Semblem instal·lats en temps perillosos on sovint es recorre al tòpic que la democràcia és en perill. El papus recurrent és el de l’extrema dreta, expressat elecció rere elecció en forma de propostes maximalistes. No negaré la preocupació que em genera segons quines formacions polítiques, especialment les lligades a un passat tenebrós que idealitzen líders i règims totalitaris. Ara bé, en una era en què les emocions i els lemes ocurrents tenen més pes que l’anàlisi rigorós i la reflexió sobre el propi significat de les paraules, correm el risc de banalitzar el veritable perill en una mena d’arsenal electoral per mantenir un ordre de coses que s’esfondra més per dinàmiques pròpies que per perills externs.

Perquè… què és exactament la democràcia?: un sistema de govern?, una cultura política?, un eslògan propagandístic?, una religió cívica, ergo un sistema de creences? Hi ha tones de literatura política que han mirat de definir-la, i més o menys, conté els ingredients expressats. Etimològicament hauria de ser traduït com a “govern del poble”. Tanmateix, en el 2026 costa definir el concepte “poble”. Fins i tot cada vegada queda menys clar entendre la mateixa idea de “govern”. 

Recordem que durant el 15-M, d’un llunyà 2011, una de les frases recurrents era “li diuen democràcia i no ho és”! El lema responia a la frustració dels qui avui voregen els quaranta anys respecte a com un seguit de decisions polítiques (el capteniment irresponsable i criminal de la classe financera seria pagada per tota la societat en forma de retallades, pèrdua de drets i destrucció de trajectòries vitals), que no van ser preses de manera democràtica –és a dir, mitjançant la participació política del “demos”–. Bé, la cosa va anar pitjor. A la Grècia de Syriza, aquella esquerra que havia de ser diferent, es va convocar un referèndum en què el poble grec va plantar-s’hi i no va acceptar el pla d’autodestrucció del país, en forma de rescat, imposat per la “troika”, un eufemisme que amagava la decisió dels oligarques europeus de Wall Street, Brussel·les i Berlín. La història va acabar tràgicament, amb una imposició al marge de la voluntat popular, i un pla de reformes que va causar una reculada percentualment superior del seu PIB que els efectes de la invasió, ocupació i destrucció de la Wehrmatch alemanya infringida als grecs durant la segona guerra mundial. Europa va néixer a Grècia fa 2.500 anys i va morir també a Grècia en fa 15. Per cert, no va caldre la ultradreta per destruir la democràcia.

En qualsevol cas, allò que hem normalitzat com a concepte “democràcia”, és ben bé una cosa ben diferent del que implica l’etimologia. Podia acostar-s’hi durant allò que en deien “els trenta gloriosos 1945-1975″, en alguns països occidentals, on es va produir una convergència social, una incorporació massiva de les classes populars a la participació política o una escolarització generalitzada que implicava compartir una certa identitat i sentit de pertinença (nacional). Tanmateix, la crisi de la democràcia, perceptible a tot occident, es deu a tot un seguit de factors on la irrupció de propostes extremistes no hauria de ser considerat com a causa, sinó com a conseqüències. Per què la democràcia, tal com més o menys podríem entendre-la, és en declivi? Aquí van alguns factors:

• Un esclat de desigualtats. Les greus diferències socials exclou la gent de baix desposseïda, per exemple, de la participació social mitjançant l’absència d’una feina estable que li pugui permetre viure dignament i sense preocupacions materials, i al qual se li està violentant fins i tot la possibilitat de tenir un sostre propi. Les conseqüències són terribles. Des de la banda de baix, s’amplia una àmplia banda d’infraclasse, sense capacitat ni voluntat de participar de la vida pública. Des de dalt, trobem unes elits escindides de la seva societat, sovint des d’una mena de “superclasse” cosmopolita, globalitzada i deslocalitzada, que fa servir mecanismes per evitar la seva corresponsabilitat respecte a la seva comunitat o deixa de contribuir fiscalment.
• La destrucció de les classes mitjanes. Qualsevol cos polític s’estructura des d’unes classes mitjanes sòlides, econòmicament independents, compartint una cultura política i que busquen estabilitat i ordre en els seus respectius règims polítics. Les polítiques neoliberals, des de les desregulacions polítiques, econòmiques i socials –que han devastat nínxols professionals com el sector públic, la docència, la banca, la sanitat, l’advocacia…– o uns impostos excessius que compensen els que han deixat de pagar les elits han trinxat els grups socials que permetien consolidar els necessaris consensos socials.
• La deconstrucció de les famílies, que a petita escala tradicionalment han implicat l’enquadrament primigeni de la participació i la solidaritat necessària per contribuir a consolidar sistemes polítics. La democratització de les famílies en les darreres dècades ha generat, paradoxalment, la seva progressiva atomització, tot i que sovint impulsada per la mobilitat geogràfica de les noves generacions que les separa i una flexibilitat laboral que impedeix fer-ne de noves. Les noves fórmules de relació interpersonal, d’altra banda, el que han impulsat és un creixent individualisme i nihilisme.
• Una diversitat dissolutòria. Les democràcies, sistemes deliberatius que funcionen des del principi de confiança, es veuen alterades per allò que se’n diu “diversitat”, i que no sol ser altra cosa que la coexistència entre comunitats, diàspores que sovint interaccionen el mínim, que mantenen la seva cultura d’origen, i que sovint també són deslocalitzades. L’antropologia i la història ens mostra la llei implacable que la solidaritat funciona amb tot aquell que “és dels nostres”, parla la nostra llengua, comparteix cosmovisió, segueix els mateixos referents culturals o religiosos. Les societats pluriculturals, en el fons, són pròpies dels imperis, resulten inestables i conflictives, i difícilment són capaces d’unir-se en causes comunes.
• L’amenaça de les tecnologies. L’arribada de la IA no és més que la punta de l’iceberg. Al llarg de dècades hem anat donant les nostres dades a gegants tecnològics per tal de ser suplantats per algoritmes matemàtics. No és només que la IA pugui devastar la pràctica totalitat de les professions que tradicionalment havien nodrit les classes mitjanes –com dèiem, la principal força creadora i estabilitzadora de les democràcies–, sinó que el fet que les tecnològiques ens coneguin millor que nosaltres mateixos ens puguin manipular de manera eficaç tant des d’un punt de vista social, com polític, com econòmic. I també crear un panòptic digital, creant un estat de vigilància (i sistemes de crèdit social, com a la Xina) que deixaria les distòpies orwellianes com una historieta ingènua.
• L’amenaça geopolítica. Si hi ha un perdedor en la globalització han estat les democràcies liberals. Ja fa tres dècades i mitja que vinc dient que Fukuyama es va equivocar del tot amb la seva teoria de la fi de la història (el mateix assagista, també ho considera així). Per fer el lliure mercat es va desposseir els Estats dels necessaris elements de sobirania indispensables perquè la democràcia funcioni, és a dir, que tingués la capacitat de resoldre problemes. Els “mercats” (eufemisme que es refereix a les elits globals deslocalitzades) van impedir els Estats dirigir la seva política econòmica, fer la seva planificació a mig i llarg termini, desposseir els parlaments i els governs de capacitat de decisió… i quatre dècades després, estats com la Xina, fent exactament el contrari, han esdevingut primera potència normal, mentre que els europeus ni tan sols tenim capacitat que els trens funcionin a l’hora. Per l’enriquiment d’uns pocs, hem renunciat a la indústria i a la sobirania alimentària. Europa s’ha afeblit i els seus adversaris (addictes a l’autoritarisme) oloren la sang. El futur serà difícil si no corregim el rumb.
• Absència de debat. Malbaratem saliva, paper i bits parlant de democràcia, sense capacitat ni voluntat de reflexionar-ne, i encara menys, de construir un significat acceptat per tothom. La tractem com si fos la bandera… del nostre equip de futbol, quan en realitat estem renunciant a entendre com funciona o com hauria de funcionar. I això es fa, bàsicament, perquè portem ja dues generacions en què s’ha buidat de contingut. 

Allò que acceptem acríticament com a democràcia –si volen, els lectors poden afegir el cognom “liberal”– és una cosa ben diferent al seu significat etimològic. La seva conformació al llarg de l’edat contemporània, sovint inspirada en els referents republicans grecoromans, més aviat el que mirava de dissimular era la gestió dels afers públics per part dels diversos grups de poder –que podien estar enfrontats entre si mateixos–, fent de la participació popular (electoralment) més un mecanisme de legitimació que d’eficàcia real. Els partits polítics –organitzacions complexes, i cares maquinàries electorals– representaven un sistema per mantenir un statu quo que permetessin la preeminença dels patricis estatals. Idees com la separació de poders implicaven buscar teòriques garanties de joc net, tot i que a la pràctica mantenien un domini d’una classe social sobre una altra (al cap i a la fi, el poder judicial es recluta entre aquests grups). D’aquí sorgien els estats moderns, l’ordre dels quals es fonamentava en el manteniment de múltiples opressions: de classe, de nació, de gènere. Les decisions importants es prenien de manera més efectiva des dels mecanismes del lobisme (els grups de pressió de cada facció o grup d’interès) que des de les institucions teòricament sobiranes. Els Estats actuals, buidats de tot poder i significat han fet que el vell teatre s’hagi reconvertit en un caòtic vodevil sense gràcia. 

Una veritable democràcia, o allò que més hauria d’acostar-se al “govern del poble” hauria de fonamentar-se en premisses radicalment diferents, revolucionàries, a la pràctica. I servidor de vostès, seguint la màxima de Mikhail Bakunin “els grans imperis es fonamenten en el crim i la violència; les nacions petites són virtuoses gràcies a la seva feblesa”, és conscient que les veritables democràcies s’han de fonamentar en allò que ja va teoritzar fa segle i mig el federalisme de Proudon o Pi i Margall. Comunitats polítiques nacionalment homogènies, amb estrets lligams personals i culturals, amb capacitat de federar-se o desfederar-se, i sostenint una completa sobirania fent de la participació política un hàbit quotidià. Això és, crear un nou ordre social en què la ciutadania delibera i pren decisions, i no només això, sinó que la ciutadania plena es fonamenta en un seguit de drets i obligacions, entre les quals, fins i tot, elements claus com la defensa, l’ordre públic, el dret o la gestió econòmica. Això ja és tota una altra història. Tanmateix, les crisis són també oportunitats per repensar-nos com a societat. Abans no sigui massa tard.