Aquesta setmana estarà marcada per una vaga educativa. I, com passa en aquestes circumstàncies, la cosa sol anar més enllà que un simple conflicte laboral, amb nombroses derivades de caràcter polític, social, fins i tot cultural, i que ens deixa clar que els propers mesos, malgrat els esforços dels mitjans del règim, estem penetrant en una època d’agitació d’imprevisible evolució.
Hi ha més que motius per donar suport als mestres. El seu poder adquisitiu s’ha esfondrat d’ençà la crisi financera del 2010, entre un 20-27%. Tanmateix, tenint en compte com ha variat l’estructura de la despesa bàsica, amb un mercat immobiliari desbocat, la cosa és encara més greu. Si entenem que el lloguer mitjà a Catalunya és de 1.100 € mensuals, i que els instituts de les mateixes entitats financeres consideren que el seu pes en la despesa no hauria d’ultrapassar el 30%, això vol dir que qualsevol treballador mitjà hauria d’estar cobrant 3.660 € nets, després d’impostos. Un professor –professional qualificat– que comença passa els primers sis anys de la seva vida professional cobrant entre 1.600 i 1.850 €. En aquest sentit, fins i tot els sindicats, que reclamen una recuperació del poder adquisitiu perdut (es parla d’un 25%) es queda curt. A Catalunya es paguen salaris de merda, i un dia haurem de parlar de l’èxode dels millors dels nostres joves a països on paguen salaris de debò.
Tanmateix, la cosa va més enllà de salaris. En els darrers vint anys el nivell de destrucció del sistema educatiu, per cert, la major part en mans de governs d’esquerra, ha estat còsmica. No només respecte a les qüestions materials: els canvis legislatius, amb la incorporació de l’ensenyament per competències, ha propiciat una de les caigudes de nivells educatius més espectaculars del continent europeu, i probablement el més accentuat de l’Estat Espanyol. I això ha estat possible mitjançant una Llei d’Educació de Catalunya (elaborada durant el segon tripartit) que ha possibilitat que les direccions dels centres puguin triar a dit (i discriminar a la carta, especialment dones, embarassades i professionals veterans) a mestres afins, disposats a aplicar les metodologies més inversemblants, dissenyades molt especialment des de laboratoris com la Fundació Bofill, entitat destinada a aplicar un neoliberalisme educatiu tan salvatge com nihilista. Els canvis legislatius (seleccionar el professorat, i apartar aquell que voldria mantenir la seva independència de criteri) han permès executar una maniobra perversa d’enginyeria social: materialitzar el somni humit de fer que les indicacions de les autoritats educatives, per absurdes i nocives que siguin, s’apliquin. I és així com tenim a alumnes sense llibres de text, sense lectures obligatòries, sense un sistema eficaç de lectoescriptura, amb moltes pantalles, molts projectes que dispersen el pensament, molts experiments de provada ineficàcia i molta pseudociència. I tot plegat es tradueix en uns docents que creixentment se senten culpables d’actes de prevaricació educativa, amb alumnes que passen de curs sense els coneixements més bàsics, graduats en ESO d’estudiants absentistes, o regal universal de C1 a alumnes que no parlarien català ni sota tortura. Això sí, s’estan assolint els objectius europeus de tenir escolaritzats prop del 85% dels estudiants en estudis postobligatoris. Malgrat que ja no semblin estudis, i que tinguem joves de 18 anys incapaços d’escriure un text de cent paraules mínimament coherent.
Sens dubte, aquesta suma de proletarització professional –en aquests anys mestres i professors han vist com se’ls ha arrabassat el seu criteri i independència professional, mentre se’ls aclapara amb controls i paperassa– i enfonsament material ha propiciat allò que ja detectava en l’estudi que vaig coordinar fa un parell d’anys sobre el malestar del professorat. Més enllà de les estadístiques –amb un 36% de docents que es plantejaven abandonar la professió i percentatges propers a la meitat que consideraven tenir un estat d’ànim fluix– detectava, especialment en les 1.500 planes de confessions personals, que allò podia esclatar en qualsevol moment, de generar un terratrèmol. I, malgrat que els nostres polítics ens han arrabassat la geologia del currículum, alguns encara sabem que després d’un terratrèmol, el paisatge canvia. Les plaques tectòniques indiquen un mapa diferent, on es trenquen antigues confiances i ens endinsem en actituds vitals més escèptiques i un distanciament creixent respecte a la societat. Ja s’ha vist amb la negativa creixent a les colònies i sortides, fetes en el passat desinteressadament, i que en les circumstàncies en què et sents menystingut i humiliat, implica canvis en les maneres de plantejar-se la professió.
