En les darreres setmanes hem assistit a un degoteig constant de notícies que tenen la immigració com a element omnipresent, com si fes de baix continu d’una música amb aire de rèquiem. Els incidents a Belfast, on la brutal agressió d’un refugiat sudanès contra un irlandès va desfermar una onada de violència contra àrees de la ciutat amb alta presència d’immigrants, potser només en van ser el detonant. Tant al Regne Unit com a Irlanda, els incidents entre locals i immigrants, especialment d’origen africà, de l’Orient Pròxim o del subcontinent indi, han generat greus tensions, mentre que atacs com el de la capital d’Irlanda del Nord s’han anat repetint amb un patró similar arreu d’Europa, amb apunyalaments o atropellaments massius. En aquests casos, les sospites fonamentades de crims inspirats per fanatisme religiós es barregen amb elements de problemes mentals sobre els quals s’analitza poc, malgrat que poden estar correlacionats amb factors culturals i amb fracassos migratoris previs, o de manera més preocupant, de com alguns governs es treuen de sobre persones problemàtiques, mentre que a les fronteres europees s’és excessivament lax amb els antecedents. Diumenge, per la seva banda, Suïssa va votar en referèndum una iniciativa per limitar la immigració més enllà del llindar dels deu milions, que va perdre per un marge escàs. Finalment, la visita papal a Espanya i a Catalunya va tenir la qüestió migratòria com un dels principals elements discursius, i com una de les causes de la gran polarització política que viuen les societats occidentals. Paral·lelament, els països europeus han reformat la política migratòria incloent-hi la possibilitat de deportacions a països tercers —com ja pretenien fer Itàlia a Albània o el Regne Unit amb Ruanda—, en el que sembla un gir de 180 graus en les polítiques migratòries comunitàries.

El rerefons de tot plegat, ja aplicat des de fa temps per països de tradició socialdemòcrata com Dinamarca o Suècia, és la constatació d’un nivell important de fracàs arran de l’arribada massiva de refugiats al continent, especialment a Alemanya, el 2015. Des del primer moment, aquest fenomen va crear greus problemes d’ordre públic, delinqüència i violència sexual, a banda d’una capacitat més que limitada d’assimilació dels codis de comportament i de respecte a les lleis, usos i costums de la societat d’acollida, especialment entre comunitats com l’afganesa, la siriana o totes aquelles en què l’islam no representa només una creença religiosa, sinó un projecte polític, no precisament tolerant ni pacífic.

En qualsevol cas, la qüestió migratòria, presentada inicialment com una possibilitat de trobar treballadors barats, compensar l’estancament demogràfic, millorar l’economia europea —i mostrar al món una certa superioritat moral des d’una dimensió cínicament caritativa—, ha esdevingut un dels grans tabús polítics, especialment en una societat com la catalana, sotmesa a una minorització planificada secularment, i que ha estat potser la regió que més persones d’arreu del món ha rebut en un moment en què les institucions pròpies, colonitzades pel 155, no disposen ni dels recursos, ni de la solvència tècnica, ni de la voluntat de fa alguns anys. Tanmateix, el mecanisme és el de sempre: qualsevol crítica o reserva intel·lectual davant d’un fenomen com aquest implica l’acusació de racisme i feixisme, sense dret a rèplica, i condemna a l’ostracisme en un espai cultural brutalment endogàmic i controlat per mandarinatges establerts durant la Transició. És cert que la ultradreta s’apunta al carro de la crítica agressiva contra la immigració perquè, com a bona espècie oportunista, aprofita la negligència intel·lectual d’una esquerra que ha decidit abraçar la causa immigratòria de la gran congregació de causes perdudes del camí empedrat de bones intencions. I que, tanmateix, de manera sorprenent —o no tant—, coincideix fil per randa amb els anhels de l’associacionisme empresarial a la recerca de salaris baixos i desregulació laboral. 

La qüestió és: podem parlar sobre immigració? Contestant a la pregunta retòrica, i tot parafrasejant Joan Fuster, “tot debat que no fem nosaltres serà fet en contra nostra”. Bé, de fet, és el que ha passat aquests darrers anys, en què qualsevol intent de diàleg sobre la qüestió anava amarat del “a favor o en contra meva”, i l’emoció i el hooliganisme d’ambdós bàndols s’imposaven a l’argument. De fet, en el que portem de segle, la població catalana ha passat de 6,2 a 8,2 milions de residents, potser el creixement poblacional més sobtat d’Europa. I potser el debat al voltant del fenomen ja no pot ser ben bé igual que el que hauríem d’haver tingut fa vint-i-sis anys, sinó que ens tocaria valorar com ha anat tot plegat. És per això que servidor de vostès considera que caldria una auditoria per avaluar-ne l’impacte. O, simplement, per posar números a sensacions creixents, dades a les emocions, xifres als avantatges o inconvenients. Els darrers que ho han intentat, amb l’Informe Fènix, han fet una aproximació interessant, sobretot de caràcter econòmic, encara que en mancaria una versió més holística.

