Artificialment, s’ha creat un clima polític prou tòxic, fonamentat en batalles secundàries i maniobres de distracció. Algú prou llest per haver-se format en els estudis clàssics, lector de Maquiavel, Juli Cèsar o Sun Tzu, ha planificat polèmiques un punt dadaistes i batalletes culturals estèrils, i s’ha acostumat a avortar qualsevol debat mínimament seriós mitjançant una dinàmica de cancel·lacions i targetes vermelles a discrepants i dubitatius. Ho veiem aquests dies amb el folklore de l’Orgull gai —diada sobre la qual, sospito, els homosexuals són els primers escandalitzats—; ho vivim amb les constants apel·lacions a la ultradreta i al feixisme —que sospitosament recorden aquell poema de Kavafis sobre l’arribada dels bàrbars—, o amb les bizantines discussions sobre el gènere, el veganisme, l’ecocatastrofisme, l’animalisme i tot aquest concurs d’irrellevàncies que, tanmateix, obeeix a la lògica d’ocultar la veritable essència: la manera com organitzem la vida material i com administrem i repartim els guanys i les pèrdues ocasionats per l’economia.
En els darrers anys hem assistit a un procés d’aparença imparable en què els partidaris de l’anarcocapitalisme s’estan fent amb el control de molts governs —i dels cors i les ànimes, que diria Margaret Thatcher—. Per als profans, caldria definir aquesta ideologia, en realitat una mutació del neoliberalisme més dogmàtic, amb ideòlegs com David Friedman —fill de Milton Friedman— o Murray Rothbard, com el projecte polític que pretén acabar completament amb l’Estat, impedir qualsevol regulació o normativa amb capacitat de posar límit a la iniciativa privada o a les empreses, i substituir les institucions públiques —incloses la policia i la justícia— per empreses privades. Això implica la supressió dels impostos, la desregulació completa de qualsevol element que no impliqui la protecció d’una sacrosanta i incondicional propietat, i la possibilitat de mercadejar amb qualsevol cosa. Això inclou, per exemple, legalitzar la venda d’òrgans o els ventres de lloguer. Al capdavall, segons la seva lògica, això és un exercici de sobirania individual —un llibertarisme radical, en el seu llenguatge, que faria enrabiar dos segles de moviment anarquista—. Si em permeten la metàfora musical, els neoliberals de l’escola austríaca eren uns Beatles de vint anys, pentinats, clenxinats i amb corbata, cantant Love Me Do, mentre que els anarcocapitalistes s’assemblarien al heavy metal d’AC/DC tocant desafinadament Highway to Hell. Per cert, no sé com pretenen conduir els seus Porsches per la highway sense una administració pública disposada a construir i mantenir carreteres.
Efectivament, personatges com Javier Milei representen, amb el seu nihilisme moral i estètic, aquest corrent polític i econòmic. Això sí, no consta que l’actual president argentí s’hi posi gaire amb les batalletes culturals que no interessen ningú. Bukele, amb les seves presons privades i l’intent —fracassat— de convertir les criptomonedes en divisa oficial, en seria un altre exemple, tot i que limitat per les seves polítiques de llei i ordre, en què fa servir l’exèrcit i la policia públics. I així, l’un rere l’altre, han anat caient els governs antigament progressistes de Llatinoamèrica, que van ser capaços de treure milions de persones de la pobresa, però impotents a l’hora de neutralitzar una inseguretat desbocada i de limitar amb èxit l’economia informal, que continua condemnant a la pobresa i a la marginalitat una part substancial de la seva població. Així va caure també el Partit Demòcrata nord-americà, i ja veurem què anirà passant a Europa, on les dretes continuen essent força conservadores, ancorades encara en certes conviccions cristianes que fan de tallafoc a tant de nihilisme concentrat.
Tanmateix, malgrat que aquest anarcocapitalisme avanci arreu, entre les seves sobredosis de moral de combat i la desmoralització general d’una esquerra incapaç d’oferir cap idea engrescadora des de fa tres dècades —quan el moviment antiglobalització encara tenia propostes interessants—, es pot combatre aquesta ofensiva, almenys des de la disputa ideològica. No: de cap manera no aturarem això posant-nos vermells d’ira, cridant-los “feixistes” i deixant de respirar. També resulta més que contraproduent condemnar a la foguera institucional qualsevol que proposi idees des de l’heterodòxia o esberli el pensament únic multicultural i els preceptes tàntrics del postmodernisme. La batalla central es lliurarà en el camp material, en el marc dels elements tangibles sobre la propietat, la riquesa, la seva distribució i redistribució, la producció i el treball.
Perquè la fortalesa dels seus partidaris és, en el fons, el seu punt feble. El dogma del “lliure mercat” es fonamenta en premisses falses, tramposes i discutibles. La llibertat de mercat són els pares. No existeix, perquè en economia ningú no és lliure, i ningú no funciona d’acord amb condicions objectives ni coordenades igualitàries. A diferència del futbol, el mercat no és un onze contra onze amb jugadors sotmesos al mateix reglament. El lliure mercat respon a una utopia tan perillosa com totes aquelles que han conduït moltes societats a la catàstrofe totalitària. Utopies que, com ens recordava Zygmunt Bauman, responen a la pulsió d’algunes persones amb vocació de jardiner: això és, modelar un ordre antic a còpia de destruir-lo, creant un paisatge prèviament planificat, arrencant males herbes, plantant d’acord amb una lògica preestablerta i aplicant tot un conjunt de mesures constructives i destructives per acabar obtenint allò que s’havia planificat; tallant les plantes o serrant les branques que excedeixen una forma determinada o que van per lliure… al preu que la majoria de la vegetació original hagi estat destruïda sense problemes de consciència, dissimulant amb una aparença estètica una autèntica hecatombe.
