L’endemà de la Diada, el titular del diar Ara “Crida a combatre l’extrema dreta”, es pot considerar com a un paradigma de manipulació informativa i de construcció de relat per amagar l’essència d’un esdeveniment. Que TV3 durant les manifestacions de la tarda fes servir una dotzena de vegades aquest sintagma nominal “extrema dreta” mentre només un “independència”, constitueixen un exemple de desinformació d’aquests que tant denuncien darrerament. Qualsevol que assistís a qualsevulla de les manifestacions –servidor va passejar-se per la de Girona– pot adonar-se clarament que, en la línia de les anteriors, la idea fixa i central era trencar políticament amb Espanya, i en les línies secundàries, una crítica poc amable respecte als partits polítics estancats en les seves batalletes, i potser, una mica menys, en l’escassa imaginació dels convocants de les manifestacions, que semblen haver esgotat ja el repertori de les protestes fins al risc de la folklorització. Més enllà de les minories que van decidir esbatussar-se al Fossar de les Moreres, primer; i a l’Arc de Triomf, després, l’espectre d’AC prenia forma, no pas com el pèrfid feixisme (aquesta feina ja l’ha demostrat Espanya amb participants de tot l’espectre polític i social), sinó més aviat com a una mena de fenomen estrany, capaç d’absorbir bona part del ressentiment i la frustració de nou anys d’esterilitat.
No, a les manifestacions, el tema de l’extrema dreta deixava indiferents a la majoria de manifestants. No ho deixaven tant als oradors que van intervenir –imagino– en els parlament. Perquè, efectivament, les declaracions són més per la premsa que per a uns manifestants que, o bé pels dèficits de megafonia, o bé, perquè presten poca atenció entre converses, cantarelles o sobreexcitació, no els arriben. I, evidentment, tant l’Assemblea, com Òmnium, com els partits, tenen tot el dret a defensar-se del que consideren una amenaça, si més no per a mantenir la direcció d’un moviment que, malgrat les dificultats i decepcions, és l’únic amb capacitat de treure al carrer centenars de milers de persones. Ara bé, el risc no és tant dividir un moviment que mai no ha estat unit de manera sincera, sinó que, com mostra actualment la composició de la Generalitat, serveix de crosa parlamentària per a mantenir i aprofundir aquesta tasca constant de desnacionalització que representa el govern del president Illa.
Per què aquest intent de desviar l’atenció de la independència a la teòrica preocupació per l’amenaça de la ultradreta? Notes interessants de la Diada, coherent amb determinats indicis dels mesos anteriors, sembla que hi ha hagut una major mobilització. Sembla que la gent més jove ha tornat a participar. Sembla que hi ha una creixent determinació a defensar una catalanitat on es vol afermar una identitat que, entre la globalització, i els efectes del govern Illa i el borbonisme, miren de deconstruir. Això sembla un nou escenari, més enllà d’unes enquestes on es percep un repunt de l’independentisme. El fracàs espanyol a Ceuta, l’ambient de preguerra civil a Madrid, l’aïllament internacional del govern de Sánchez són elements que cal tenir en compte, i que explicarien un cert rerefons. També ho és, sens dubte, la incompetència a escala industrial de la sucursal del govern espanyol en què Illa ha convertit la Generalitat: trens que no funcionen, escola que s’enfonsa, metges que humilien als pacients catalanoparlants, biblioteques que naufraguen, joves sense cases ni salaris decents, pèrdua del control dels carrers a mans de delinqüents amb katanes o khalashnikovs… i tot plegat amb la voluntat de minimitzar o ocultar els problemes. Això són raons de pes, i no pas els espectres d’una ultradreta que, efectivament, recorre tota Europa, no pas pel seu atractiu polític, sinó per la incapacitat dels partits tradicionals de fer front a problemes greus i existencials. Incapacitat política, incapacitat pràctica, i incapacitat intel·lectual. En qualsevol cas, si hi ha quelcom que caracteritza els indicis positius que s’escolen entre el nou independentisme és un cert canvi d’actitud. Menys derrotista, menys conformista, menys resignat. Ja veurem a què apliquem l’adverbi “més”.
