La recent resolució del COI en la qual limita a les dones biològiques la participació en les competicions femenines ha propiciat un d’aquests estranys fenòmens mediàtics tan propis de la nostra època. En una era en què la finestra d’Overton s’ha vist estirada fins a límits insospitats, el tractament mediàtic de la notícia, especialment entre mitjans progressistes o els públics catalans ha estat ben galdós. Per posar un exemple, TV3 treia un titular que parlava de “veto a les dones trans en categoria femenina”. El diari Ara remarcava –entre cometes– el concepte “dones biològiques” per establir el seu (Només les “dones biològiques” podran participar en disciplines femenines als Jocs Olímpics) i afegia un subtítol “la nova normativa veta les atletes trans dels jocs i satisfà les reclamacions del govern de Donald Trump”, com si fos un caprici del president nord-americà, i no pas una reivindicació del moviment feminista clàssic, que denunciava una intromissió, traduïda en superioritat física evident, d’alguns participants en les seves competicions i que va tenir en el cas de la boxa d’Imane Khelif l’escàndol més rellevant dels darrers Jocs de París.
Estava temptat d’afirmar que la qüestió trans polaritzava la societat. Tanmateix, em paro a reflexionar, i penso que tot això forma part d’una polèmica, si em permeten la metàfora esportiva, “dopada”, en el sentit que entre la majora de la societat contempla a distància una qüestió percebuda com a curiositat, com a quelcom exagerat que, en el fons, només interessa una minoria, o en tot cas, a les competidores dones que es van veure, com en el cas de Khelif, apallissades legalment a partir d’una superioritat física manifesta que consideraven –i comparteixo la seva anàlisi– un desavantatge competitiu injust. Sí que al voltant de tot plegat hi ha un soroll excessiu protagonitzat per un activisme queer, si bé minoritari, sí disciplinat, fanatitzat, decidit a tirar endavant la seva agenda i a destruir tot aquell que se li oposi. El primer a rebre ha estat el moviment feminista, infiltrat per aquest activisme i empès vers l’abisme de l’irracionalisme, i que ha practicat la cultura de la cancel·lació contra tota dissidència. Això els ha fet caure en una espiral d’incoherència a escala industrial –una agressivitat molt dura contra la “normativitat” i els convencionalismes familiars, paral·lel a una defensa del brutal patriarcat islàmic– que ha alimentat gratuïtament una ultradreta que ha vist una mina en aquestes polèmiques artificials.
Si fos una qüestió exclusiva d’activisme la cosa no hauria anat massa més lluny que qualsevol altra moda passatgera. Tanmateix, el cas és que d’una manera increïble, aquesta dictadura de la subjectivitat (és una dona qui es considera com a tal), ha estat reforçat i blindat de manera legal, de manera paral·lela, a pràcticament tot occident, i d’una manera sistemàtica, a partir de la dècada passada. I que culmina, en certa mesura, amb el concepte “autodeterminació de gènere”, on el gènere sentit (o subjectiu) s’imposa al biològic (o objectiu). És considerat com a una expansió de drets (malgrat que, a la pràctica, s’ha traduït en una ocupació d’espais anteriorment exclusius per a les dones des dels lavabos fins a les competicions esportives), i que impliquen, sovint, i en el cas dels menors, la suspensió de la pàtria potestat als progenitors si es neguen a acceptar allò que el menor pretén. També ha implicat una expansió de les intervencions mèdiques i farmacològiques en els canvis de sexe de caràcter irreversible. I si bé, tot aquest procés històric ha despatologitzat el fenomen, sovint ve associat a problemes d’ordre psiquiàtric que la cirurgia no fa sinó agreujar.
Tot plegat comporta un seguit de derivades inquietants, i que van més enllà de la qüestió en si mateixa (persones que decideixen canviar de sexe, sovint a partir d’imitar una masculinitat /feminitat que s’acosta a l’estereotip i la caricatura). Tenim obligació d’acceptar el gènere sentit d’algú que se l’ha canviat? Malgrat que la legislació pot ser ambigua i interpretable, qui es nega a tractar algú amb el seu gènere sentit s’arrisca a ser sancionat, d’acord amb unes legislacions sospitosament coordinades. O, en altres paraules, la subjectivitat s’imposa legislativament a l’objectivitat. El conegut gag de Monty Python a La Vida de Brian on un dels protagonistes exigia ser tractat com a dona, i que tant de riure havia causat entre els espectadors de la meva generació ha estat consolidat avui com a un mandat judicial (de fet, el gag ha estat cancel·lat i tret del musical que se n’ha fet a l’East End). Que algú t’obligui a creure en les seves dèries personals, avui ja no fa tanta gràcia.
Al voltant de tot plegat s’ha intentat dignificar el debat a partir d’arguments de la medicina, la psicologia, la ciència o qualsevol altra cosa. Boira de guerra. En el fons, la cosa és molt simple: el triomf del subjectivisme, un subjectivisme fill del narcisisme, de la idea que allò que crec, penso o considero, malgrat que les evidències de la realitat ho neguin. Allò que resulta inversemblant, és decretat com a realitat legal, i amb conseqüències per als dissidents. Unes conseqüències que, majoritàriament, són de caràcter moral: l’atac, les acusacions de transfob , terf o feixista. I efectes pràctics: la cancel·lació, la marginació de l’espai i la discussió pública, la por i l’autocensura per als dissidents de la creença i els partidaris de l’evidència. En una era fonamentada pel relativisme, t’imposen la subjectivitat d’una manera absoluta, i se sanciona el dubte o l’escepticisme.
