No som sis milions és l’assaig que acaba de publicar el professor i llicenciat en ciències ambientals Josep Sala i Cullell. El títol, com tot ham que paren els editors per maximitzar les vendes, és necessàriament provocador, tanmateix, el subtítol  –Una visió crítica del model català d’immigració– resulta molt més descriptiu i clarificador sobre la naturalesa de l’obra. Ara bé, el que més sobta no és el contingut, d’altra banda una obra d’alta divulgació, fronterer amb els articles acadèmics anteriors a la globalització anglosaxona i el peer review, sinó les múltiples vicissituds d’una obra d’extensió modesta –121 planes– publicada per un editor –Pòrtic– de vocació comercial.

Sala i Cullell, que ja va fer una entrada de cavall sicilià amb Generació Tap el 2020 –per plantejar el conflicte generacional que s’ha intensificat els darrers anys– ha tocat un tema tabú per a la societat catalana: la qüestió de la immigració i la seva (no) administració actual. Això s’ha traduït en un cert desastre en la política de difusió editorial –que normalment Josep Lluch ho sol fer molt bé–:   entrevistes hostils, poques entrevistes, entrevistes i intervencions als mitjans cancel·lades a darrera hora, com si aquest personatge nascut a Girona el 1978 i de nacionalitat noruega invoqués alguna mena de dimoni pelut. Certament, com ell mateix ha expressat, i com tot aquell que sempre hem format part de la dissidència, en un espai cultural estret i endogàmic hi ha certa tendència a l’omertà, sovint més vinculada a l’espai acadèmic i al sistema cultural que no pas a l’econòmic i el polític. I això té el seu mèrit, tenint en compte que en poques setmanes el llibre ha publicat una segona edició –qui ens dediquem a això sabem que això és gairebé un miracle si no formes part de l’establishment mediàtic–, circula bé, i en cercles privats i sobretaules discretes se’n parla a bastament.

Malgrat aquesta animadversió tàcita al llibre, el cert és que es tracta d’una obra francament descriptiva, continguda, amb una retòrica de manual escolar de geografia dels d’abans, que tracta amb gairebé una asèpsia acadèmica el que resulta un fenomen demogràfic, social, i malgrat tot, també polític. Es tractaria de l’expansió demogràfica sobtada i concentrada a partir de la dècada de 1990, i com el fenomen ha transformat radicalment els equilibris interns del país, o més concretament, com ha desestabilitzat socialment, culturalment, antropològicament, lingüísticament els difícils equilibris d’una nació sense estat, sense més força que la soldeviliana “voluntat de ser”. Sala i Cullell, com ja defensava en les seves columnes regulars a Vilaweb, com servidor de vostès també ha fet en altres articles, que, a diferència del que ens pretenen fer creure, aquest procés no ha estat cap fenomen natural o inevitable, sinó que és fruit de decisions polítiques deliberades, motivats per causes concretes, i amb conseqüències previsibles. Decisions polítiques emmarcades en un procés de globalització, estretament vinculades a la desindustrialització imposada per l’adhesió al Mercat Comú a mitjan de la dècada de 1980, una política d’Estat on, malgrat certes escenificacions gaudeix de consens entre els dos grans partits estatals i emparat per l’establishment acadèmico-intel·lectual adobat amb certes dosis de “seixantisme” –mala consciència de la colonització, exaltació de la multiculturalitat i la diversitat–. Les causes? Un procés de globalització neoliberal, especialment engegat a partir de la caiguda del mur de Berlín, on, a continuació de la destrucció dels llocs de treball ben pagats i qualificats de la indústria deslocalitzada i la seva reconversió en feines precàries de sector terciari i mal pagades, veu en la importació de mà d’obra barata i poc qualificada la palanca que permet rebaixar salaris i condicions laborals per a la massa de grans treballadors autòctons (i que, de retruc, dispara els beneficis empresarials o converteix les classes benestants en ionquis de la precarietat). D’això, fins i tot els marxistes que mai no van llegir Marx, en tenien constància. I les conseqüències? El malestar que tothom respira, malgrat l’aversió dels mitjans i del debat públic, arran de les transformacions en el panorama social, demogràfic, cultural, la saturació dels serveis públics, la càrrega fiscal que suporten classes mitjanes per sufragar els subsidis necessaris perquè els immigrants estrangers puguin subsistir i l’estancament / retrocés de la capacitat adquisitiva de les classes populars autòctones.

Bona part de les tensions internes de les societats europees (a la major part d’Europa occidental això passa, malgrat que enlloc amb la intensitat estadística dels Països Catalans) tenen a veure amb aquest fenomen. I això, molt ben estudiat per Christophe Guilluy, molt citat per l’autor de l’assaig, implica un conflicte entre les elits urbanes i cosmopolites (que, de moment, no veuen perillar el seu estatus i que poden beneficiar-se de tenir cuidadores o serveis a preus irrisoris) i unes classes treballadores, sovint enviades a les perifèries, que han vist degradar-se la seva situació material i veuen els serveis públics o el mercat de l’habitatge completament saturats. Els segons semblen disposats a lliurar els seus vots a qui els escolta, mentre que els primers titllen de populistes / extrema dreta a qui es queixa. I és així com es cancel·la tota discussió, tot debat, en unes transformacions que mai no van ser debatudes políticament, i encara menys apareixien als programes electorals o mai es van decidir a les  urnes. Ras i curt, un acte de primer de despotisme més acadèmic que il·lustrat. Un debat que, per exemple, no només impedeix discutir sobre quines han de ser les regles del joc –com tot procés neoliberal, aquestes es fonamenten en la desregulació salvatge–, sinó les conseqüències per a les societats emissores de treballadors: una descapitalització humana important, un desarrelament terrible per a les famílies, i, en la major part dels casos, una misèria deslocalitzada, perquè les dades indiquen que el progrés econòmic i la promoció social dels nouvinguts és més excepció que norma.

Quan parlem de desestabilització, parlem precisament de la involució democràtica que impliquen aquests processos. Titllar de feixista / populista / extrema dreta a qui es queixa de les conseqüències, especialment en un país amb infraestructures socials dissenyades amb prou feines per a sis milions, que ara té vuit, i que se’n preveuen deu, és una bomba de rellotgeria. Bé, probablement, ja ha esclatat, encara que no en siguem plenament conscients, en un país de mitjans subvencionats / anestesiats. De fet, Sala i Cullell, que posseeix l’avantatge d’assistir a aquest procés des de la distància escandinava, ens exposa les rectificacions a aquestes polítiques que estan emprenent diversos estats europeus. I ho fa des d’una perspectiva política que prové des d’una ortodòxia keynesiana i un esperit socialdemòcrata clàssic, un estat d’opinió que, en les circumstàncies actuals pot semblar revolucionària, i que tanmateix, és titllat d’extrema dreta. I ho és, perquè precisament l’extrema dreta, la de debò, l’amant de les retallades socials, el desmantellament de l’estat del benestar i d’una política repressiva de seguretat pública, són els grans oportunistes disposats a explotar les inconsistències d’una esquerra i una dreta incapaces de distingir-se davant l’actual cul-de-sac que ells mateixos van dissenyar.