El problema és: quina mena d’auditoria? Econòmica? Demogràfica? Política? Social? Cultural? Moral? Si ens atenim a l’experiència d’aquestes darreres dècades, la polarització ideològica entre partidaris i detractors hauria de cedir el pas a una altra mena de polarització, certa i més transcendent: la polarització entre cui prodest? i cui nocet?, a qui beneficia i a qui perjudica. Beneficia, sobretot, a qui en treu profit, en forma de salaris baixos, millors guanys empresarials, possibilitat de supervivència de negocis ruïnosos, turistes a la recerca de millors preus, persones que busquen feines precàries sovint des de la il·legalitat, especuladors immobiliaris o migrants que exploten altres migrants. En el fons, no és gaire diferent del que vaig observar quan, amb una beca del Ministerio de Asuntos Exteriores, allà per la dècada de 1990, vaig investigar sobre la immigració espanyola a l’Argentina de principis del segle XX. I a qui perjudica? Podríem fer una llarga llista: treballadors que veuen en els nouvinguts una competència laboral amb salaris i condicions a la baixa, usuaris de serveis públics saturats, veïns que veuen transformats radicalment els seus barris i alterada la seva comunitat, joves que busquen pis o qualsevol altre que no en treu cap benefici directe. Per cert, en la meva recerca de fa trenta anys vaig detectar patrons massa similars entre ambdós processos migratoris, amb un segle de distància. També el fenomen de l’abocament vers l’economia informal, la proximitat amb la delinqüència, l’elevat percentatge de dones dedicades a la prostitució habitual o ocasional, el mateix rebuig per part de la societat d’acollida, la destrucció de famílies, el fracàs de les expectatives com a norma, i el drama i la tragèdia com a baix continu en una música de rèquiem.

Una auditoria demogràfica? La qüestió és que la caiguda de la fertilitat a Occident ve acompanyada de la caiguda de la natalitat als països emissors de migrants, amb l’excepció de l’Àfrica subsahariana. D’això se’n podria dir “desvestir un sant per vestir-ne un altre”: una mena d’extracció colonial europea dels recursos humans de diverses regions del planeta. Una auditoria política? La caiguda en el parany de l’esquerra ha estat d’una brutalitat i una estupidesa difícils d’explicar. Tradicionalment, havien estat els partits socialdemòcrates i el moviment anarquista els primers a oposar-se als fenòmens migratoris. No només perquè feien baixar salaris —o fomentaven l’esquirolisme—, sinó perquè representaven un recurs de governs opressius per destensionar les seves societats i impedir-ne la reforma o la revolució (consistent, bàsicament, a repartir el treball i la riquesa de manera més equitativa). A la Suècia de 1939 no van deixar entrar cap refugiat de la Guerra Civil espanyola, amb l’excepció de Joan Garcia Oliver i la seva dona i el seu fill, com a agraïment per haver protegit interessos de ciutadans del país durant la Revolució de 1936. El motiu és que, com a país governat per la socialdemocràcia, no era possible donar feina a cap estranger mentre hi hagués cap treballador suec sense feina. A la Ponència sobre el Comunisme Llibertari de la CNT, a Saragossa, el maig de 1936, els anarcosindicalistes consideraven que cap jornaler d’un altre poble —ja no parlem ni de països— podia treballar al poble del costat mentre hi hagués algú sense feina. En qualsevol cas, si hi ha una constant en els països tradicionalment receptors d’immigració —com els Estats Units, l’Argentina o el Regne Unit— és que es caracteritzen per una gran desigualtat i un arrelat classisme. Efectivament, una arribada constant d’immigrants sol ser un recurs per injectar persones de manera continuada als estrats més baixos de la piràmide social. I així no hi pot haver igualtat. La ultradreta està de festa davant d’aquest error estratosfèric d’una esquerra que ha desconnectat definitivament de les seves bases tradicionals.

I una auditoria moral? Al cap i a la fi, els partidaris de les migracions defensen el fenomen com un dret, com una mena de bé absolut embolcallat en un discurs ecumènic i de drets humans. Segur? Quants èxits hi ha per cada expectativa individual? Quantes famílies es trenquen en el procés migratori? Quins patiments implica per a la persona viure en un entorn que no coneix ni comprèn? I això, per no parlar de les perverses relacions que es generen a dins de la comunitat, on els cacics comunitaris exerceixen sovint un control ferri i explotador. O el tràfic de persones, les humiliacions, els riscos i tot aquell seguit de factors que, d’acord amb l’experiència històrica, acaben representant drames i tragèdies. Amb històries d’èxit, també, per descomptat. Tanmateix, realment val la pena? Cui nocet? Els migrants són els primers a pagar un preu massa elevat per la incertesa.

De tota manera, i des de l’admiració profunda que sento per la societat suïssa, que ha tingut l’oportunitat de dir-hi la seva, a qui correspon decidir les polítiques migratòries? El pecat original de tot plegat és que la societat catalana ha estat exclosa del debat i de la decisió. Ha estat una qüestió presentada com un fenomen de la naturalesa, quan en realitat ha estat un conjunt de decisions planificades i meditades, preses sense cap control democràtic, en el context d’una globalització de vocació desreguladora, a la recerca de la maximització de beneficis. Ha estat una decisió presa a esquenes de la democràcia, des del Fòrum de Davos, els conclaves europeus, el G7 o els Soros de torn. Probablement, la rectificació dels darrers mesos té més a veure amb el fracàs evident de com ha anat tot plegat i els riscos derivats –seriosos dubtes sobre la lleialtat dels nouvinguts a les nacions respectives–, en un moment geopolític excessivament perillós.

Servidor de vostès considera que les polítiques migratòries han de ser sotmeses a l’escrutini democràtic. De fet, les enquestes ja ens ofereixen algunes pistes. I també algunes paradoxes: entre les quals, que són precisament els mateixos migrants instal·lats fa temps els qui pensen que cal estabilitzar la població del país.