El 1988 l’antic arquebisbe de Dakar, pare conciliar, i fundador de la Fraternitat Sacerdotal de Sant Pius X (FSSPX), el francès Marcel Lefebvre, va consagrar quatre bisbes sense l’aprovació de Roma. Amb aquesta acció, Lefebvre era conscient que garantia la preservació del que volia preservar, entre d’altres, la missa en llatí de sempre i la tradició catòlica. Ho feia mitjançant l’instrument últim que li quedava: la rebel·lió oberta contra la Roma del postconcili i el Papa—aleshores el conservador Joan Pau II. La reacció de Roma va ser doble: d’una banda, va excomunicar Lefebvre i els quatre bisbes consagrats i, d’una altra, banda va establir les regles per a la restrictiva celebració de la litúrgia tradicional anterior al Concili Vaticà II. El clergat de la FSSPX que no volia la ruptura amb Roma va ser acollit al dedins de l’avui extinta Comissió Pontifícia «Ecclesia Dei» i va ser enquadrat majoritàriament en la Fraternitat Sacerdotal de Sant Pere. Posteriorment, el 2009 el papa Benet XVI va aixecar l’excomunió als quatre bisbes de la FSSPX i va iniciar unes negociacions per la seva reintegració plena a l’Església romana.
Trenta-vuit anys després, la FSSPX ha tornat a desobeir obertament Roma i ha consagrat quatre nous bisbes el passat 1 de juliol. En el mateix prat davant el seminari europeu de la Fraternitat, a Écône al Vallès suís, els bisbes Galarreta i Fellay—els dos bisbes encara vius dels quatre consagrats per Lefebvre el 1988—van consagrar els preveres Schreiber, Goldade, Poinsinet de Sivry, i Hanappier. Com el 1988, la FSSPX va incórrer en excomunió automàtica, que el dicasteri per la doctrina de la fe ja va confirmar públicament l’endemà de les consagracions. Dos dies abans de les consagracions, l’antipapa irrellevant Lleó no-sé-què advertia en una carta pública de les. Veient l’abans i el després de les consagracions, queda palès el cinisme de l’antipapa. Roma porta anys amb les converses amb la FSSPX completament aturades. Encara més, l’antipapa Francesc va prendre decisions molt lesives per reduir dràsticament la llibertat de la celebració de la missa tradicional que la FSSPX defensa i per limitar la normalitat eclesial dels grups i congregacions tradicionalistes. Tot repudiant l’herència del papa Benet XVI i la seva liberalització de la litúrgia tradicional amb el motu proprio «Summorum Pontificum» de 2007, el 2021 Francesc va obrir la possibilitat que l’extinció de la missa tradicional a l’orbis catholicus fos possible amb el nou motu proprio «Traditionis custodes» que va substituir el text legal anterior de Benet XVI. Així, Francesc va mostrar una absoluta manca de misericòrdia i va fer possible la ferotge persecució dels fidels tradicionals a una inusitada escala global. Cal no oblidar que una de les primeres mesures de l’antipapa Francesc, ja el 2013, va ser la sàdica intervenció dels franciscans de la Immaculada—amb la reducció a l’estat laical d’una gran part dels seus membres i la prohibició explícita de celebrar la missa tradicional. Lleó només ha continuat la política del seu predecessor.
Durant les consagracions, el superior general de la FSSPX, Davide Pagliarani, va explicar davant els 15,000 fidels i 1,300 clergues reunits als suïssos prats d’Écône la necessitat de preservar la fe de l’Església i la seva missió evangèlica de salvar ànimes. En un llenguatge secular, això es tradueix en la necessitat de mantenir una identitat, una doctrina i un ritual catòlics arrelats a la Tradició—o a una idea notablement dependent del que els evolians entendríem com una mena de Tradició, encara que fos cristianitzant, això és, emasculada i lunar. La coherència i consistència de Pagliarani és remarcable i netament catòlica davant una Església romana no solament passada per l’hermenèutica de la ruptura del Concili i el postconcili, sinó també per la trituradora de l’antipapa Francesc i el seu irrellevant successor. L’Església actual és un mer apèndix del neoliberalisme globalista, versió progre i cutre, i la manifestació de la crisi profunda que la religió experimenta sota el jou de la modernitat i la tirania del materialisme. Només cal veure la insubstancialitat del nivell intel·lectual, doctrinal i de fe actuals i com l’Església és al servei del poder polític liberal, d’esquerres i anticatòlic a no pocs països. Fa gràcia que després s’acusi el món tradicionalista catòlic de servir interessos polítics. El que es vol dir, cínica, és que els tradicionalistes serveixen interessos polítics diferents als de Roma. Amb tot, hi ha molta més política tant al Vaticà com a qualsevol diòcesi catòlica que a la FSSPX. Quan Pagliarani assevera que la seva missió és la preservació de la fe i la tradició, i la salut de les ànimes, ho assevera de debò, des d’una veritat molt més fonda que qualsevol arenga de Francesc o Lleó.
L’absurda premsa sistèmica i l’opinolatria habituals ja parlen de cisma dels «ultratradicionalistes» dins l’Església. Fa molt de riure les paraulotes que s’han d’inventar per servir uns interessos polítics i eclesials espuris. El 1988 no hi va haver cap cisma, per molt que Roma parli de cismàtics. El 2026 és molt difícil que hi hagi un cisma, llevat que Lleó porti la situació a l’extrem. I és que ni el 1988 ni el 2026 la FSSPX ha tingut la intenció de separar-se de l’Església. No es pretén de crear una Església nova, ni una nova jerarquia, ni unes noves institucions. La situació canònica de la FSSPX, més enllà dels avenços que hi va haver amb Benet XVI, no canviarà gairebé gens. Redic, tot això si l’antipapa actual i la seva fètida cúria no decideixen de practicar una política de terra cremada. Amb l’anunciada excomunió, la FSSPX retorna als llimbs feliços d’una situació irregular però secretament reconeguda per l’Església romana. Hi ha, semblantment, una diferència molt important. El creixement explosiu dels sectors tradicionalistes i la caiguda lliure de l’Església de la pachamama i collonades vàries són molt evidents. No som al 1988. No hi ha un papat fort i respectat. No hi ha una pràctica catòlica sòlida. No hi ha un nombre de fidels i clergues catòlics saludable. No hi ha una força catòlica intel·lectual rellevant. La crisi catòlica és generalitzada. La via de Benet XVI, amb la seva minoria creativa i hermenèutica de la continuïtat, va ser un miratge. Mentre els fidels van minvant, els capellans van morint i les vocacions sacerdotals escassegen, el món catòlic tradicionalista va augmentant i, per consegüent, el seu pes proporcional es va fent més important. Per molta repressió, persecució i odi que Roma i els seus bisbes reparteixin, no podran evitar que l’esperança i salut de l’Església que és el tradicionalisme catòlic vagi creixent i dominant l’orbis catholicus.
