La crisi de Ceuta ha posat en evidència, no nomes la fragilitat del govern espanyol, sinó el règim, l’Estat i la mateixa idea d’Espanya. Una crisi que ja fa un mes que dura i que tots els indicis apunten a què només pot empitjorar. Podríem parlar de la pèssima gestió del conflicte, que va des del cas omís dels indicis que difícilment passarien desapercebuts als serveis d’intel·ligència, la imprevisió, una política comunicativa erràtica, l’evidència del xoc entre els elements més pragmàtics i els seixantistes irresponsables, fins a la incapacitat de retornar (suposats) menors a les autoritats marroquines. Ningú no en dubta que si un menor alemany aparegués perdut a l’estació de Sants, les autoritats el portarien al consolat perquè fos retornat als serveis socials del seu país, i no restaria en els llimbs jurídics i a la intempèrie física dels carrers.

Es pot aplicar la lògica de la pell grisa, les quatre potes rodones i la trompa per reconèixer un elefant a les característiques de l’operació dissenyada des del nord d’Àfrica per reconèixer un atac híbrid hostil (que pot provenir directament de grups controlats o descontrolats per la monarquia alauita). I en aquest sentit, cal qualificar-lo, des de la perspectiva marroquina com a èxit complet. Ha aconseguit exhibir la impotència d’Espanya, manifestada en la paràlisi política, els enfrontaments interns, la polarització (cada vegada més decantada vers la duresa i bel·ligerància) de l’opinió pública, en la defensa exagerada, per part de les autoritats espanyoles, del regne del Marroc i l’absència de represàlies diplomàtiques (només ha cridat a consultes a l’ambaixadora d’Itàlia). I això, adobat per l’abandó respecte als 84.000 residents de la ciutat de Ceuta, que no només han vist alterada la seva normalitat, sinó que ja temen compartir el destí de l’1,2 milions de pied-noirs (entre els quals molts amb orígens dels Països Catalans) de ser expulsats (o quelcom pitjor) de  la ciutat on reposen moltes generacions d’avantpassats, davant unes perspectives d’esdevenir refugiats empobrits i sense llar. Només per satisfer un perillós imperialisme expansionista d’una de les principals potències nord-africanes.

Sobta veure aquesta completa manca de reacció davant la situació, i això fa que es disparin les especulacions. De les més inversemblants a les més lògiques. Entre les primeres, les declaracions del ministre d’exteriors buscant la causa en els perversos plans geopolítics de Jerusalem o Washington, i apuntant al senyor Elon Musk, que com tot milionari pot ser un manipulador, tanmateix ens permet tenir connexió directa, sense el filtre governamental, del que passa a la ciutat, del que pensen els seus habitants, i fins i tot mostrar els atacs de sinceritat d’alguns dels seus invasors. Tanmateix, servidor de vostès, de formació historiador i alumne d’una època en què a l’institut ens ensenyaven filosofia, es declara ferm partidari de la navalla d’Ockham: la hipòtesi més simple sol ser la més correcta. I és que Espanya, no és que hagi evitat enfrontar-se amb el Marroc per les teories conspiratòries de Pegasus, o la infiltració dins el govern que temen que es facin públics no se sap quins secrets, o per la conspiració judeo-maçònica, sinó perquè, ara per ara, Espanya no té la capacitat ni voluntat d’enfrontar-se amb el Marroc. Perquè ja s’ha pogut veure que el regne alauita, si volgués, podria quedar-se amb Ceuta i Melilla en 48 hores. Sense capacitat de reacció ni resistència, amb l’agilitat i contundència amb què Azerbajan va expulsar 100.000 armenis de les seves llars ancestrals des del silenci i la indiferència més absoluta d’una comunitat internacional concentrada exclusivament en Gaza. I qui sap si la següent peça serien les Canàries. I qui sap si més enllà (no és difícil posar-se en el cap dels islamistes que dirigeixen la política dels països islàmics, només cal llegir els seus textos o parar l’orella a les seves converses).

