La política catalana cada vegada s’assembla més als guions de Monty Python. La barreja d’absurd fonamentat en la repetició, amb la reiteració narrativa, els malentesos lingüístics, les entrades i sortides de vodevil i una esquerra digna de pertànyer al Front Popular de Judea farien empal·lidir els mateixos Chapman, Idle, Jones, Gilliam, Cleese i Palin. Quan es va emetre per primera vegada el Polònia, en ple primer tripartit, no arribàvem a imaginar que la política real pogués arribar a parodiar la paròdia. Tanmateix, en una era de degradació dels sistemes democràtics arreu d’occident, la protagonitzada per Catalunya, una de les nacions més antigues d’Europa, oprimida per Espanya, un dels estats més disfuncionals del continent, el nivell de dadaisme polític ha arribat a uns nivells que farien empal·lidir el mateix Tristan Tzara.
La comèdia al voltant dels pressupostos, efectivament, ens podrien remetre a algun dels gags de la Vida de Brian o El Sentit de la Vida. Les ganes irrefrenables d’ERC i la mutació “comuna” del vell PSUC de pactar els pressupostos amb el PSOE de les quatre províncies ha fet, fins i tot, ressuscitar el vell projecte del tren orbital. Ironies de la història, quan hi ha menys quilòmetres de via que fa un segle (quan no arribàvem als tres milions) i hi ha menys freqüències i a velocitat més curta que fa vint anys, que tornin a treure el comodí de “les inversions” i la “pluja de milions”, caldria prendre’l com a el cavaller de la “taula quadrada” que, malgrat li han tallat ambdues cames i braços, encara frisa per enfrontar-se en torneig contra l’enemic. O, millor encara, com cavalquen orgullosos els cavallers –sense cavalls– simulant el so del trot equí per l’anar colpejant cocos.
Tothom sap que les inversions ferroviàries i la pluja de milions són els pares. Una excusa per signar uns pressupostos que podrien presentar-se a alguns concurs de ficció literària. Ja sabem que ERC i Comuns tenen una patològica tendència a pactar-se a sobre cada vegada que s’acosta el PSC, malgrat que el saqueig colonial (terme més acurat que “espoli fiscal”) espanyol vagi engrandint-se, especialment a mesura que les eleccions autonòmiques incloguin campanyes electorals on no es parli d’Aragó, ni d’Andalusia, ni de Castella, sinó com putejar més i millor als catalans.
De tota manera, i com que servidor de vostès és força aficionat als trens (cosa ben absurda, car podria semblar la mateixa fixació per la nàutica d’uns bolivians que no tenen mar des de mitjans del segle XIX), sé perfectament que les inversions ferroviàries a Espanya solen ser un compendi de corrupció, ineptitud i cap altra coherència que impedir l’articulació territorial dels Països Catalans. Les formes sobre com s’han fet a Espanya les obres públiques es podrien haver dissenyat des de la cova d’Alí Babà per algun personatge dels Soprano. Algú planifica, per posar un exemple, una carretera, una autopista, o una via ferroviària, que s’adjudica a una de les grans empreses dels oligarques tradicionals espanyols –per exemple, les que tenen tentacles amb el món futbolístic de la capital imperial–, i després d’una concessió de milers de milions (que sovint serveixen per fitxar esportistes galàctics o comprar voluntats dins el Deep State), es van diluint en subcontractes, de subcontractes, de subcontractes… fins que al final trobem uns pocs manobres, sovint poc qualificats, gairebé amb un pic i una pala. Per posar un exemple, la connexió ferroviària entre Madrid i la frontera francesa passant per Barcelona –un total de 804 km– va trigar 17 anys a completar-se. Això vol dir una mitjana de 47 km anuals, o 129 metres diaris. Ara bé, si ens hi posem en el detall, veuríem que la connexió Madrid-Barcelona (667 km) va trigar 12 anys, de 1996 a 2008 (56 km any, 153 metres diaris), mentre que la connexió entre Barcelona i la frontera francesa (137 km) va trigar 5 anys més (2008 a 2013), a raó de 27 km anuals (73 metres diaris). Les matemàtiques solen enganyar menys que els polítics. Era clar que hi havia més interès per lligar Barcelona a Madrid, que connectar la capital catalana a Europa. I aquest entusiasme és compartit amb París, que ha fet tot el possible per sabotejar la connexió de la capital catalana amb el continent, sens dubte per la por a què ciutats com Tolosa, Marsella o Montpeller (a banda, per descomptat, de Perpinyà) restin sota la influència del cap-i-casal, com la història i la geografia determinen. Per cert, que la via Barcelona-Mataró (28 km), construïda entre juny de 1847 i octubre de 1848 amb la tecnologia de l’època (pic i pala) va anar a un ritme de 59 metres diaris.
Com deia, m’agrada llegir sobre temes ferroviaris, i ara la tecnologia punta es troba en mans dels xinesos, els quals han desenvolupat unes màquines intel·ligents capaces de tendir raïls i ponts (a banda de tuneladores que han superat de llarg les alemanyes) que permeten avançar a un ritme de 700 metres diaris, amb un nombre relativament reduït d’operaris. Això voldria dir que els 68 km de trams nous que caldria fer es podrien fer, d’acord amb la tecnologia xinesa, en 97 dies, la meitat, és a dir, 48,5 si es fessin servir dues màquines a cada extrem de les obres. En altres termes, si les obres comencessin el 20 de maig, es podria tenir enllestida cap al 8-9 de juliol, quan encara s’estigui disputant el mundial de futbol. Bé, probablement més, tenint en compte que caldria fer molta obra soterrada i que el terreny és muntanyenc. Tanmateix, ben segur les companyies xineses que no dubten a construir un ferrocarril entre Nairobi i Mombassa, a Kènia (480 km), i que van trigar menys de 3 anys a fer-lo. La línia orbital del PSC-ERC es preveu finalitzar-la el 2040 (tot i que el pla del primer tripartit ja preveia que avui es podria agafar el tren de Mataró a Vilanova sense passar per Barcelona).
Dubto que el 2040, amb Madrid prenent les decisions, no hagin posat ni un tramvia de cavalls. El que no dubto és que els 5.200 milions de pressupost representin una “pluja de milions” per als oligarques de les constructores espanyoles. I això, bàsicament serveixi per al “qui dia passa en la submissió colonial, any empeny en la demolició de la nació catalana”, lògica en la qual ja fa temps que ERC-Comuns han caigut llastimosament.
En fi. Tot és un teatre, tot i que, a diferència del que considerava el gran filòsof portuguès Xose Mourinho, no és “del Bueno”, sinó un penós vodevil previsible, avorrit i absurd, que ni els Monty Python serien capaços d’arreglar. Mentrestant, algú donarà suport a uns pressupostos que permetran la continuïtat de la relació colonial. Tal com està la cosa, millor Pequín que Madrid. Almenys els xinesos sí saben fer ferrocarrils.
