Ja fa deu anys que els britànics van decidir democràticament abandonar la Unió Europea. I, tanmateix, la sensació de decadència i col·lapse —que, en el fons, és el que va impulsar el vot pel Brexit— no ha fet sinó aprofundir-se. Més enllà de les males xifres econòmiques de creixement o inflació —fenòmens que també afecten la majoria de països que encara hi resten—, allò que va motivar aquest acte rupturista fou la voluntat de recuperar sobirania, de reprendre el control per part de la ciutadania, fins i tot —o sobretot— en una qüestió tan rellevant com la migratòria. Els britànics volien evitar que la caricatura del lampista polonès o de la infermera espanyola continués fent-los competència laboral, i que això comportés la baixada de salaris experimentada des de l’inici del segle. Deu anys després, bona part de la immigració europea ha marxat, mentre que l’asiàtica i l’africana s’han multiplicat. I, més enllà de la qüestió estrictament salarial i laboral —amb bona part dels nous residents amb una participació laboral baixa i una percepció elevada de subsidis públics—, altres elements importants, com l’exhibició constant d’identitats i fenòmens socials i religiosos aliens a la cultura occidental, així com una criminalitat que pot multiplicar proporcionalment la dels autòctons, han portat el país a un punt de tensió amb diversos conats de revolta i cap a un escenari electoral en què les forces nacionalistes alienes al bipartidisme podrien fer-se amb el control del país en poc temps.
Incidents com els de les darreres setmanes, protagonitzats per refugiats, immigrants o membres de segones generacions, han portat el malestar al límit i sovint han acabat amb violència. L’atac a ganivetades, a Belfast, contra un britànic a qui se li va arrencar un ull, o el cas de la setmana passada, en què un individu d’origen africà va llançar un infant de tres anys al fossat dels cocodrils —amb greus mutilacions com a conseqüència— i que, per cert, va ser posat en llibertat per un jutge atenent a les seves facultats mentals disminuïdes —tot i que sembla que ha estat internat en un psiquiàtric—, han destruït completament la confiança en la policia, la justícia, l’Estat i la seva legitimitat per assegurar el benestar i la seguretat de la ciutadania. Per cert, el Regne Unit és el país amb el nombre més elevat de detencions per comentaris a les xarxes socials —12.183 l’any 2023—, per davant de Bielorússia —6.205—, Alemanya —3.500— o la mateixa Xina —1.500—, en allò que es perfila com un clima de censura al país on la llibertat d’expressió havia estat bandera.
Tanmateix, el major escàndol de tots és el de les bandes de violadors que han actuat al Regne Unit durant les darreres dècades amb total impunitat. L’informe presentat la setmana passada a la Cambra dels Comuns pel diputat Rupert Lowe feia una extrapolació estadística i elevava fins a 250.000 les noies —la majoria menors d’edat, blanques i de classe treballadora— víctimes de violacions reiterades, abusos, conversions forçades a l’islam, tracta de blanques —especialment cap als països del Golf Pèrsic—, tortures i humiliacions. Segons explica l’informe, que encara no ha estat fet públic de manera completa i que pot tenir una metodologia discutible —a banda de l’interès polític d’un diputat del grup Restore Britain, escindit de Reform UK—, aquest conjunt de delictes formaria part d’una criminalitat organitzada, amb una presència desproporcionada de paquistanesos i amb una dimensió també religiosa, car, en l’islamisme, la violació de dones blanques és justificada com una forma d’humiliació envers els “infidels” (recollit a les sures 4:24, 23:5-6 o 70:29-30.
És possible que un quart de milió sigui una xifra desproporcionada, encara que continuaria essent un escàndol històric si representés un deu, o fins i tot un u per cent, d’aquesta quantitat. Tanmateix, aquesta mena de casos no agafen ningú desprevingut. El 2025, la baronessa Louise Casey va coordinar una auditoria sobre les xarxes d’abús sexual infantil —grooming gangs— per al govern britànic, en què va detectar la negació de les autoritats britàniques davant la magnitud del problema, la minimització dels testimonis de les víctimes, la banalització del fenomen i la negligència del sistema judicial a l’hora d’investigar-lo, així com la preocupació gairebé exclusiva per ocultar l’origen dels violadors, malgrat uns patrons més que clars.
I el cas és que la cosa ja venia de lluny. A la població de Rotherham es van detectar, ja en les investigacions judicials, es van documentar unes 1.400 víctimes explotades sexualment entre 1997 i 2013. Cal tenir en compte que l’actual primer ministre, Keir Starmer, va ser cap de la fiscalia britànica entre 2008 i 2013, període en què, per cert, es van produir 13.000 avisos de desaparicions de menors. Que actualment la cadira de Starmer estigui en perill no s’explica només per la seva escassa competència com a primer ministre o per les tradicionals conspiracions polítiques dins el Partit Laborista, sinó precisament per la seva inacció passada i present, que posa en risc no només la titularitat del govern, sinó la legitimitat de tot el sistema polític.
