“Alguns escriptors han confós la societat amb el govern de tal manera que no admeten gaire o cap distinció entre tots dos, per bé que no només són diferents, sinó que tenen orígens distints. La societat neix per les nostres necessitats, i el govern per la nostra maldat; la primera promou la nostra felicitat positivament unint els nostres afectes; l’últim, negativament, frenant els nostres vicis. Aquella fomenta la unió, aquest crea distincions. La primera és un mecenes, el segon un carceller. En tots els seus estats, la societat és una benedicció, però el govern, fins i tot en el seu millor estat, no és més que un mal necessari i un d’intolerable en el pitjor”.
Aquest text reprodueix les primeres frases del primer capítol de “Sentit Comú”, l’obra que el pensador Thomas Paine va escriure com a pamflet que va servir per posar lletra a la música de la Revolució Americana. Per cert 1, Paine era un anglès que en veure la tirania de la corona britànica contra els seus conciutadans de les colònies americanes va esdevenir un dels pares individuals de l’independentisme que va donar lloc als Estats Units. Per cert 2, la traducció al català, juntament amb un excel·lent estudi introductori, ha estat feta pel professor Ramon Cotarelo, que en formes i continguts manté interessants paral·lelismes amb Paine.
Tot això m’ha vingut al cap mentre mirava el tractament informatiu que aquests dies s’ha fet al 250è aniversari de la Declaració d’Independència dels Estats Units. Un tractament que, servidor de vostès, que ha fet de professor d’alumnes de ciències de la comunicació, em faria caure la cara de vergonya. Les efemèrides, especialment les rodones com aquest quart de mil·lenni, haurien de servir per fer una reflexió sobre la transcendència d’allò que se celebra –el miracle americà, i la trajectòria d’una de les nacions més exitoses de la contemporaneïtat amb les seves llums i les seves ombres–. Tanmateix, malauradament, l’ocasió ha servit de manera gairebé exclusiva per carregar contra el president Trump. I no és que no hagi fet coses criticables, o que l’actual inquilí de la Casa Blanca tingui un concepte excessiu de si mateix, o que les seves manifestacions i contramanifestacions no propiciïn un cert sentiment d’inestabilitat internacional i incerteses sobre el futur, sinó que, tornant a Paine, cal distingir clarament entre societat i govern, una benedicció (potser) o un mal necessari o intolerable.
Què se’n podria treure de l’efemèride, almenys des de la nostra perspectiva? Sóc d’aquests historiadors que, havent llegit Pierre Vilar, Marc Bloch o Josep Termes, que no hauríem d’entendre el nostre camp de coneixement com una mena de fiscalia general, sinó que en base a determinada responsabilitat social, mirar d’entendre i comprendre, i oferir instruments d’anàlisi al públic per treure’n les pròpies conclusions. Per descomptat, els historiadors no ens podem sostreure a les nostres opinions personals o cosmovisions, sovint vinculades a l’experiència personal o prejudicis polítics, tanmateix veure reduïda la nostra disciplina com a una arma de combat i adoctrinament, com sembla que s’ha instal·lat entre bona part dels acadèmics, fa una mica de vergonya. Quan miro la història dels Estats Units veig una revolució que busca acabar amb el feudalisme i l’absolutisme monàrquic i tracta de construir una societat virtuosa fonamentada en els valors de les versions protestants del cristianisme (amb un èxit limitat). No sóc pas tan optimista com Paine a l’hora de valorar les virtuts de la societat, tanmateix, poder crear una nació creada per contingents d’europeus amb la voluntat de fer un reset del vell continent i poder començar de nou, i que d’això en surti una superpotència fonamentada tant en ideals com fites econòmiques, tecnològiques, industrials i polítiques, mereix, com a mínim, una mirada respectuosa. També és cert que tot plegat comporta una cara menys amable: la destrucció de les societats indígenes, un capitalisme despietat, o una segregació racial, o un excés de conflictes armats derivats d’una voluntat imperial també són elements que cal considerar. Res que no hagi fet imperis com l’espanyol, o en la seva versió més gore, l’otomà. Ara bé, reduir la trajectòria dels Estats Units a un conjunt de categories elaborades des del nostre presentisme per titllar els Estats Units d’una societat racista, imperialista, genocida i altres atribucions negatives, com s’ha generat des de diverses òptiques polítiques decolonials em sembla un insult a la intel·ligència i una manca de respecte a una part d’un occident similar, i alhora diferent, a la que marca una Europa que també presenta al seu haver glòries i misèries.
