Aquests dies d’estiu estic llegint un dels llibres d’història contemporània de Catalunya més interessants de l’any. Es tracta de Ja sóc aquí, de l’historiador figuerenc i professor de la UAB Enric Pujol Casademont. Com podran endevinar alguns lectors, aquest volum, pertanyent a l’encertada col·lecció “Dies que han fet Catalunya”, dirigida per Agustí Alcoverro i pensada per aplegar episodis històrics transcendents de la nostra història col·lectiva, se centra en el retorn del president Tarradellas el 23 d’octubre de 1977. Evidentment, les prop de tres-centes pàgines del llibre van molt més enllà del que va passar en aquella data, i ofereixen una anàlisi detallada, factual i contextual, de tot allò que va envoltar el retorn de la Generalitat de l’exili. Tanmateix, una de les coses que més m’han cridat l’atenció ha estat que, en el primer govern d’unitat de la institució restaurada, Cultura fos considerada, juntament amb Economia i Finances, Governació i Política Territorial, una de les carteres tècniques amb més pes; una de les més rellevants, si tenim en compte l’ambient d’aquella època. Perquè, efectivament, la cultura, lligada a la llengua, a l’ensenyament i a la voluntat de redreçar una nació trinxada per quatre dècades de franquisme, era un dels puntals estratègics de la reconstrucció nacional.
De vegades cal recórrer al passat per tenir més perspectiva del present. I sentir dir a l’actual consellera de Cultura, Sònia Hernández, que cal rebaixar l’exigència del C1 per liderar projectes museístics com el MACBA o la Fundació Joan Miró representa a la perfecció l’evident projecte de desnacionalització i de banalització cultural i lingüística, d’anestèsia prèvia a l’eutanàsia, que presenta el PSC actual. Un PSC, per cert, que no té res a veure amb el ric espai socialista que va contribuir, en el seu moment, a reconstruir les institucions nacionals catalanes, les quals, no ho oblidem, havien estat un dels principals puntals de la lluita antifranquista. Avui, que precisament el món socialista espanyol està essent atacat per terra, mar i aire pel clan del Valle de los Caídos, hauria de tenir molt en compte que l’espanyolització té un component suïcida, fins i tot per als mateixos espanyols que presumeixen de ser d’esquerres. El capteniment del PSC respecte de Catalunya és deslleial. I respecte d’una Espanya on continua manant Franco amb Borbons com a intermediaris, suïcida.
A banda que el C1, si és obtingut mitjançant l’escolarització a Catalunya, pràcticament és regalat —n’hi ha de graduats aquí que no el parlen ni sota tortura—, el plantejament del PSC és un insult. I la incapacitat dels partits independentistes al Parlament de fer quelcom més que queixar-se és una humiliació. L’argument fet servir per la titular d’una conselleria que porta dècades sota mínims i que, en l’actualitat, fa vida vegetativa és que cal atreure talent estranger en un món globalitzat. En realitat, està confessant que el català fa nosa i que el seu partit porta en el seu programa no escrit la seva dilució en un patois i una ferma estratègia de folklorització provincialista. Se’n pot desprendre, també, que a Catalunya no hi ha prou talent, i que els catalanoparlants —que, per cert, acumulen el major percentatge de titulacions universitàries i doctorats, llegeixen més, coneixen més llengües, viatgen, treballen més a l’estranger i hi fan més estades— fan tanta nosa com la seva catalanitat. Resulta ben curiosa aquesta estratègia de devaluació del català quan, sense el dopatge de les subvencions públiques i el suport incondicional dels mitjans, la cultura en espanyol que es fa al nostre país és de tercera divisió, a l’alçada de la sofisticació poètica de Bad Bunny.
En qualsevol cas, ja s’ha vist que, en l’actual partit socialista, l’entrada de gent provinent de Ciutadans o de Societat Civil Catalana —entitats on abundava el típic señorito de províncies que trobava una aberració l’existència del català, o de l’alta burgesia col·laboracionista—, a banda de negacionistes de la unitat de la llengua, ha escopit sobre la memòria de Joan Raventós, Joan Pallach o Pasqual Maragall. Fins i tot José Montilla va procurar sempre parlar en català mentre ostentava la presidència de la Generalitat. I, per molt que ho blanquegin uns mitjans públics que s’acosten perillosament al propagandisme de la República Democràtica Alemanya de l’època Hoenecker, la veritat és que ens trobem davant d’un problema d’un insultant col·laboracionisme postfranquista. Menys català és menys democràcia. Més espanyol és més borbonisme. La situació és prou greu perquè cremi la producció anual de contenidors.
Això del “talent”, adduït com a argument, resulta ben galdós. Que m’expliquin com és que, entre els deu milions de persones que parlen català, entre els ciutadans dels Països Catalans i els estrangers que el parlen millor que molts alts representants socialistes, no és possible trobar gent amb prou currículum i experiència per dirigir cap museu o institut de referència. És més, qualsevol suposat geni de Llatinoamèrica, Àsia, Europa o Àfrica… si no té capacitat de parlar català… on és el seu talent? A veure, que no és tan complicat! Aprendre a parlar català no té la mateixa exigència que fer un doctorat en astrofísica o desxifrar l’escriptura cuneïforme de Mesopotàmia. I pregunta seriosa i mig retòrica… Seria tolerable posar un albanès que només parlés alemany i anglès a dirigir el Reina Sofía? Sobreviuria menys d’una setmana abans que l’Audiència Nacional l’engargolès per algun argument jurídic dels seus. Talent n’hi ha més del que puguem imaginar, a casa nostra. Tant és així que hi ha mig milió de principatins que resideixen a l’estranger, dels quals un 63% té títol universitari. Bàsicament, perquè una fórmula de destrucció nacional és la corrupció, el nepotisme i una brutal manca d’oportunitats, o un excés de precarietat, en tots els àmbits. Buscar algú que presideixi una institució cultural important i que no sàpiga parlar català és, bàsicament, una humiliació, un atac personal, un acte de l’habitual apartheid espanyol contra els catalanoparlants. Abans que qualsevol d’aquestes persones tan cosmopaletes que només són capaces de parlar la llengua de Bad Bunny, millor posar-hi una IA, que, a diferència de tants insignes candidats, no només no faria notar la diferència, sinó que sí que sembla capaç de parlar la llengua del país. Total, en la vegetativa política cultural vigent, tampoc no hi hauria tanta diferència.
