ha hagut de pagar molt car haver pretès exercir de consellera de cultura catalana, entre una classe política que odia la cultura, i encara més la catalanitat. En qualsevol cas, i només cal restar amatents a les informacions públiques sobre cultura, aquesta dècada es caracteritza per la submissió a l’espectacle, al bandejament de la llengua, a la proscripció de la tradició, a un suposat progressisme que no és que faci política (la cultura sempre n’ha fet), sinó que la polititza en el sentit pejoratiu del terme, que amaga els conflictes profunds i reals derivat de l’existència individual i col·lectiva, i inventa d’altres amb una barreja del pitjor xaronisme, amb l’espectacle i els temes que només interessen el món queer. I no parlo de queer en el sentit sexual, sinó de naturalitzar gent rara i estrafolària exhibint llurs masturbacions mentals. En altres termes, la desregulació neoliberal aplicada a l’art. Per això és que tants artistes sense escrúpols acaparen les escadusseres subvencions per transmetre obres més pendents del mercat que de l’honestedat, i que acaben explicant que tanta mediocritat en castellà arribi a un públic prèviament escolaritzat en un sistema educatiu que vomita damunt les humanitats.
Aquesta profunda crisi cultural ens hauria d’obligar a fer una reflexió seriosa sobre què és i què hauria de ser aquesta part essencial de la nostra existència col·lectiva. Al cap i a la fi, una definició agosarada, encara que clarificadora, hauria d’entendre la cultura com l’ànima del cos nacional. De fet, aquelles obres imprescindibles, allò que en diríem els nostres clàssics, o els nostres poetes nacionals, es caracteritzen no tant per una qualitat intrínseca, sinó per quelcom més profund, per tot allò que ni la millor IA té la capacitat d’imitar. Perquè una cultura és una conversa entre tradició i modernitat, un diàleg entre l’artista i l’ànima individual i col·lectiva d’un poble i un monòleg interior i permanent de la nació amb si mateixa. La resta, tan sols soroll. Un soroll que als Països Catalans d’avui, a la manera d’una DANA, ho inunda tot.