Hi ha molt d’odi entre bona part de la cultura política espanyola, a dreta i esquerra, contra els Estats Units. Quan tenia vint anys, amb una perspectiva vital i intel·lectual més limitada que ara, jo també vaig participar de la campanya contra l’ingrés d’Espanya a l’OTAN, on era habitual el crit de guerra “OTAN no, bases fuera!” i resultava una litúrgia recurrent trencar els vidres del MacDonald’s de la Rambla –corria la dècada de 1980–. D’una banda, entre la dreta no s’oblidava la humiliació de la guerra de Cuba (on l’exèrcit espanyol va perdre tots els seus vaixells d’una manera ignominiosa), i una esquerra massa manipulada des del Kremlin també era capaç de manipular el discurs. Tanmateix, i des de la perspectiva d’un català de 2026, aquest antiamericanisme té un component estúpid i infantil. A diferència d’Espanya, els americans no ens han bombardejat regularment, ni empresonat ni exiliat els nostres líders polítics, ni ens prohibeixen fer ús de la nostra llengua, ni ens humilien els dies parells i els senars també. A diferència dels Borbons, el president Trump no destrueix la nostra ciutat ni extorqueix als empresaris perquè canviïn de seu, ni ens envia milers de piolins per atonyinar dones grans (per cert, on eren les feministes espanyoles en retransmetre la violència de gènere en directe?). Si volem perjudicar els Estats Units, potser el que caldria seria plagiar la seva declaració d’independència sense pagar-los drets d’autoria. Al cap i a la fi, tot allò que deia Thomas Paine al seu “Sentit Comú” és fàcilment aplicable a la nostra necessitat de deslliurar-nos de la monarquia hispànica.
Com explicava a l’inici, el tractament mediàtic s’ha centrat de manera obsessiva amb Trump, les seves iniciatives i declaracions, una mica amb certa voluntat de desautoritzar la societat nord-americana que el va votar de manera majoritària. Per contra, s’ha mirat de donar visibilitat als nord-americans crítics amb la seva presidència, més o menys coincident amb la doctrina oficial de la Unió Europea, partidària de la desregulació demogràfica, l’agenda 2030, la immigració massiva (o extracció colonial de persones d’Àfrica, Àsia o Amèrica Llatina), o la desregulació dels nexes familiars i afectius (agenda LGTBIQ+).
Centrar el debat sobre les característiques personals i polítiques del president Trump pot resultar fàcil i còmode. El personatge és excessiu, ha comès errors importants en aquesta segona presidència, i no sembla capaç de revertir el declivi social i industrial que va motivar la seva campanya. Ara bé, en el fons, les extravagàncies personals del president són simètriques als excessos estètics d’un progressisme que ha perdut el sentit de la realitat, i fins i tot del ridícul. Al cap i a la fi, en aquests dies de l’orgull gai, amb tota la seva parafernàlia, podria ser comparable amb l’exhibicionisme patriòtic i xaró de bona part dels seus partidaris. El seu fracàs a la guerra de l’Iran ha estat el típic error de càlcul que, d’ençà la segona guerra mundial, arrossega la potència nord-americana. I no n’hi ha prou amb paraules i gestos per revertir un declivi econòmic i social que és el fruit de mig segle de polítiques desreguladores i neoliberals, i de deslocalitzar la producció industrial a l’Àsia a la recerca d’avantatges competitius destinats a engreixar la fortuna d’uns megàrics sense filtres. La pregunta correcta, que pràcticament ningú no es fa és, per què una majoria de nord-americans ha triat a un empresari un punt narcisista la presidència de la, fins ara, principal superpotència? O, expressat d’una altra manera, quines són les causes subjacents que ha empès als Estats Units a una situació com l’actual, carregada de frustracions de present i d’incerteses de futur? Una de les coses que es pot concedir al moviment MAGA és que s’ha fet les preguntes correctes, malgrat ha hagut de carregar amb respostes equivocades.
En qualsevol cas, els nord-americans han fet 250 anys. I la nostra obligació com a país que busca recuperar la seva sobirania, és, des d’una certa enveja, felicitar-los i desitjar-los un quart de mil·lenni més d’èxits. Almenys servidor de vostès, que per circumstàncies personals i professionals ha conegut i tractat molts ciutadans nord-americans, la major part dels quals excel·lents persones, intel·ligents i generosos, així ho farà.
