Les idees tenen conseqüències. I les idees perverses, normalment embolcallades per estètiques justificacions, solen tenir conseqüències catastròfiques. És la  primera idea que ens ve al cap en llegir el manifest de Palantir, empresa tecnològica aparellada a la Casa Blanca i el poder polític i econòmic nord-americà, i que ha estat publicat a les xarxes socials fa uns dies. És un resum, en forma de 22 punts, del llibre The Technological Republic, d’Alex Karp, CEO de l’empresa. Karp és un personatge curiós, digne dels dolents de les pel·lícules de James Bond, encara que amb menor elegància estètica i personal. Doctor en filosofia, deixeble de Jurgen Habermas, i una vocació esotèrica –per Setmana Santa va anar a Roma a fer una conferència a Roma sobre l’anticrist– que ens fa recordar les dèries de Rudolf Hess. Per cert, per a aquest senyor de la meva generació, fill d’un pediatre jueu i d’una artista afroamericana, l’”anticrist” és tot aquell que s’oposa al progrés tecnològic i la IA. Per cert, també, és obvi que el gest va enfurismar el Papa Lleó XIV, que com bon nord-americà ben informat, coneix bé aquesta tropa.

El manifest, si bé dividit en 22 punts brevíssims –concebuts per al format de Twitter–, sí obeeix a una narrativa general, un relat omnipresent. Hi he estat donant voltes i he pensat en el meu professor de llengua de COU –corria el curs 1983-1984– que ens va esprémer a fons en l’art de l’anàlisi de text, en tractar d’identificar la idea general malgrat els obstacles que voluntàriament ens hi pot posar l’autor. Mai no agrairem prou a tots aquests mestres que ens exigien voluntat i concentració per evitar que ens donessin gat per llebre. I, tal qual! Les grans mentides es cuinen amb ingredients de veritats. El gran relat del manifest de Palantir es fonamenta en 22 punts alguns dels quals ens poden semblar raonables, altres reiteratius, altres prescindibles, altres inquietants… i que tanmateix, en aquestes vint-i-dues partitures apareix un leiv motiv en forma simfònica: un rèquiem per l’humanisme, una voluntat desesperada per apartar Estats Units del camí del declivi; una proposta de retorn a una mena de nou feudalisme-totalitarisme; un menyspreu a l’ètica, la moral o la justícia; una reivindicació desinhibida de la raó de la força. En resum, una melodia sinistra que recorda a la Marxa Imperial de John Williams, la que apareixia cada vegada que Darth Vader sortia en escena.

Què diuen els vint-i-dos punts? Hi ha tota una amalgama de reflexions i propostes, algunes de fons, altres de forma, altres de distracció, algunes de raonables, altres d’inquietants. Reivindica l’ús de la tecnologia –i en això Palantir té la paella pel mànec o el codi pel clic– per assegurar creixement i seguretat (o el que en realitat busca, desregulació per aplicar sense límits ni impostos la tecnologia digital i l’aplicació de la IA per combatre el crim/dissidència), la defensa desacomplexada de la idea de poder, sense límits, la dissolució de les fronteres entre el món militar i el civil (per actuar interiorment com en un conflicte armat), la desaparició dels límits legals (i morals) en l’ús de la Intel·ligència Artificial (i ja estem veient-ne els efectes a Ucraïna i a Pròxim Orient). 

També fa una mena de propostes que podrien recordar a allò que s’ensenya a West Point i als estudis de geopolítica que tant agrada als militars i als estudis de negocis com és la idea del conflicte perpetu o la restauració del servei militar universal. D’una banda, perquè, com passava amb la Pax Romana, la Pax Americana implica un procés d’estancament, així com d’acomodament i decadència. De fet, en la idea de la restauració del Servei Militar Obligatori –i la multiplicació de la despesa en defensa– que ha arribat a Europa amb els braços oberts sobretot dels alemanys, hi trobem la idea de reconstrucció, no tant del militarisme, com de la idea d’una societat organitzada i disciplinada –el poble en armes– que miraria de revertir dècades de decadència no només política, sinó sobretot social i moral. Un acomodament a la feblesa i la fragilitat d’unes societats occidentals que han abandonat la idea de la força i el poder, i que han esdevingut vulnerables en una era de desestabilització geopolítica i a les hipotètiques (i, tanmateix, versemblants) invasions bàrbares. En aquest sentit, les idees de Habermas al voltant del patriotisme com a nexe social que evitaria la dissolució social, tenen el seu paper. Més enllà de la discutible utilitat de la restauració del servei militar obligatori, Karp i molts altres (jo també ho penso) veuen com la pèrdua de sentit de la vida social i l’erosió d’institucions fonamentals, comporten perills per a occident. Un exemple que conec bé és el col·lapse dels sistemes educatius, que han perdut bona part de les seves funcions útils i cohesionadores. Suposo que al darrere de tot això hi ha la idea que, fins ara –i com passava a la Roma imperal– la voluntarietat de l’exèrcit atreu a gent pobra, sovint problemàtica, i d’origen estranger  –i ètnies no blanques–, amb els perills que comporta deixar les armes a les seves mans.

