Queden pocs dies per a la celebració d’unes eleccions amb resultats incerts. Transcendents, no tant pels resultats en sí com per les conseqüències sobre el país. De fet la campanya electoral, i més enllà, la sensació de tres anys de precampanya permanent i la deriva darwinista de les faccions independentistes ens ha deixat una constatació desoladora: una atomització de l’independentisme, que en certa mesura encobreix una altra atomització encara més preocupant: la d’un país que sembla esfilegassar-se a dia rere dia.

Els historiadors del futur, quan llegeixin testimonis escrits, memòries, correspondència sobre aquesta època, podran constatar una difusa senyal de decepció, desconcert, una estranya forma depriment, i veure com els coetanis observaven aquesta mena de nyerrocadellisme com a un obstacle insalvable. Ara bé, qui això escriu, historiador del passat, sap perfectament que un estat d’ànim col·lectiu no sempre es correspon a una situació irreversible, ni tan sols a un procés històric que apunti en una direcció negativa, sinó, com succeeix en les narracions tradicionals, com a adversitats que se’ns planten al davant del protagonista col·lectiu i que cal superar. La dura i la crua realitat és que occident en general i Espanya en particular viu en una etapa històrica de descomposició política, econòmica i social derivada de la globalització (per això el reforçament de l’autoritarisme i l’emergència de moviments d’ultradreta caldria interpretar-los com a conseqüència) i les secessions nacionals, en aquests contextos, solen funcionar com a solucions efectives davant aquestes crisis. Malgrat el desànim, la tendència és que cada dècada s’amplia el nombre de cadires a la seu de les Nacions Unides, i que el conflicte català (i especialment el paper de l’exili) ens ha col·locat, per bé o per mal, en l’agenda internacional.

L’atomització política actual, o en termes menys tècnics, les batusses de pati d’escola de l’independentisme, caldria interpretar-les de manera menys passional i més institucional. El sistema electoral, que fomenta la dispersió de vots en partits que necessiten buscar certa especialització ideològica (liberals, socialdemòcrates, conservadors, comunistes, ecologistes…) impliquen una estructura perversa de caciquismes parlamentaris a la recerca d’obediència a l’ortodòxia i expulsa qualsevol dinàmica de diàleg o aproximació des de la base i des de les personalitats independents i raonables. Per a una nació com la nostra, això resulta fatal, perquè fomenta un doble sistema de partits: els partits nacionals i les sucursals de Madrid.  Sé que potser, en la situació agitada que viu actualment, l’Scottish National Party no sembla la millor referència. Tanmateix, un sistema electoral fonamentat en districtes unipersonals podria haver creat una mena de Junts x Sí permanent, on hi hagués aquesta necessària barreja i pluralitat de liberals, socialdemòcrates, conservadors, comunistes, ecologistes, llibertaris i qualsevol altre element que reflectís la diversitat ideològica de la nació. Servidor de vostès, enyora molt Junts x Sí, perquè, efectivament, podria ser una olla de grills (com ho pot ser qualsevol comunitat de veïns o sindicat transversal), encara que seria la nostra olla de grills. Una olla de grills necessària per posar una frontera entre nosaltres i els nostres enemics (perquè efectivament, a partir de les seves paraules, els seus gestos i els seus fets, són els nostres enemics). Al cap i a la fi, la nació és un element clarament reconeixible, com ho pot ser la religió. Pots no ser creient, agnòstic o ateu, que tanmateix sabràs de què va això de Nadal, i fins i tot és possible que t’agradi.

Més enllà del desig, i enllaçant amb les constatacions crítiques del principi de l’article, l’endemà de les eleccions, sigui quin sigui el resultat, caldrà fer un esforç de reconstrucció nacional. Aquests han estat uns anys difícils en què els nostres enemics malden per desdibuixar-nos, desmoralitzar-nos i que finalment ens rendim. Per a ells, la rendició és la renúncia a la nació, és a dir, deixar d’abraçar el “nosaltres” que ens defineix com a comunitat. Perquè, potser caldria tenir clar que podem ser d’esquerres o de dretes; rics o pobres; de ciutat o de poble; joves o vells; creients o descreguts, tanmateix el “nosaltres” implica una identitat forta que serveix clarament com a un element de protecció mútua, de seguretat, de solidaritat, d’essencialitat que va molt més enllà de les circumstàncies. La nació, com la família, la religió, la comunitat pròxima són institucions fortes que són els nostres escarransits escuts per defensar-nos de les conseqüències dissolvents de la globalització, i dels intents de dissolució que prové d’un mal que bufa des d’Almansa.

La reconstrucció nacional ha de buscar aquells elements que ens puguin identificar, la tela que cobreix el nostre refugi. Més enllà de la llengua, potser el més identificable de tots, cal encetar un debat obert, rigorós, i si cal, apassionat, sobre quins han de ser els valors comuns sobre els quals bastir la comunitat, un espai on el màxim de persones se sentin còmodes. Això vol dir discutir sobre quines són les tradicions que conservem i les innovacions que adoptem; quins són els valors morals i els capteniments ètics disposats a compartir, i quins caldrà rebutjar; quins són, a la vegada, els mecanismes d’actualització que caldrà acordar perquè cada generació pugui reinventar-se com a país, sense deixar d’ancorar-se en el llegat de qui ens precedí. Cal també dibuixar les fronteres, si cal internes, per definir qui som els “nosaltres” i qui no. Cal ser el màxim d’inclusius, per descomptat, perquè, efectivament, la catalanitat és, fonamentalment, una identitat fonamentada en la lliure adhesió a la comunitat i a les seves regles del joc. I, per contra, i prenent com a referència la segona part de lema pujolià del “és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya”, cal subratllar clarament “i que no li és hostil!”

La temptació postnacional en què vam incórrer durant el procés, i posteriorment, la repressió post-17, ha fracassat estrepitosament. El postnacionalisme, acompanyat d’aquestes idees postmodernes i de relativisme cultural que ja fa temps han colonitzat el món acadèmic anglosaxó, és una forma més de neoliberalisme. Una nació no és una suma de subjectivitats. Una comunitat no és una agregació d’individus que competeixen entre ells. El postnacionalisme ha fracassat, per exemple, a nacions que crèiem sòlides, com els Estats Units o Suècia, disposades a destruir les seves arrels i a assumir un calidoscopi de cultures i valors no sempre acceptables des d’una moral kantiana. Hem comès, també, aquest error en els darrers anys. I, de fet, aquesta atomització política i social que estem vivint als Països Catalans, en certa mesura n´és el fruit. És per això que cal apostar per una política de reconstrucció nacional, que, evidentment, no pot dependre d’un sistema polític que fomenta la disgregació. La reconstrucció ha de venir necessàriament de la pròpia societat civil, dels seus moviments socials (i l’independentisme n’és el principal), de la voluntat d’aplegar-nos en projectes compartits, de la voluntat d’harmonitzar divergències i conjugar interessos antagònics.

Permetin-me acabar tot parafrassejant una de les frases més citades d’Antonio Gramsci. El procés independentista no ha acabat de morir; la lluita per la independència no ha acabat de néixer. I en aquest interval han sorgit tots els monstres que hauríem d’enterrar. El país serà transversal (i ha d’optar per una identitat sòlida) o no serà.