Un dels grans interrogants de la història contemporània espanyola és el del sopar del 22 d’octubre de 1980. Aquell dia, a Lleida, a casa del batlle socialista Antoni Siurana, es va celebrar una trobada secreta amb participants com Enrique Múgica, aleshores dirigent de l’ala dura del PSOE i president de la Comissió de Defensa del Congrés espanyol, i, molt especialment, el general Alfonso Armada, la figura més assenyalada —probablement un actor secundari, tot i haver carregat amb tota la responsabilitat— del cop d’Estat del 23 de febrer, poques setmanes després. Els protagonistes, especialment Siurana, van explicar dècades més tard allò que van voler explicar. El que sí que sembla clar, o almenys versemblant, és que, en plena ofensiva contra el govern d’Adolfo Suárez i des de la idea que s’havia anat massa lluny en alguns aspectes de la Transició —neutralitat geopolítica, descentralització, capacitat de negociació dels sindicats o rebuig de polítiques neoliberals—, un dels assumptes que s’hi devien tractar era apartar el president del govern i crear un executiu de concentració entre socialistes, populars i centristes. Un govern destinat a avortar el procés de descentralització, rectificar les polítiques socials, entrar a l’OTAN i tantes altres coses que es van ocultar a l’opinió pública.
Les coses van anar com van anar, i el cop va sortir malament. O no del tot, perquè, malgrat que els seus caps visibles —entre els quals Armada— van haver de pagar pel cop, a la pràctica poques vegades un fracàs havia tingut tant d’èxit. Qui en va sortir especialment beneficiat va ser el PSOE, que, després de veure frustrat l’intent de moció de censura del maig de 1980, divuit mesos després del cop d’Estat, l’octubre de 1982, va guanyar les eleccions per majoria absoluta i va posar en pràctica bona part d’allò que, probablement, s’havia tractat en aquell sopar a Lleida dos anys abans.
De Felipe González, de la seva mà dreta Alfonso Guerra i d’un equip de joves ambiciosos i ben preparats que van assaltar el vell i dividit partit a l’exili al Congrés de Suresnes de 1974, se n’han dit moltes coses. Per exemple, de la seva connexió interna amb el règim, els sectors més pragmàtics del qual sabien que, per mantenir l’Estat en la seva forma bàsica de 1939, calia reconvertir-lo sense alterar ni els equilibris de poder ni les estructures profundament autoritàries i centralistes que caracteritzen l’Espanya borbònica. També s’ha parlat de la bona connexió, en plena guerra freda, amb els serveis secrets nord-americans, per garantir la presència de les bases i l’entrada d’Espanya a l’OTAN —com efectivament va passar just després del 23-F, amb Calvo Sotelo com a president— i, per descomptat, de l’aplicació de les polítiques neoliberals implantades arreu d’Occident per la via electoral, amb Thatcher des de 1979 i Reagan des de 1981. A Llatinoamèrica, en canvi, aquestes mateixes mesures es van aplicar manu militari, a còpia de cops d’estat a Xile (1973) o a l’Argentina (1976). Tot plegat es va traduir en la demolició de la indústria —la famosa reconversió industrial—, la repressió contra la classe treballadora i la promoció d’un sindicalisme servil. També, és clar, durant aquest període de domini socialista hi va haver una brutal campanya de guerra bruta i repressió contra l’independentisme basc, gallec i català. Això incloïa episodis de guerra bruta com el GAL —reconversió d’altres grups mercenaris organitzats directament pels diversos serveis d’espionatge franquistes— o la repressió judicial indiscriminada.
En resum, si hi ha un partit d’Estat capaç de defensar l’ordre instaurat el 1939 i els interessos dels oligarques, de l’Estat profund i del fanatisme nacionalista borbònic, aquest ha estat el PSOE. I el PSC n’ha fet de necessària crossa col·laboracionista.