Hi ha altres elements també molt significatius. La idea que les elits (tecnològiques, per descomptat), han de quedar exonerades de tota crítica i responsabilitat (per a la qual cosa, cal dissoldre les formes democràtiques). Hi persisteix la mania persecutòria pròpia del neoliberalisme més ortodox contra la funció pública i el sector governamental. De fet, la seva és una proposta de privatització de l’Estat, o que siguin les companyies de Sillicon Valley les que realment assumeixin les funcions estatals. Com Elon Musk, amb qui competeixen, i tanmateix, cooperen, la idea és crear una aristocràcia tecnològica –Yannis Varoufakis ho defineix com a “tecnofeudalisme”–, eximida de complir les lleis i sense límits a les seves accions –com succeïa en l’antic règim, els aristòcrates es regien per normes diferents i eren els qui dirigien les polítiques de cada país–, que implica el domini d’oligopolis tecnològics, al seu entendre, necessaris per a la veritable cursa armamentista actual. Una cursa armamentista que, a diferència del món post-1945 no té a veure amb la dissuasió nuclear, sinó amb la competició tecnològica fonamentada en la IA. Una IA que ha de ser del tot desregulada: tant des de la perspectiva del seu ús al camp de batalla, com en la guerra d’intel·ligència, electrònica, de propaganda o de control. En aquest sentit, és obvi que la gent al voltant de Palantir i els antics fundadors de Pay Pal són gran admiradors de la política de tecnovigilància, i del sistema de crèdit social instaurat a la Xina, efectivament el seu gran rival a batre. Això inclou una guerra contra la delinqüència basat en aquests sistemes (i les possibilitats que ofereixen empreses com Palantir), que també compten amb elements de predicció (recordem Minority Report) que, com resulta obvi, solen implicar un biaix racial com ja s’ha vist en diversos experiments a dins els Estats Units. En qualsevol cas, en una societat tan socialment dividida i políticament polaritzada, el seu manifest aposta deliberadament per un nou ordre on traspassar el monopoli de la violència de l’Estat a les grans corporacions. Més o menys, com els malvats de les pel·lícules de James Bond, amb les seves dèries transhumanistes, darwinistes, eugèniques o racials.

 I per això, juntament amb la seva nova proposta geopolítica, proposen trencar un dels tabús que han dominat la política internacional dels darrers vuitanta anys: rearmar Alemanya i el Japó, destinats a fer de contenció a Rússia i Xina respectivament. Això no deixa de fer una lectura particular de Samuel Huntington i el seu “xoc de civilitzacions”. Per cert, que alemanys i japonesos ho celebren amb entusiasme des d’una prudent discreció. Com diuen en castellà, “la cabra tira al monte”…

Hi ha encara més elements: són 22 punts i moltes idees. Alguns, busquen suports entre els sectors conservadors per tal que s’uneixin a les hosts reaccionàries: favorables a una versió tradicionalista del cristianisme (i una crítica profunda al progressisme i humanisme). Aquests dies hi he estat pensant que Trump comença a resultar-los un destorb per la seva inestabilitat psicològica i un capteniment personal que requeriria d’una mena de lletra escarlata al seu escut presidencial, i per contra, no m’estranyaria un cop de palau per imposar el seu veritable líder a l’ombra: el vicepresident J. D. Vance. Vance ho té tot: catòlic, antic militar, ben relacionat amb la tecnologia i les finances, ambiciós, i amb una visió militarista-moralista-imperial.

Ara bé, més enllà de tota aquesta literatura, tornem al leiv motiv de la música que sona entre tanta corda, percussió i metall. En el fons és l’enèsim intent de salvar el capitalisme neoliberal del seu fracàs actual, incapaç de crear res tangible, que mitjançant la globalització ha descapitalitzat i deslocalitzat el poder, l’economia i la indústria dels USA. En el fons es tracta de recuperar el consens de Washington (desregulació, privatització, impostos baixos –o cap–, desmantellament dels serveis públics) sense eufemismes ni manteniment prudent de les formes. En resum, un manifest manifestament perillós, en mans de gent perillosa, i de conseqüències potencialment catastròfiques.