El passat 20 de març l’emissora RAC 1 lliurava el micròfon a un col·lectiu autodenominat “Nunca Madres” que bàsicament, denunciava la pressió social sobre la maternitat i defensava el dret a no ser mares. Res a objectar. Una dels avantatges de les societats occidentals, de les fites del moviment feminista i de les societats fonamentades en la llibertat de pensament, és que cadascú prengui les decisions sobre la seva vida de manera conscient i voluntària. Ara bé, cada generació afirma descobrir la sopa d’all, quan la meva, la nascuda a la dècada de 1960, ja havíem discutit sobre aquesta mena de qüestions transcendents en l’adolescència, si podia ser compartint una Xibeca a les nits, damunt la sorra de la platja i comptant els Perseids d’agost. També, ja en els primers compassos de la vida adulta, havíem experimentat allò que se’n diu “pressió social sobre la maternitat/paternitat”, que efectivament ens incomodava, no pas pel tema en si mateix que tot individu al llarg de la vida s’ha de plantejar, sinó perquè ho consideràvem com a una molesta ingerència en la nostra privacitat. La diferència, en tot cas, és que en aquella època, i per sort, ningú no ens posava un micròfon per fer passar opinions personals en un mar de confusió com a una tendència social o antropològica. Potser la diferència és que sembla haver un cert interès, per part de qui domina els mitjans, que fan de portaveu oficiosos de tot un seguit d’orientacions polítiques públiques i subterrànies, que pretén fer creure l’opinió pública és que això és cool, i guai, i desitjable.

Perquè, efectivament, això d’agafar un petit col·lectiu que es representen a si mateixes i els mitjans que s’erigeixen en oracles socials és una estratègia comunicativa que em conec molt bé. En el camp de l’educació, on hi he tingut algunes responsabilitats passades, qui remena les cireres entre bastidors sol agafar un parell de profes, un parell d’inspectors, i amb les portes obertes de bat a bat dels grans mitjans, miren de fer passar bou per bèstia grossa, persones marginals que postulen causes majoritàriament rebutjades. Em ve al cap, per exemple, la reivindicació un “batxillerat competencial” per graduar alumnes incapaços de redactar un text de cent paraules, de la capacitat de tria a dit dels docents per part de les direccions, o el desig que les classes comencin a finals d’agost escurçant les vacances perquè “pobrets infants vulnerables”. Tanmateix, el bombardeig a l’engròs de no-notícies com aquestes pretenen fer creure que es tracta d’una opinió majoritària per buscar adhesions i arraconar el sentit comú. 

Tornem al tema del rebuig a la maternitat. Com explicava sobre estratègies comunicatives, les opinions personals d’aquest col·lectiu –potser no arriben a una dotzena de senyores– en una societat normal constituiria  una anècdota –conversa de Xibeca arran de mar– si no hi hagués altres elements que van en aquest bombardeig massiu per àrees: grups de dones que no volen parella; incels que odien les dones; dones que congelen els òvuls per prioritzar la seva carrera professional; dones que decideixen exercir la maternitat prescindint de pares –sovint mitjançant agressius, dolorosos i cars tractaments de fertilitat–, homes que volen ser mares, mares que escriuen sobre els traumes de la maternitat i podríem continuar. I pitjor encara, assistim a un degoteig constant de notícies sobre assassinats masclistes i violència vicària que, pràcticament transmet la sensació que emprendre una relació romàntica o de parella és tan perillós com anar a una manifestació a Teheran amb pòsters de Salman Rushdie. Perquè aquí la qüestió, i l’ètica periodística està actualment sota mínims, l’important no és informar, sinó manipular sentiments, alliçonar, renunciar a l’anàlisi rigorosa –la pregunta “perquè” que requereix tota notícia–, i la finalitat definitiva: crearun estat d’opinió dedicat a transformar la realitat i la seva percepció.

A tall d’exemple, el 2024, a Catalunya es van produir 12 assassinats masclistes. I cadascun d’aquests va implicar obrir els telenotícies, generar debats, recrear-se en les imatges en bucle, plantant micròfons a qualsevol passavolant i polítics fent-se les fotos. Tanmateix, la taxa representa un 0,15 dones assassinades per cada milió d’habitants (tres vegades menys, per exemple, que Alemanya, amb 0,44, o molt menys que els països nòrdics, situat al voltant dels 0,5- 0,6). Sembla un gran problema –i sens dubte, ho és–. Tanmateix, per al mateix any, es van registrar 68 assassinats d’homes –normalment fruit de baralles, sovint vinculades al narcotràfic– o, i segons dades dels Mossos d’Esquadra, 3.550 incidents (10 al dia) vinculats amb armes blanques. D’altra banda, els mitjans van silenciar un fenomen estadísticament més rellevant, com és el gran nombre de suïcidis –lamentablement, i a diferència dels assassinats masclistes, en expansió–, fins un total de 547 (400 homes i 147 dones). Tot això, per contra, va ser silenciat. Fins i tot aquell any es va produir el fenomen de l’”apunyalòmetre” on un compte de twitter es dedicava a registrar-los a diari, amb ubicació i diagnòstic, precisament a causa del silenci mediàtic.