No seríem justos si no expliquéssim que arribar fins aquí no va estar exempt de resistències. En els seus orígens, el PSC va ser una amalgama de formacions polítiques en què la federació catalana del PSOE era una peça més, al costat de grups socialdemòcrates, socialcristians, supervivents del POUM i personalitats d’un catalanisme sincer. Durant dècades, el PSC va representar un progressisme més discursiu que efectiu, però en el qual hi va haver dirigents i intel·lectuals d’una gran honestedat i sinceritat. Podríem parlar de Pasqual Maragall, de Quim Nadal o de filòsofs com Xavier Rubert de Ventós. També podríem esmentar algú d’una gran honestedat personal —malgrat la difícil negociació amb el pragmatisme— com José Montilla, seguint els ideals d’una catalanitat proposada per Paco Candel. Tanmateix, l’arribada al poder del primer tripartit (2003-2006), just després de la decadència del pujolisme, va representar un bany de realitat que va empènyer els militants socialistes més benintencionats contra el mur d’un PSOE que, com tot partit borbònic, duu en l’ADN la voluntat de dissoldre la nacionalitat catalana dins l’espanyolitat. És cert que, en temps de l’Aznar més desfermat (2000-2004), la pressió nacionalista espanyola va mirar d’esberlar i ulsteritzar la nació catalana. Però el col·lapse polític, social i nacional del país, que va empènyer el catalanisme a abraçar desinhibidament l’independentisme, va fer saltar pels aires el PSC tal com el coneixíem.
La trajectòria del PSC és més complexa del que podria semblar. En aquella amalgama heterogènia i de sensibilitats diverses, hi havia una mena de pacte tàcit i desigual. El PSOE, i especialment el seu clientelisme entre la immigració espanyola de l’àrea metropolitana, aportava els vots. El catalanisme, que aspirava a reformar Espanya i que sovint estava constituït per les elits il·lustrades autòctones, aportava bona part dels dirigents i de les idees. No semblava pas una mala entesa. De fet, en el sempre mutant món del comunisme —PSUC, IC, Comuns, verds…— passava una cosa semblant. Tanmateix, quan, en la primera dècada del segle, i especialment amb el drama de l’Estatut de 2006, tot això va esclatar, aquell equilibri va saltar pels aires. El catalanisme va prendre consciència que no podia reformar una Espanya que no volia reformar-se. El gran Madrid va esdevenir una mena d’Estrella de la Mort —en afortunada expressió d’Antonio Baños—, capaç de devorar la mateixa Espanya i de destruir deliberadament la plurinacionalitat: atacs a la llengua, assetjament identitari constant, lawfare… La societat catalana, sobretot arran de la sentència de l’Estatut del juliol de 2010, no va tenir altre remei que fer-se independentista. Per primera vegada a la història, els catalans ens vam fer independentistes, mentre bona part de l’espanyolisme optava per una ulsterització, acompanyada d’una meditada estratègia d’assimilació lingüística i cultural. El PSC va saltar pels aires i va acabar esdevenint un partit definitivament subsidiari del PSOE. És cert que va mantenir alguns quadres, però amb dirigents de segona categoria, com hem pogut comprovar tant en el període en què ha governat com en alguns batlles, on la presència d’elements de Ciudadanos és més que notòria.
L’etapa repressiva del postprocés s’ha caracteritzat per un 155 permanent. L’arribada d’algú com Salvador Illa ha representat el moment en què Ferraz ha decretat la necessitat d’anestesiar la societat catalana. No és estrany. La capacitat de l’independentisme per posar Espanya contra les cordes ha estat més que contundent. Mentre la classe política catalana ha claudicat amb molta facilitat, les mobilitzacions de 2017, 2018 i 2019 van deixar ben clar que una ruptura era —i és— possible. Tot i que la pandèmia de 2020 i un procés d’estèrils disputes internes han deixat malmès l’independentisme, a ningú no se li escapa que continua havent-hi prou malestar, i també prou capacitat de resistència i d’acció, per capgirar la situació (i recursos, com el Consell de la República, que podria tenir la capacitat i voluntat de retornar a l’1 d’Octubre). Per això, triar algú com Salvador Illa, paradigma del funcionari de partit, per anestesiar la societat catalana no va ser pas una mala elecció des de la perspectiva hispanocèntrica que domina la política espanyola.
Per assegurar aquesta anestèsia, i en un moment en què l’independentisme institucional havia estat cooptat en bona mesura per les forces obscures de l’Estat —ja fos mitjançant el suborn, el xantatge, la repressió, el komprommat o l’espionatge—, recórrer a l’estratègia del progressisme discursiu va ser una maniobra intel·ligent, malgrat els seus límits cada vegada més evidents. Fer veure, així, que es constituïa un govern progressista, amb la col·laboració dels antics comunistes i de mariatxis diversos, o d’una ERC amb més eslògans que idees, va formar part d’aquest procés de “pacificació” —i d’estafa.
