L’exabrupte de l’escriptor Eduardo Mendoza contra Sant Jordi —en realitat, contra la simbologia que pugui recordar, vagament, la catalanitat— resulta una excel·lent avinentesa per abordar una de les qüestions tabú de la cultura del país: la de l’ulsterisme literari.
Recordava fa un parell d’anys l’historiador i parlamentari Agustí Colomines com es va forjar Ciutadans, aquella formació creada artificialment amb la voluntat de destruir la catalanitat i reduir el català a la condició de patois, a còpia de la intel·lectualitat espanyola nascuda o resident a Catalunya. Amb la seva adhesió a moviments que buscaven estroncar els processos de recuperació nacional de les dècades de 1980 i 1990, aviat una bona munió d’escriptors—Félix de Azúa, Martínez de Pisón, Cercas o el mateix Mendoza— van explicitar que no hi havia lloc per a dues nacions culturals al mateix territori (interpreteu “territori” com a “Upper Diagonal”) o, almenys, per a dues literatures al mateix nivell. En la majoria dels casos, com a plançons dels funcionaris colonials arribats el 39 o de la burgesia col·laboracionista castellanitzada, no podien entendre haver d’estar al mateix nivell que una literatura europea que, des de la seva supèrbia intel·lectual, devien veure com de pagesos, ni haver de competir amb figures infinitament superiors i transcendents —i ocultes per la crítica—, gegants com Miquel Pairolí o el recentment desaparegut Vicenç Pagès Jordà.
Hi ha un altre element de context per entendre les declaracions de Mendoza, al qual s’hi va afegir, en qualitat de mariachi, el sobrevalorat ninotaire Javier Mariscal —per cert, amb avantpassats que van portar uniforme de la Wehrmacht en qualitat de membres de la División Azul—. Durant l’època dels Jocs Olímpics, quan es posaven les bases del projecte del Gran Madrid, hi va haver una proposta elaborada de modernització del desacreditat nacionalisme espanyol, tot tractant de fer passar per avantguarda el que era el recautxutament d’elements rònecs de la identitat i la cultura espanyola, com el flamenc, les sevillanes i la seva actualització en el cinema d’Almodóvar, i altres coses que havien fonamentat l’imaginari del més ranci franquisme. I tota aquesta colla pessigolla, especialment amb el seu projecte de convertir Barcelona en una ciutat “cosmopolita” —és a dir, espanyola des de la seva perspectiva—, mantenint algun element de folklore català innocu, com es va veure en la cerimònia dels Jocs i en la seva degeneració posterior (el Fòrum de les Cultures), van formar part, de fet, de l’avantguarda de la batalla entre l’intent de crear una Barcelona llatinoamericana i una Catalunya catalana. O, dit d’una altra manera, de fer passar bou per bèstia grossa: el projecte de crear una Catalunya de llengua espanyola amb una catalanitat convenientment esterilitzada. Ells, com Mendoza, volien passar per catalans, tot i que, en realitat, eren espanyols residents a Catalunya, de la mateixa manera que Robert Graves o Tom Sharpe eren escriptors anglesos residents a Mallorca i a l’Empordà, respectivament. Per cert, ambdós eren infinitament superiors a aquests ploramiques. El cas és que, amb l’eclosió de l’independentisme, amb la modernització de la societat catalana i amb una xarxa de ciutats mitjanes potents i ambicioses —i també Barcelona, encara que cada vegada més desdibuixada per la seva condició de Miami gentrificat i irrellevant—, van fracassar. I el procés independentista va certificar-ho, mitjançant la idea que la manera de sobreviure com a cultura era crear una república independent, desvinculada del neofranquisme borbònic vigent, i els seus intel·lectuals orgànics colonials.
I el seu fracàs es va traduir en el fet que van deixar de ser mimats per l’establishment literari espanyol, que, com bona part de la indústria del «remenament de cireres», es va traslladar a un Madrid on la competència és ferotge i la proximitat al poder de debò marca les diferències. I així van quedar exposats a la seva veritable condició: la d’escriptors de segona que no tindrien tanta fama ni tanta atenció sense el dòping dels suplements culturals, les entrevistes recurrents o la seva presència habitual als platós televisius o als estudis de ràdio.
Cert: ara mateix, la literatura catalana no està per tirar coets. Els bons novel·listes no poden escriure novel·les en condicions perquè, si pretenen viure de la literatura, viuen atrapats en el món de les col·laboracions amb els mitjans o en encàrrecs farragosos, i no disposen d’un sistema de beques —com passa, per exemple, a la literatura islandesa— que els permeti concentrar-se en la seva obra (que li donin una beca a un Uclés que escriu com a alumne de primer de taller literari, és un insult a tots els qui portem dècades picant pedra). També, l’intrusisme professional, a partir de la sobrerepresentació de persones promocionades pels mitjans públics —i que, per norma, solen ser escriptors que, des del llenguatge de la pedagogia de la plastilina, “necessiten millorar”— o, pitjor encara, l’esclavitud de les modes, el terrorisme de la cancel·lació o la invasió parasitària del queerisme i els seus derivats profundament moralistes i inquisidors, fa que la literatura catalana visqui amb “les calces al sol”. Podem cantar i fer que la muntanya balli; tanmateix, després de les destrosses que esquerres i dretes, partits catalans i espanyols han fet a l’ensenyament —suprimint la literatura catalana del currículum i les lectures obligatòries—, avui llegir bona narrativa és una heroïcitat. I escriure, als marges del sistema de capelletes i canongies, un suïcidi.
Tornant a Mendoza i la seva antipatia pel sant patró —algú cancel·lat per gosar oposar-se violentament a la injustícia, per rebel·lar-se contra el mal amb l’ús d’armes blanques—, atacar Catalunya i els catalans és necessari per aconseguir aprovació, validació i visibilitat entre els literats espanyols. En el seu cas, senyor de casa bona i, imagino, sense problemes econòmics, respon a la necessitat de recuperar aquella fama que ja no té. Perquè aquest escriptor espanyol nascut a Catalunya, que va escriure dues novel·les notables a l’inici de la seva carrera —La verdad sobre el caso Savolta i La ciudad de los prodigios—, ha anat arrossegant-se a còpia de publicar novel·les de segona fila, d’estil previsible i d’interès prescindible. La manera d’aconseguir cridar l’atenció i cercar canongies és mossegar la mà dels lectors que l’havien admirat i que l’havien anat oblidant a còpia de llibres soporífers. La seva necessitat de recuperar adulació té un punt de patètic. Quan un escriptor considera que ja no té capacitat d’oferir res al públic, especialment si hom té la vida solucionada, el més digne és entrar en un digne silenci literari o, com en el cas de Julian Barnes, escriure un darrer llibre de comiat, i no pas escopir davant la Creu de Sant Jordi que li van atorgar en un moment de la seva vida.