Hi ha hagut, també, un interessant fenomen. Com alguns lectors sabran, el govern Illa, després de l’èxit de la primera vaga (amb més d’un 85% de seguiment, i amb manifestacions amb desenes de milers de professors als carrers), es va arribar a un acord amb CCOO i UGT. La qüestió és que ambdues formacions només van treure un 22% a les darreres eleccions, i va ser la primera vegada en vint anys que es van sortir de la unitat sindical que havia caracteritzat la mesa de negociació. Servidor de vostès, que ha estat implicat durant anys en aquest espai i coneix a molts delegats d’ambdós –la majoria, excel·lents persones i molt professionals–, arriba a la conclusió que les sectorials d’ambdues formacions van ser apartades d’aquesta decisió. Van ser les seves cúpules les que van pactar, molt probablement a esquenes al sector. En altres paraules, van ser sacrificats (les crítiques rebudes als claustres han estat duríssimes) per interessos polítics i aliens a l’educació.
No és la primera vegada. El 2006 va passar el mateix amb el Pacte Nacional d’Educació. Aleshores, els líders nacionals d’ambdós sindicats van arribar a un acord amb el primer tripartit que, per exemple, va implicar que els alumnes de primària fessin una hora lectiva més (fent dels nens catalans els qui més hores de classe patien). La qüestió és que era una mesura completament absurda. Amb els recursos que hi van posar, es podrien haver desdoblat les matèries instrumentals (cosa que, efectivament hauria implicat una millora educativa substancial). Tothom va veure que això no funcionaria. De fet, els estudis que se’n van fer -en base a les proves de competències bàsiques– van demostrar que aquells centres que l’aplicaven tenien resultats pitjors que aquells que encara no l’havien implementat, perquè, efectivament, infants de sis, set, vuit anys eren incapaços de suportar una jornada tan llarga. Un altre estudi també considerava que el 93% dels mestres la veien com a negativa o molt negativa –implementar mesures amb una oposició pràcticament total sol ser un pèssim negoci–. Un veritable desastre que va enfonsar el prestigi de CCOO i UGT.
Aleshores, com ara, l’acord, i sobretot la fotografia, no té a veure amb l’educació, sinó amb la política de comunicació i auxili d’un govern que, des de la dependència espanyola, mira d’enfonsar la societat catalana. Ho han fet amb les infraestructures, ho fan amb l’economia, ho fan amb la llengua, amb la cultura, i per descomptat, també amb l’educació. Fer pactes perquè l’escola catalana no pugui sortir de la seva etapa fosca d’experiments educatius neoliberals, d’una nova gestió pública que proletaritza els mestres, convertir els professionals en treballadors pobres forma part del mateix disseny d’ofec i demolició controlada i per fases del nostre país. L’anestesista Illa mira d’anestesiar el nostre país. De la mateixa manera que tot són bones paraules mentre dia rere dia hi ha més trams de rodalies afectats, mentre l’Ajuntament de Barcelona prefereix mantenir un malparit Borbó al nomenclàtor de Barcelona que un dels síndics més dignes de la nostra història (carrer Ferran versus carrer Fivaller), mentre es vota en contra d’un districte universitari propi per evitar que les carreres de medicina s’omplin d’estudiants espanyols hostils a la llengua, mentre es posen multes a tothom que discrimina, tret de les quotidianes discriminacions -i humiliacions- lingüístiques, mentre que hi ha partits polítics que, amb l’excusa de ser (discutiblement) d’esquerres mantenen el colonialisme espanyol a les nostres institucions… mentre mantinguem aquesta situació, res, absolutament res, podrà millorar.
La vaga educativa va més enllà de l’educació. És entrar en una dinàmica d’agitació social necessària per recuperar la dinàmica d’alliberament social i nacional que és la que cal. Els mestres al carrer haurien de ser un preàmbul de la ciutadania en moviment i en rebel·lia contra els virreis borbònics que controlen la Plaça Sant Jaume.