Efectivament, caldria dedicar un moment a allò que anomenen “extrema dreta”, un terme que es tendeix a banalitzar, especialment si el comparem amb el feixisme històric, el moviment neonazi i molts altres espais polítics que s’expressen mitjançant la violència sistèmica o la deshumanització de l’adversari. És aviat per valorar el que representa AC, més enllà de les declaracions dels seus dirigents i caps visibles i un programa a mig fer. Ja fa massa temps que escric que un dels factors que més fan créixer l’expectativa de vot d’una formació precària, pràcticament improvisada, acabada de formar, sense quadres, ni pràcticament estructura, ni aliances, ni mitjans afins, és el seu assetjament permanent, els atacs a la seva líder i la cantarella del “feixisme”. AC va ser un fenomen estrictament local, que va sorgir per la pèssima gestió política dels atemptats del 17 d’agost de 2017, i que oferia un espai polític per a aquells que, sense oferta política, no estan massa d’acord amb la immigració, i encara menys amb creences reaccionàries emparades en discursos religiosos. Res que no passi arreu del continent. Allò que era de sentit comú (evitar l’efecte Streissand) s’ha convertit en política oficial dels partits de l’establishment i dels mitjans oficials i oficiosos. I, a més, ha esdevingut una obsessió malaltissa per alguns grupuscles vinculats a la CUP. Servidor no creu en les casualitats. L’estratègia, completament contraproduent, cal començar a contemplar-la com el fruit d’infiltracions de vés a saber quin servei secret per impossibilitar (o dificultar) que una majoria política independentista pugui resultar operativa. No cal haver llegit l’obra completa de John Lecarré per adonar-nos de com les infiltracions eficaces (no pas la de polis en pràctiques allitant-se amb activistes) són les que recluten gent de dins dels moviments socials per sabotejar internament un moviment tan poderós com és l’independentisme. Aquesta obsessió contra Orriols, per tant, la veig més concebuda des d’alguna oficina del CNI que no pas des de l’espontaneïtat revolucionària (sic!) de l’anticapitalisme nostrat.
Com sempre, la paraula clau: per què? Fàcil. Som en un moment on, si bé l’independentisme no es troba en els seus millors moments, s’obren noves finestres d’oportunitat. N’hi ha de geopolítiques, amb aquests canvis d’aliança sobtats que fa que avui Trump parli de la reunificació d’Irlanda, i demà de l’annexió de Groenlàndia. Més enllà dels estirabots habituals, la realitat és que Espanya s’ha guanyat molts enemics, tal com la crisi de Ceuta ha deixat al descobert. I tothom sap que Catalunya és el seu punt feble. Que Europa estigui completament desacreditada, que la Xina busqui ports atractius, que Rússia busqui desestabilitzar Brussel·les són escenaris ben diferents del 2017. No cal confiar-hi gaire, tanmateix, l’independentisme, si vol ser pres seriosament hauria de jugar aquest joc. D’altra banda hi ha la perspectiva d’unes eleccions espanyoles on l’aliança entre PP i VOX (a qui ningú no li pensa fer cap cordó sanitari) estiguin en disposició d’obtenir una majoria absoluta prou grossa per canviar la constitució i tenir més capacitat de destruir-nos com a nació. Què farem, en aquest cas? Ni un paper a terra? Cap front nacional? Dividir-nos és la millor manera d’impedir la nostra autodefensa.
Post Scriptum.
En aquesta estratègia de desmantellar el moviment independentista a còpia de reproduir els lamentables espectacles del Fossar de les Moreres (tot rememorant la irrellevància de l’independentisme de fa quaranta anys) una de les armes més efectives és el de la repressió intel·lectual preventiva. Qui es desvia de l’unanimisme és indefectiblement acusat de feixista, racista, col·laborador del mal o qualsevol altra cosa. És la “cultura de la cancel·lació” a escala industrial, com si descriure un problema fos justificar objectius i actituds èticament intolerables. Ja veiem al diari Ara i els seus titulars que la veritat sol ser subversiva i sovint inacceptable, sobretot si contradiu els objectius desnacionalitzadors que la sustenten. Tanmateix, el diumenge el catedràtic Josep Maria Vilajosana, en un article a Vilaweb plantejava una idea elemental. A l’hora d’encarar discussions incòmodes com ara immigració (en certa mesura un monotema de la batllessa Orriols) exposava encertadament “la qüestió és com en parlem. Si les democràcies liberals renuncien a fer-ho per por de ser titllades de populistes, uns altres ho faran en el seu lloc. I, aleshores, potser descobrirem massa tard que el millor aliat del populisme no era el debat sobre la immigració, sinó precisament la nostra negativa a tenir-lo”.