Com hem arribat fins aquí? És un dels grans misteris que els historiadors del futur, a l’hora de valorar la descomposició filosòfica d’occident, hauran de plantejar-se. Les teories conspiratives, en un primer nivell, consideren les farmacèutiques i la medicina com a principals responsables. Al cap i a la fi, els tractaments de canvi de sexe representen un negoci globalment bilionari, que infiltrat en la sanitat pública, paguem amb el fons comú dels impostos. Algú que es canvia de sexe, especialment si hi ha cirurgia entremig, serà un pacient crònic per a tota la vida, a banda d’una condemna a perpetuïtat dels patiments d’una salut precària. Al cap i a la fi, la naturalesa es revolta contra qui pretén modificar-la, especialment en els cossos biològics que, ara per ara, són els únics que ens permeten disposar de vida i identitat. Un segon nivell ens parlaria de com les teories transhumanistes, que persegueixen els tecnòlegs actuals, buscarien experimentar en el cos humà (i en el social) com a experiències per transformar la naturalesa humana on els diversos aprenents de bruixot que busquen saltar-se els límits de la biologia per anar creant una raça de superhumans, hibridats amb la tecnologia, per a qui s’ho pugui pagar. I aquí, les persones sotmeses a tractaments de canvi de sexe serien conillets d’Índies voluntaris perquè els Mengeles contemporanis puguin anar fent experiments amb els límits de la medicina. Servidor de vostès, racionalistaferit, ho veu més aviat com a la conseqüència lògica de cinc dècades de neoliberalisme. Primer s’aplica un tractament de xoc a l’economia, una economia de mercat que trinxa la racionalitat econòmica o la idea que l’economia està al servei de la societat, per generar una societat desigual i tòxica. Després, aquesta irracionalitat material s’estén a la naturalesa humana. Així, cada individu, a partir de la lògica del mercat, acaba essent un empresari de si mateix, que experimenta amb si mateix, i que no dubta a buscar en el narcisisme extrem i la subjectivitat absoluta esdevenir la seva pròpia marca, malgrat que el preu a pagar sigui terrible. Canviar-se de sexe no deixa de ser una metàfora de la singularitat suprema, un acte radical en un món que competeix ferotgement per l’atenció, que ofereix una falsa sortida a l’angoixa existencial que implica un món sense esperances i davant del terror de tenir una vida ordinària.
La mateixa setmana apareixia una altra notícia, de caràcter local. L’artista Alícia Framis s’ha casat amb un holograma. No, no és un guió dels Monty Python, tot i que alguns episodis de Black Mirror s’hi assemblen de manera inquietant. Amb una suma d’Intel·ligència Artificial i milions de dades, la senyora ha creat un marit ideal que és una suma de tres antigues exparelles seves. Malgrat que el fenomen sigui molt diferent del narrat en paràgrafs anteriors, manté elements massa comuns. Hi ha un subjectivisme i un narcisisme extrem, una fòbia al món real, i la necessitat de construir-se una identitat a mida (en el seu cas, almenys els efectes són simulats en un tercer sense existència biològica ni administrativa). Davant d’això no puc deixar de pensar com aquest món neoliberal, fonamentat en la destrucció de la comunitat, dels nexes reals amb les seves imperfeccions i sorpreses desagradables, queda evident una fòbia a les relacions reals, el pànic a la vida autèntica, els seus compromisos i responsabilitats, les seves glòries i misèries. I també penso en la gran pandèmia contemporània: la de la solitud. El queerisme busca modificar la identitat pròpia a mida i a voluntat, i fer de l’anormalitat subjectiva, norma objectiva. En el cas de l’artista –que es va casar a Holanda amb aquest ésser de bits–, és ella qui crea exnovo una personalitat externa i espectral. Les tecnologies, i la tendència general on es normalitza això de no girar rodó, han permès aquest desolador panorama.
Servidor de vostès va dedicar bona part de la seva tesi doctoral a analitzar l’individualisme de finals de segle XIX i principis del segle XX. Hi havia alguns elements coincidents amb el món actual. Ens trobàvem amb un context de devastació humana fruit de la revolució industrial, la cursa imperialista, de la urbanització forçada i de les conseqüències humanes de l’expansió de les desigualtats, la destrucció dels nuclis familiars i comunitaris. En aquestes circumstàncies alguns pensadors i activistes van apostar per una subjectivitat alternativa a una realitat profundament degradant per a la dignitat humana. De fet, el subjectivisme era un dels elements filosòfics que funcionaven com a música de fons, i que pretenien desmantellar els rígids convencionalismes de l’època. Ibsen i la seva casa de nines, els seus espectres o els seus enemics del poble eren expressions literàries d’un malestar de fons de la civilització. L’actual eclosió del subjectivisme contra la mateixa idea d’objectivitat s’estén arreu, des de les discussions públiques, els mitjans de comunicació o el sistema educatiu, fins al punt de destruir allò avui tan criticat, com la idea de normalitat. Evidentment, no hi ha res tan complicat de definir (objectivament) com la normalitat, tot i que a mi m’agradaria pensar que té a veure amb el respecte a la naturalesa humana i a l’ordre natural de les coses (principi filosòfic que encantava als anarquistes). Recordo, en la llunyana i complicada època de l’adolescència, que una de les nostres obsessions era mirar d’encaixar en un món difícil de comprendre, i que solia causar-nos múltiples decepcions i frustracions. Aleshores, la nostra principal aspiració consistia a ser normals. Avui, ser normal sembla una censurable utopia.
