El 1939 una gran part dels catòlics catalans, clergat inclòs, van acceptar el règim franquista i el nacionalcatolicisme pel trauma de la persecució religiosa durant la Guerra Civil. Va ser una altíssima traïció a la pàtria, la catalana, sense entendre les gravíssimes conseqüències a llarg termini d’aital decisió política.

Aquest 2026 hem pogut contemplar com l’antipapa irrellevant, Lleó no-sé-què, ha vingut a Madrid i a Barcelona a fer política. Com que el pèndol eclesial oscil·la, si durant el franquisme l’Església va apuntalar el totalitarisme espanyol de fireta, aquest cop l’Església ha enviat literalment el Sant Cristo gros a apuntalar el règim neoliberal globalista progre de Perrosanxe. És escandalosament obscè de presenciar la prostitució política de l’antipapa Lleó i el catolicisme espanyol (i català) per servir, una vegada més, uns interessos estrictament polítics que pretenen de salvar una entelèquia anomenada Espanya—aquest cop en la versió d’esquerres. I, una vegada més, hi ha una nova altíssima traïció catòlica a la pàtria de debò, que és Catalunya. Aquest 2026 els catòlics catalans (els ètnics, que són els qui importen) han traït Catalunya. Consummatum est en el moment que han participat en aquesta visita papal, somrients i obedients. Per passiva o per activa, han acceptat l’espanyolització de la seva Església i el blanquejament d’una propaganda política baratíssima per salvar un president del govern que fa aigües. Com el 1939, aquesta tria enfondirà encara més la nostra crisi nacional i accelerada minorització ètnica.

Amb aquesta nova traïció catòlica, és hora de repensar la relació que Catalunya ha de tenir amb la seva fe i identitat cristianes, especialment en la seva manifestació catòlica. El nou nacionalisme català que alguns maldem per forjar no solament ha de segregar-se enterament del catolicisme, sinó que ha de ser-hi obertament hostil—sense caure en el cul de sac del republicanisme menjacapellans antiespiritual tan nostrat, a evitar. Cal forçar els catòlics catalans a triar: obeir una Església descatalanitzada i espanyolitzant o ser fidels a la nació. Cal evitar les excuses bizantines i equilibrismes retòrics de l’opinolatria catòlica per justificar qualsevol cosa; per justificar la pertinença a una institució que ja no és catalana.

És cert que alguns catalans catòlics poden tenir la temptació de revertir la tendència i reconquerir l’Església catòlica. Amb tot, amb un antipapa proclamant la necessitat que Catalunya aculli, aculli i aculli fins que els catalans capiguem en un mas de les Guilleries, l’Església catòlica serà enemiga de Catalunya i els catalans. L’antipapa Francesc, ferotgement anticatalà com va demostrar durant el procés, va endinyar-nos el manyo espanyolista i malcarat d’Omella d’arquebisbe de Barcelona per desballestar la catalanitat de l’Església i obrir les portes de bat a bat a la panxitada immigrada i al wokisme de Francesc que el perrosanxisme socialista s’ha acabat fent tan seu. Pel camí, Omella ha normalitzat el castellà en la vida eclesial, per joia del sector ultra, encara que també hagi arrasat humanament la diòcesi i agreujat la seva crisi espiritual. Entre el gir woke de Francesc i el progressisme sistèmic d’Omella, el PSOE ha trobat uns aliats perfectes que han fet de l’Església espanyola d’un mansuet apèndix polític. Com ha demostrat al llarg de la històrica, en les nacions predominantment catòliques l’Església sempre ha estat una ferotge defensora del sistema, del règim de torn, i de l’statu quo que li permeti de continuar fent la viu-viu. Solament en les nacions on històricament no ha tingut el favor del sistema i de la població, el catolicisme ha estat hostil al poder polític. Això també s’aplica a la comprensió del fet nacional. L’Església ha afavorit els Estats-nació catòlics, els que li ha convingut, i generalment s’ha oposat a les nacions que no eren catòliques. En aquesta llista de nacions a les quals el catolicisme ha perjudicat o intentat de perjudicar s’hi inclou Catalunya—com també s’hi inclou, per exemple, Alemanya. A més, d’ençà el Concili Vaticà II el catolicisme ha anat abjurant de tota simpatia, comprensió o teorització nacionalista per acabar essent una ameba de vernís religioset inserida dins el globalisme neoliberal de la nostra època.

En fi, avui un catòlic que també és nacionalista català es troba abocat a haver de triar: o la nació o el catolicisme.

Més enllà de la dissort catòlica a Catalunya amb Prevost l’antipapa, aquesta visita també ha fet palesa la degeneració espiritual que sofreix l’Església catòlica a nivell global. Hi han acabat convergint els pitjors trets del catolicisme i l’evangelicalisme per concebre aquesta criatura bastarda, efectista, superficial, del pitjor sentimentalisme xaró, i de consum ràpid via reels. Com més flashy és la cosa, més crisi i decadència hi ha dins l’Església. Si els números no fossin d’alarma absoluta, no s’estarien prostituint a aquest nivell. Si hi hagués un mínim d’enteniment, l’Església hauria optat per la via del papa Benet, que era la via genuïnament catòlica i de digna supervivència. No debades, Benet també va ser l’únic papa modern que va tenir un autèntic respecte pel fet nacional català, tal com es va poder comprovar el 2010 amb la dedicació de la Sagrada Família. El contrast amb la visita de l’antipapa Lleó és molt evident. De tot l’espectacle de la visita lleonina a Barcelona, entre el populisme baratíssim a la parròquia de Sant Agustí i els focs d’artifici de la Sagrada Família, l’únic element d’espiritualitat autèntica va ser el cant gregorià en llatí durant la missa—i era molt obvi que quedava fora de lloc. L’espiritualitat real no casava amb el xou del late-capitalism de la mona de pasqua més gran del món. Pobre Gaudí, si pogués veure en el que s’ha convertit la seva magna obra. Tristesa doble. D’una banda, per veure com la seva Església s’ha girat contra Catalunya. D’una altra, per veure com han prostituït la seva Sagrada Família per convertir-la en un no-lloc sense cap mena de significat ni espiritualitat—un hangar molt recargolat perquè els turistes s’hi facin fotos.