Dic estafa perquè, en efecte, tota política “progressista” —si és que el terme encara manté algun sentit després de tanta hiperdevaluació— requereix uns diners que a Catalunya volen. No parlo d’allò que l’independentisme anomena “espoli fiscal”, sinó d’unes exaccions colonials de manual. Si els socialistes volen mantenir quotes de poder a Espanya, necessiten saquejar Catalunya. Ja s’ha vist en les eleccions autonòmiques espanyoles, on es parla més de com humiliar els catalans que no pas de què fer amb els diners robats, destinats a absurditats com subvencionar la perruqueria de les mascotes dels andalusos o construir trens d’alta velocitat que connectin Madrid amb Villabotijos de Arriba (España). Ergo, fer polítiques d’esquerra és impossible a Catalunya mentre no siguem una República independent. I els Comuns i els dirigents d’ERC que hi aposten o bé són uns il·lusos, o bé uns cínics. Pel que fa al coneixement que tinc d’alguns dirigents, m’inclino més per la segona possibilitat.
El problema és que les grans mentides són difícils de sostenir en el temps. La “pacificació” —que caldria traduir com el retorn a la cleda autonòmico-colonial— mostra els seus límits. Aquests darrers mesos hem assistit a les primeres manifestacions disruptives d’un malestar que ja pren forma de mobilització. Metges, bibliotecaris i mestres deixen en evidència que les esquerres, des de la lògica colonial, són els pares.
El PSC actual, que s’ha desfet dels quadres més idealistes i honestos, té com a missió mantenir tranquil·la la colònia i, encara més, seguint els acords de sobretaula del sopar a ca l’Antoni Siurana de 1980, destruir tots aquells elements que els oligarques borbònics li han encomanat: TV3, la sanitat —tal com es vantaven dirigents populars—, la cultura —premiant qualsevol indocumentat que balli flamenc o enaltint qualsevol escriptor pelacanyes en castellà— i, finalment, l’ensenyament. Podríem afegir-hi també l’intent d’alterar els equilibris demogràfics a partir de la importació massiva d’immigrants amb taxes de desocupació que dupliquen les dels autòctons, mentre els nostres plançons més formats han de marxar a altres països.
D’aquí que els socialistes, amb la inestimable col·laboració de l’esquerra il·luso-cínica, practiquin el control dels mitjans i imposin el relat segons el qual qualsevol que es queixi forma part de la ultradreta o de coses pitjors. Ja veiem com tracten la dissidència, tant si es diu Albano Dante-Fachín, Menjòmetre, Apunyalòmetre, Psicòloga del Born o USTEC. El que ha passat aquesta darrera setmana —l’intent de criminalització dels mestres emprenyats, que són els que tenen els salaris més baixos de l’Estat, i que implica vigilància, espionatge i estigmatització— és exactament allò que sol passar a les dictadures i fins i tot podria recordar una versió xarona de l’antiga Alemanya Democràtica; això hauria de fer saltar qualsevol govern. Tanmateix, és evident que no estan sols. Els sosté un independentisme —convenientment compensat amb canongies diverses— que ha renunciat a la independència i que s’ha empassat la seva pròpia ficció, segons la qual tothom qui no pensa com ells és feixista.
Com a historiador, he de dir que estic força cansat de la banalització del feixisme, un moviment històric singular i concret del passat que té poc a veure amb l’expressió d’un malestar popular real i tangible. Ara bé, si alguna cosa va caracteritzar el feixisme històric va ser la voluntat de perseguir la dissidència mitjançant l’empresonament, l’exili, el silenciament o la marginació. Per tant, el que més s’assembla al feixisme a casa nostra, es diu 155, explícit o implícit. També mitjançant polítiques d’extorsió, infiltració i espionatge contra els moviments de protesta o, encara més greu, contra els sindicats que no controla. A la Catalunya d’avui no hi ha cap bloc “progressista”, sinó partits que contribueixen a la demolició controlada de la nació. I el PSC aplega els millors especialistes.