És un patró. Fadela Amara ja va denunciar, en el cas de França, el 2002, la situació de les dones a les banlieu franceses on l’islamisme muntava “califats de suburbi”, en què la violació en grup de les noies que no seguien els preceptes dels “tribunals d’honor” esdevenia una eina de càstig i, sobretot, d’advertiment preventiu que condicionava la indumentària o les relacions de les filles de la immigració. La fundadora del moviment “Ni putes ni sumises”, que bàsicament demanava protecció a la República, va obtenir una solidaritat nul·la per part del feminisme oficial, passat amb armes i bagatges al camp d’una multiculturalitat que implica sacrificar els drets humans o els principis de llibertat i igualtat a l’altar de la tolerància amb el fanatisme polític i religiós. Més o menys podem dir el mateix de la indiferència generalitzada de bona part del feminisme d’esquerres quan centenars de dones israelianes van ser violades reiteradament i assassinades en l’atac de Hamàs del 7 d’octubre de 2023.
De fet, tant el cas de Rotherham com molts altres dels descrits tenen com a ingredient comú que la por a ser titllat de racista és superior al coratge de defensar les víctimes o el principi de justícia objectiva. El sistema d’explotació sexual va ser possible per la inacció, el silenci i el temor a ser posat fora de joc per la inquisició de la correcció política. Quan parlem del declivi d’Occident ens referim especialment a això: a la incapacitat de defensar uns principis bàsics —la igualtat davant la llei, la protecció de l’individu davant la pressió grupal, la resistència davant el xantatge moral o emocional, la determinació davant la injustícia.
El més greu de tot és que afers com aquests, i la resistència a acceptar el conflicte, acaben erosionant la legitimitat de l’Estat. Al país de Hobbes, no està de més recordar que els individus cedeixen part de la seva sobirania a canvi de seguretat, protecció i justícia. Si resulta que l’Estat és incapaç de garantir cap d’aquestes condicions per por d’ofendre un col·lectiu d’influència expansiva, o si es permet que un col·lectiu determinat ocupi aquest monopoli de la seguretat i la justícia a partir d’una lògica premoderna com la de les jurisdiccions separades, això és la guerra civil: homo homini lupus est, tal com ens recordava el filòsof polític anglès al seu Leviatan. Una de les reivindicacions fonamentals de formacions islamistes al Regne Unit és la capacitat d’incorporar la xaria com a eina al codi civil —que, per exemple, discrimina les dones en matèria d’herències, divorci o custòdia dels fills— i, de fet, al Regne Unit ja existeixen 85 tribunals islàmics que, si bé no tenen cap valor legal oficial, sí que exerceixen una pressió molt forta sobre els membres de la comunitat musulmana.
Li diuen polarització política, però no ho és. Més aviat se’n pot dir deixadesa política de les institucions, negligència a l’hora de protegir els drets individuals de la ciutadania i de garantir un clima de convivència fonamentat en la llibertat i en una igualtat que implica un cert grau d’homogeneïtat pel que fa als valors i les creences. El fracàs de la multiculturalitat és que ha portat a un xoc de principis irreconciliables: la primacia de creences alienes a l’humanisme i a la doctrina dels drets humans i les llibertats fonamentals, o bé la necessitat de garantir-les. L’Estat ha fracassat –ni ho ha intentat– a l’hora de fer entendre a milions de nouvinguts, que la llibertat individual, la igualtat home-dona, està per damunt de qualsevol consideració teològica o xantatge grupal.
En qualsevol cas, més enllà de disquisicions filosòfiques, la realitat és que l’Estat ha fallat a les víctimes i ha fallat a la societat en el seu conjunt. I ho ha fet pel terror a ser titllat de racista, xenòfob, supremacista o qualsevol altra categoria amb capacitat d’arruïnar carreres polítiques, acadèmiques o intel·lectuals, o d’empènyer algú a l’ostracisme. O, pitjor encara, pel temor que et titllin d’ultradreta, malgrat que això vagi en contra de les conviccions i de la trajectòria personal de cadascú, així com dels actes concrets contra la discriminació dels individus o a favor de la justícia social. Tanmateix, el nivell d’intoxicació, amb la col·laboració indispensable de cert progressisme desconnectat de les seves arrels humanístiques, ens ha portat cap a aquesta conspiració de silenci en què hi ha hagut milers —potser centenars de milers— de persones que han patit davant la indiferència d’un Occident incapaç de defensar allò que el definia.
