Potser el títol resulta provocador. Tanmateix, és un sintagma nominal manllevat d’una breu assaig –una vuitantena de planes– de Hans Magnus Enzensberger (1929-2022), probablement un dels pensadors alemanys més destacats del darrer terç del segle passat. El llibre –que vaig llegir poc després de la seva publicació– és de 1993. Han passat trenta-tres anys, i malauradament va resultar més que profètic.
Probablement, la major part de lectors d’aquest diari electrònic siguin més joves que qui això escriu. Per això els costarà fer-se a la idea del xoc que va propiciar entre les esquerres mundials el col·lapse de la Unió Soviètica i, des d’una perspectiva intel·lectual, de l’ortodòxia marxista-leninista. És cert que a la dècada de 1980, quan servidor de vostès era un jove de vint anys que estudiava a la universitat (aleshores només ho feia un de cada set joves de la meva classe social), el comunisme més o menys oficial estava ja desacreditat, i subsistia a partir de grups, grupuscles, sectes i escissions d’escissions que podien viure més o menys còmodes en la galdosa ficció del progressisme. Tanmateix, el món estava canviant i el progressisme –al qual jo també era adscrit– estava experimentant el seu propi naufragi. Enzensberger, un escriptor veritablement genial, capaç de redactar un dels meus llibres de capçalera, El curt estiu de l’anarquia. Vida i mort de Buenaventura Durruti, (1972), va explicar aquest procés de fracàs de les utopies en un poema èpic, L’enfonsament del Titanic (1978). Encetat a Cuba el 1969, el pensador bavarès va voler fer una metàfora sobre la crisi occidental i la supèrbia humana. No em puc resistir a reproduir alguns versos: El nostre vaixell ha encallat tantes vegades / que ja no tenim por de davallar vers les profunditats. / Ens deixa indiferents la paraula catàstrofe. / Ens en fotem de qui expressa els pitjors averanys. / Navegants fantasmes, seguim / vers el port espectral que recula. / El punt de partença ja s’esvaí. / Ja sabem que no hi ha retorn possible. / I si ancorem enmig del no-res / serem devorats pels sargassos. / L’únic destí és seguir navegant / en pau, calmosament, vers el següent naufragi.
Tornem, tanmateix, a 1993. El llibre Perspectives de guerra civil exposava la desolació de la fi del fràgil equilibri de la Pax Atomica, la competència entre dos models enfrontats, i la seva substitució per un corol·lari de guerres civils, no només les que assolaven el Tercer Món (o la que havia esclatat coetàniament a l’antiga Iugoslàvia), sinó també a dins de les societats occidentals, a còpia de malfiances internes, frustració i ressentiments mutus. L’aparent guerra ideològica (o les proxy wars de l’època) van ser substituïdes per una tensió existencial, cert autisme en la violència (per exemple, els mass shouting recurrents als Estats Units), la reconversió de les guerrilles llatinoamericanes per les lluites de narcos, o la normalització de la bogeria individual, en què la renúncia a les convencions socials implicava la glorificació del narcisisme, aquesta eina de dissolució massiva de les societats.
Enzensberger feia referència en elements que, tres dècades enrere, semblaven només indicis. Les discussions sobre la legitimitat de l’universalisme, sobre la concepció de drets humans, sobre el contrast entre els grans i humanitaris propòsits i la dura i crua realitat d’un sistema econòmic que, tot traint les antigues promeses de progrés i prosperitat, no deixava de multiplicar la producció d’exclosos, de la redundància de les persones en sistemes on les democràcies liberals esdevenien enunciats tan buits de continguts com les antigues democràcies populars dels països comunistes. El malestar a occident ja era una realitat abans de l’eclosió del wokisme, les guerres culturals, la cultura de la cancel·lació, o els nous extremismes reaccionaris com els que han proliferat a l’Argentina, els mateixos Estats Units, els fonamentalismes religiosos o Rússia.
El llibre, en certa mesura, resultava profètic. Naufragades les utopies progressistes, també han quedat delmades les utopies liberals i les seves promeses. Bona part del malestar del qual s’alimenten els extremismes contemporanis provenen d’aquell moment mal resolt, i probablement, com indica la metàfora en versos blancs, l’únic destí és seguir navegant vers el següent naufragi. En qualsevol cas, el malestar occidental té a veure precisament en aquesta mena de bucle de fracassos, de la impotència de poder viure existències dignes. Unes existències en les quals hauríem de prescindir de tot el soroll polític que atenalla les existències col·lectives.
Tres dècades després, en aquesta època entre reaccionaris i wokes, entre uns antagonismes irreconciliables per certa incapacitat de poder exercir una mínima dialèctica mínimament hegeliana, seguim ancorats en una mena de no-res occidental. Tret que ens decidim a fer quelcom autènticament revolucionari: debatre en llibertat, sense apriorismes, enraonant i escoltant amb arguments, des d’una mentalitat constructiva i amb certa voluntat d’arribar a uns mínims acords sobre els problemes que són propis d’aquest primer terç del segle XXI. Coses com demografia, democràcia, repartiment del treball i la riquesa, migracions o identitat.