Més enllà dels assassinats masclistes –terribles i intolerables– portem ja massa temps en què els mitjans donen veu, des del sensacionalisme més xaró, a determinades causes en detriment d’altres no menys rellevants. Així es pretén fer creure que els homes som tots una colla d’egoistes, violents, gelosos, intractables, indecents i que per tant, acostar-s’hi resulta perillós. Bé, tenint en compte que per cada milió d’homes catalans, n’hi ha tres que assassinen dones, l’aritmètica indica que 999.997 no ho fan. Les generalitzacions –que serien intolerables per a determinats col·lectius ètnics, nacionals o religiosos– arriben a un absurd equivalent a dir que tots els gossos del món poden matar-te (algun dòberman ho ha fet), que tots els brasilers són uns cracks del futbol, o que tots els alemanys són enginyers. La idea, en tot cas, fonamentada en cert esbiaixament mediàtic, és que els homes són tots terribles (també conec homes que pensen el mateix de les dones) i que és millor allunyar-se’n. El dany col·lateral és que estats d’opinió com aquests alimenten una guerra de sexes que, en el fons, multipliquen el malestar emocional i la frustració sentimental dels individus, independentment de la seva composició cromosòmica.

Podria semblar una discussió de persones ressentides prenent una cervesa en un cafè. Tanmateix, quan hi ha tant d’interès a crear un estat d’opinió és per modificar la realitat. O, encara pitjor, com a exercici d’enginyeria social. La idea de desacreditar la família, aquell invent que acompanya el naixement de la civilització i que forma part de les relacions humanes, almenys des del paleolític, i que si bé ha adoptat diverses formes i ha evolucionat històricament, fonamentalment continua essent el mateix: un grup de persones unides per llaços de sang que cooperen amb la intenció de possibilitar la supervivència. O de fer la vida més fàcil i agradable. No és pas la cosa més meravellosa del món ni la més terrible. Certament, hi ha sempre problemàtiques relacions de poder, tensions internes, baralles i una gran capacitat de patiment. Tanmateix, els humans no som capaços de sobreviure a la intempèrie. Ni amb tots els gadgets del món.

El neoliberalisme, aquest nou paradigma iniciat com a pràctica econòmica, ha derivat en forma antropològica en un sistema de creences que acaba tenint conseqüències en l’ànima humana i en la forma sobre organitzem les relacions interpersonals. Com ens recordava Zygmunt Bauman, tant en la seva societat líquida, com en el seu impressionant “Amor Líquid”, un llibre profètic publicat fa més de vint anys, les transformacions socials i econòmiques del nou segle implica que les relacions familiars també entren en una dinàmica comercial i comptable, i sobretot en una mena d’ètica del consum. De fet, les aplicacions de cites, acaben substituint les relacions autèntiques i sòlides per experiències efímeres i líquides, que tot apunta a una frustració i malestar no pas inferior al fenomen de Werther, aquella novel·la de Goethe sobre la infelicitat total que causa l’amor dit romàntic fins arribar al punt límit del suïcidi. Ara bé, entre els diversos estudis sociològics, encara que també reflectit en la cultura popular –especialment en la indústria audiovisual–, es potencia la idea d’individus aïllats, que veuen en les famílies una càrrega limitadora, un obstacle per a la realització personal i en què, en un món despiatadament competitiu, especialment en l’àmbit laboral, es romantitza la idea d’un home o una dona lliurat en cos i ànima a la seva professió, causa o qualsevol altra cosa. Bona part dels productes audiovisuals –penso, per exemple, en la sèrie House– assistim a personatges que tenen èxit personal, lliurats en cos i ànima als seus afers públics, mentre que el seu àmbit privat és un espai en runes. En una era en què la ideologia hegemònica fa desitjable aquest model –un ideal del qual el món dels negocis i l’empresa n’és clarament beneficiari–, realment tot això és desitjable?

Efectivament, un dels danys col·laterals d’aquesta ideologia, promoguda clarament pels productes audiovisuals, i molt especialment en unes plataformes que han esdevingut subtils aparells de propaganda –on per cert, el narcisisme és el combustible que l’alimenta, i on l’entramat queer és glorificat– consisteix una crisi profunda de la família. Perquè tot això es tradueix, primer en major inestabilitat i ruptura, menor creació de famílies, i finalment, una clara caiguda de natalitat, i per tant en una catàstrofe demogràfica. I això afecta molt especialment a la civilització occidental i a les classes mitjanes. Ja n’hem sentit a parlar de la teoria del “gran reemplaçament”, que determinats moviments polítics utilitzen per crear una sensació de perill imminent, i que és contemplat com a una estratègia planificada de destrucció del nostre món. Més enllà de teories conspiratives, les estadístiques són les que són, i podem interpretar que el desballestament de les classes mitjanes occidentals, fruit de les transformacions econòmiques i tecnològiques del darrer quart de segle –que creen una gran massa d’individus redundants i prescindibles, impliquen que el globalisme pretén una demolició controlada d’aquest grup social i cultural que és fonament de la civilització actual. Perquè és obvi que, amb taxes de fertilitat, que s’acosten perillosament a menys d’un fill per dona en edat fèrtil, les classes mitjanes, fonament d’estabilitat, ordre, progrés, expansió de drets, s’acosta a l’extinció. Una extinció que veuen de bon grat bona part dels impulsors de la quarta revolució industrial o els senyors de la guerra tecnològica (IA et alii). 

En un món on, afortunadament, construir una família o tenir fills és una decisió conscient i voluntària –encara que  existencialment aterridora–, manca un veritable debat sobre la naturalesa d’aquesta institució, del seu present i el seu futur. I sobra tot aquest sensacionalisme promogut on s’ofereix un micròfon a aquelles persones –una mica llampades– fent de ximples útils en aquesta deriva tan summament sinistra i inquietant. Al cap i a la fi, aquest model demogràfic, també familiar, més enllà de la literatura de cordill que en puguem fer, ens aboca a aquesta mena d’infelicitat planificada.