El lliure mercat no descriu un fet objectiu, sinó que és un plànol preestablert que implica, a la manera schumpeteriana, una destrucció àmpliament planificada, amb greus conseqüències per al paisatge humà. Ja s’ha vist en la destrucció de comunitats senceres arreu on es van aplicar les mesures neoliberals, fonamentades en la substitució del fum de les fàbriques pel de l’especulació, en la devastació de regions industrials i en l’enviament massiu a la deixalleria de la història de centenars de milions de treballadors, sense cap problema de consciència. També es va viure, històricament, en els processos de colonització, o també en l’esclavitud, on les persones passaven a fer d’”actius” que es poguessin comprar, vendre o llogar.
El lliure comerç no existeix, i mai no ha existit. Des de les societats primitives fins als grans inversors internacionals contemporanis, es comercia amb aquell amb prou força per no ser robat. Comerç i pirateria sempre han anat de bracet; almenys això és el que es pot desprendre d’obres clàssiques com la Ilíada i l’Odissea, i de la llarga experiència de la història. Els tractes comercials depenen de la correlació de forces. Si tens una flota de canoneres, pots obligar el Japó a obrir el país als productes nord-americans. Si els xinesos se’t resisteixen que hi entri l’opi de la Companyia de les Índies Orientals, envies una flota i uns quants exèrcits professionals, i devastes el país fins a obtenir un bon tracte. Si tens problemes financers, el tracte amb el banc no serà el mateix si ets un particular que si formes part d’un grup amb capacitat de pressió política, o si negocies amb una caputxa al cap i una pistola a la mà. La llibertat de mercat no pot existir quan no hi ha condicions iguals i equitatives entre els actors. El mercat i el comerç, a més, són armes de guerra. Ho entenien molt bé els submarins alemanys de la Segona Guerra Mundial quan pretenien que els britànics es rendissin per gana, o els nord-americans que van aconseguir deixar els japonesos sense carburant per al seu aparell militar. També ho saben molt bé els cubans, sotmesos a un embargament que ha convertit Cuba en un munt de runes.
Una altra derivada és que els capitalistes partidaris d’un lliure mercat radical tendeixen a ser víctimes… d’altres capitalistes. Sense normes, sense una institució reguladora acceptada per la majoria, el capitalisme, que per naturalesa tendeix al monopoli, funciona com una lluita darwiniana per l’existència que acaba amb els rivals, no sense fer grans destrosses mentrestant. I, un cop assolits els objectius, actua amb un despotisme molt pitjor que el de l’antic règim. Només cal llegir una mica El Gattopardo per adonar-se d’aquesta lògica perversa. Ara bé, el lliure mercat sense intervenció estatal, en el seu estat natural, ja existeix. Negocis com el narcotràfic funcionen sota aquests paràmetres, que inclouen assassinats, extorsions, robatoris a la competència i qualsevol element que ens acosta a la barbàrie primigènia. Per això, els llibertaris actuals o bé són uns inconscients o bé són uns cínics. Perquè, efectivament, allò que realment permet garantir la propietat és l’existència d’unes regles del joc mínimament consensuades i garantides per una institució neutral, capaç de generar estabilitat política i social, que es pot anomenar Estat, col·lectivitat o, com dirien els anarcosindicalistes, “entramat institucional de la societat”, i que inclou tot un seguit d’elements —normes, bancs centrals, instruments de coerció, infraestructures— per evitar la distòpia del Leviatan: la guerra civil perpètua descrita per Hobbes al segle XVII.
Sí que hi pot haver un fonament crític en bona part dels defensors radicals del mercat. L’Estat i les institucions no sempre funcionen de manera correcta, transparent, justa, neutral o equitativa. I són vulnerables a la corrupció, especialment per part d’aquells que tenen massa propietats, escàs control i gran capacitat de pressió. Ho van descriure a la perfecció els premis Nobel d’economia James Robinson i Daron Acemoglu en publicar aquell llibre de referència, Why Nations Fail? I aquí, més enllà de consignes, és on cal posar els arguments. Lliure mercat… per a què?, i, per a qui? Un fet prou desconegut, fins i tot pels mateixos anarquistes, és que el moviment anarcosindicalista de principis del segle XX, així com els anarquistes col·lectivistes del darrer terç del XIX, a diferència dels comunistes, sí que creien en la propietat privada i en la lliure iniciativa. De fet, bona part dels seus ideòlegs i dirigents formaven part d’allò que se’n deia menestralia: Salvador Seguí era pintor autònom; Ángel Pestaña, rellotger; Josep Llunas o Joan Montseny, editors. N’hi havia que eren petits empresaris. També hi havia cooperatives de treball i de consum. No eren estranys els casos d’èxit empresarial, especialment entre bona part dels anarcosindicalistes exiliats a Llatinoamèrica. En aquest sentit, també eren anticomunistes, i per això els comunistes els van combatre amb trets, presons i descrèdit ideològic i acadèmic. Teòrics anarcosindicalistes com l’holandès Christiaan Cornelissen consideraven important l’existència de la banca com a assignadora de recursos i dinamitzadora econòmica. Ara bé, la diferència radical respecte del nihilisme capitalista dels qui avui es reivindiquen llibertaris és que l’economia ha d’estar al servei de la comunitat, de la col·lectivitat, de la nació, del poble, de l’estat federat o del que sigui, no pas de l’exhibicionisme de poder. Perquè és obvi que amb l’economia i la riquesa no n’hi ha prou si no s’assegura el benestar comú. I aquesta és una idea que prové del mateix Adam Smith, a qui li cauria la cara de vergonya de veure quins seguidors contemporanis s’han arreplegat al voltant d’algunes idees un punt suïcides.
