La Catalunya governada pel rexisme de Léon Degrelle, aka Salvador Papilla, continua enfonsant-se. Sílvia Panqueque no ha estat destituïda. Els trens passen quan volen, si passen. I quan passen van buits. Per la seva banda, el govern saqueja adequadament i continua sense tenir uns pressuposts. Així, Salvador Perilla treu l’espanta-bruixes i amenaça amb eleccions. Que les convoqui, doncs. President, convoqui eleccions i deixi que acabem amb el seu govern. Va de camí de superar l’estultícia i incompetència dels que ja eren els pitjors governs de la història: Montilla, Torra, Aragonès. El govern Putilla ha certificat el que tots sabíem: que les desferres low IQ, ressentides i espanyolistes que van quedar-se al PSC no serveixen ni per canviar una bombeta.
En aquests moments, el clam per les eleccions anticipades hauria de ser unànime. A banda del president Sabatilla, no hi ha hagut ningú capaç d’ordir una estratègia política mínimament decent i viable. La resignació nacional és absoluta i l’apatia domina en la vida política catalana. La combinació de resignació i apatia és el substrat fèrtil perquè el rexisme de Salvador Patilla pugui remenar la cua i fer la viu-viu del somni humit suciata de governar per tres legislatures. Esquerra és bàsicament un apèndix del PSOE, com els Comuns. Són partits desballestats i enquadrats en una versió de fireta del vetust i inútil frontisme dels anys 30. Al Partit de Palestina, aka la Cup, només li podem desitjar una ràpida desaparició. Junts, per la seva banda, corre el risc de convertir-se en un partit minoritari d’un negociat corrupte i xuloputesc vingut molt a menys. Fa gràcia que sigui el PP del xarneguet Alejandrito el qui transmeti els vibes més sensats de tot aquest zoològic anomenat Parlament de Catalunya. De Vox, tricornada estrafeta i colonial, no se’n pot dir gran cosa, més enllà del seu delit per la gesticulació alpha quan són uns mers beta. Vox és el preu que els catalans hem de pagar cada cop que intentem de ser lliures: cada hora zero dels catalans ha tingut el seu corresponent Vox.
I vet aquí que arribem a Aliança Catalana i Sílvia Orriols. No cal dir que Orriols és la gran oradora del nostrat zoològic. Diu moltes coses i, per tant, molts de votants n’esperaran moltes més coses. En cas d’eleccions, Aliança podria morir d’èxit perquè hi ha la possibilitat que els ètnics votin en massa Orriols i les seves promeses. Encara que el partit de Twitter, aka Alhora, i la resta del zoològic català hagin maldat per caricaturitzar Aliança i Orriols d’extrema dreta, una simple consulta de l’executiva del partit i la seva ideologia permet de palesar que allà hi ha més Thatcherisme que Alt Right. I sembla estrany que la penya no se n’adoni—perquè no els convé. Escolti, que això del Thatcherisme és molt carrincló i a mi me la pela imperialment, però què hi farem. La llibertat de Catalunya per davant de tot i Orriols, per ara, ha demostrat un patriotisme absolutament indispensable. Per la meva banda, servidora continua essent fidel a l’abstenció nacional que ja no està de moda i molts correligionaris meus han abandonat.
Si ara es convoquessin eleccions, els resultats imposarien un nou mapa parlamentari encara més complex (i divertit). El president Pantorrilla ho sap i sap sobradament que seria una legislatura ingovernable. És per això que la seva amenaça d’eleccions és, breu, una mamarratxada rexista—com tantes altres. I tanmateix, és el que l’electorat ha d’exigir contundent i iradament: eleccions, eleccions, eleccions!
L’únic ressort de poder que ens queda als catalans és el caos creatiu—la nostra rauxa. No volem pas eleccions per resoldre cap problema. Estem resignats, desmotivats, desnortats, trinxats. Sabem que cap partit resoldrà res. Però, atès que el govern rexista de Salvador Bassurilla tampoc no ens resol res perquè és com intentar que uns orangutans t’escriguin l’obra completa de Shakespeare, hem d’apostar molt fermament per la rauxa, la paràlisi, el descontrol. En la rauxa és on el català pot ser ell mateix, on realment el català ètnic excel·leix. Hem d’amarar de caos i rauxa el parlament. Fotem patada als qui tenen el cul llogat i la mà a la caixa. Catalunya ha de ser ingovernable. Deixem de preocupar-nos que el país no funcioni. Català: el nostre país ja no funciona i no funcionarà llevat que siguem nosaltres sols. Ja no ens ve d’aquí.
Deixem d’estar de genolls i posem-nos a ballar.
Eleccions, eleccions, eleccions!