Espanya no té la capacitat, ni els mitjans, ni la determinació per defensar desenes de milers d’espanyols. Parlo d’”Espanya”, i no de “govern”, perquè és obvi que un tomb polític (cada dia més probable, perquè sospito que Ceuta consumirà la setena vida del gat Sánchez) no canviaria les coses. Els èxtasis patriòtics de rojigualda i ulls desorbitats de PP o Vox no modificaran absolutament res. Dubto que tots aquests que, ebris de patrioterisme extrem arrisquin el coll en un conflicte on, sense jutges que l’emparin ni “primos de Zumosol” que els protegeixin, sortirien ben parats. Com ja vaig explicar en un article de fa unes setmanes (De marxes verdes i futurs negres) l’Estat té una clara inferioritat militar per fer front a una agressió del regne alauita. L’exèrcit espanyol (que actualment, segons la wikipèdia, té uns teòrics 117.000 militars en actiu –entre la meitat i la tercera part que el Marroc) difícilment podrien fer gran cosa en les actuals circumstàncies. És més, en els pocs àmbits on té superioritat tàctica com l’aviació, amb aeronaus provinent d’Estats Units no seria difícil imaginar que el paraigua diplomàtic que els Estats Units concedeix al seu amic marroquí, podria impedir que cap caça pogués ni tan sols enlairar-se (ja va passar durant la marxa verda que el Pentàgon va advertir l’exèrcit que no pensava passar recanvis ni munició al seu parent pobre de Madrid). En resum. Sánchez, que no és estúpid, utilitza la seva prudència com a estratègia per evitar cometre errors fatals, de conseqüències més catastròfiques que incertes, i amb la intenció de guanyar temps. Probablement, la possible invasió o atacs híbrids més durs se’ls haurà de menjar una oposició, molt bona en exhibir patrioterisme banal, i tan incapaç de fer front a l’inevitable: la convicció de les elits marroquines que volen participar del parany de Tucídides.

L’exèrcit espanyol no està dissenyat per fer front a una amenaça exterior, sinó massa acostumada històricament a reprimir civils desarmats. De fet, només cal comparar la brutalitat contra els votants del primer d’octubre respecte a la contenció actual. Tanmateix, més enllà de la capacitat (que pot corregir-se si es disposa de temps, cosa que fa del gest de Sánchez una decisió un punt racional i raonable, del que es tracta és de la manca de voluntat. I això ens remet –sento fer-me pesat amb les meves cites– i amb Marc Bloch i la seva “L’estranya derrota”, on exposa amb cruesa la desfeta de l’exèrcit francès davant la Wehrmatch durant el maig de 1940. Com en llibre d’aquest historiador referent de l’escola dels Annales i màrtir de la Resistència, Espanya està paralitzada per la polarització política, atrapada per una divisió existencial (no haver fet net amb el franquisme, manté una profunda divisió que va més enllà de les opinions polítiques), amb unes institucions disfuncionals, pregons antagonismes socials, unes classes mitjanes i treballadores desmoralitzades pel seu constant empobriment i el més important de tots, incapaç d’administrar de manera satisfactòria la seva estructura plurinacional. El Madrid jacobí persegueix la idea d’una França –avui en caiguda lliure–, mentre la realitat és que continua essent un imperi multinacional, més preocupat d’oprimir i humiliar les minories que de buscar realment un pacte de convivència (o ni que fos de “conllevancia”) a la manera britànica o, durant el segle XIX, dels Habsburg. El Marroc ho sap. Estats Units ho sap. El món ho sap. El punt feble espanyol és Catalunya, que pot entrar de nou en l’agenda geopolítica. I una crisi sistèmica fa inevitable un conflicte profundament existencial, i de conseqüències encara més devastadores que la humiliació a mans d’un país africà emergent, que tanmateix, socialment conté encara elements de Tercer Món, i que d’acord amb les tradicions àrabs, funciona amb mentalitat extractiva i expansiva. I que ens veu com una colla de marietes febles i incapaces de defensar-se.

Certament, la inacció d’aquests dies és comprar temps. El problema és que Espanya s’ha passat segles malbaratant-lo, escopint a les seves oportunitats de canvi, mirant de preservar els interessos de les elits acampades damunt l’Estat i menyspreant els interessos col·lectius. El desastre de 1898, quan agrament va comprovar que, militarment les coses podien anar bé mentre es tractés de lluitar contra guerrillers armats amb matxets mentre exterminava desenes de milers de camperols desarmats, internats en camps de concentració, les coses canviaven quan calia enfrontar-se a un exèrcit modern, ben equipat i motivat, com ho era el cos expedicionari nord-americà i la seva armada. Com va passar amb l’enfonsament del seu imperi a inicis del segle XIX, podria haver intentat reorganitzar-se d’acord amb els paràmetres de la modernitat. Tanmateix, el seu regeneracionisme va esdevenir ràpidament un intent de preservar l’hegemonia castellana i de les elits agrofeudals castellanes. Es va mirar d’homogeneïtzar l’Espanya (feliçment) invertebrada orteguiana, mirant de neutralitzar el dinamisme econòmic i social de les zones costaneres, i ja amb el franquisme, i sobretot la Transició, a fer servir Madrid com el vampir social, econòmic, demogràfic i existencial fins que, combinat amb la desregulació neoliberal i el capitalisme de col·legues, convertir Espanya en un gran zombi, en un desert envoltant el forat negre de la capital. Un nou desastre, que podria succeir enguany, l’any que ve, d’aquí cinc o deu anys, no faria sinó reforçar la deriva destructiva (que és la que duen als seus programes PP, i especialment el partit de l’Estat profund, Vox), fins a culminar l’autodestrucció d’un país incapaç d’acceptar-se com és, i que no se’n sortirà fins que no entengui que es tracta d’una closca buida fonamentada en el ressentiment mutu “patria común e indivisible de todos los españoles”.